Marian Díez: "És molt important que es mire cap al sud; aquí també estimem la llengua"

ALACANT. La monovera Marian Díez Picó, actriu, còmica i guionista, ha estat la guanyadora del Premi Enric Valor per Allò que imaginàvem que seria, una novel·la en clau d’humor, feminista i en valencià. Entre 25 novel·les presentades, la Diputació d’Alacant ha apostat pel riure en la XXVI edició d’un certamen literari que ofereix als autors i les autores l’oportunitat de publicar els seus treballs, originals i inèdits, i que serveix per a fomentar la literatura valenciana. Després de molts esforços, la també tècnica de Cultura, Festes i Educació de l’Ajuntament de Monòver ha vist per fi reconeguda la seua passió per l’escriptura.

Allò que imaginava Marian era guanyar este guardó?

La veritat és que no. Mai m’ho haguera imaginat. Ha sigut tota una sorpresa. Tens la novel·la i vas presentant-la als concursos, però, en este, sabent que no, que no anava a passar. Com li deia a un company, l’any passat, cada vegada que arribava al treball i obria la finestra del meu despatx, veia una paret on es llig “Mereixes el que somies”. Jo mateixa em deia: “Sí, sí, segur” [riu]. Però la veritat és que ho he somiat tantes voltes i em pareix tan increïble que estic encara assumint-ho.

Una notícia que, a més, arribava en un dia assenyalat: 23 d’abril. Ha estat el millor regal literari que podries esperar?

Sens dubte. Per a mi, el Dia del Llibre sempre és un dia de celebració, però el d’enguany amb diferència. No vaig a poder oblidar-lo. Des de la nota de premsa de Diputació, va ser un no parar de mitjans, de felicitacions, estava al treball i vaig veure arribar a tots els companys de l’Ajuntament, l’alcalde, l’equip de govern amb un ram de roses... Com dic, un dia impossible d’oblidar.

És una novel·la molt irònica, perquè és un camp on jo em trobe molt còmoda

L’obra guanyadora relata les reflexions d’una dona propera als 50 anys a qui la vida no se li ha presentat com imaginava, cert?

Sí, la protagonista és una dona que ja ha passat la barrera dels 40. Aleshores, se n’adona que la seua vida, en realitat, s’allunya prou del que de xiqueta et diuen que serà quan arribes a eixa edat: que estarà tot molt estructurat i que ho tindràs tot molt ordenat. Per circumstàncies que no vaig a desvelar, ella es troba en una situació un poc surrealista. També, a més, lluitant amb eixes situacions en què ens trobem les dones quan arribem a eixa edat. Però tot ho porta amb un somriure, tractant de traure en els moments complicats eixos riures que són els que espere que els lectors agraïsquen. La gent que ha llegit la novel·la em diu que no ha pogut parar de riure, i això és el que jo volia aconseguir: que passaren una estona agradable. És una novel·la molt irònica, perquè és un camp on jo em trobe molt còmoda (la gent que em segueix com a columnista sap quin és el meu estil i va en la mateixa línia), però, a banda de l’humor, també hi ha algun punt tendre en la història, en alguns personatges, sobretot en la mare de la protagonista.

Eixa protagonista podria ser un alter ego de Marian Díez?

[Riu]. No és una novel·la autobiogràfica, com em pregunta molta gent, però és cert que jo escric de coses que conec, de coses que m’envolten. Sí que hi ha situacions en les que m’he vist, i hi ha personatges a qui la gent que em coneix i els coneix, fins i tot, pot arribar a posar-los cara, però no és en absolut autobiogràfica. Jo soc molt observadora. Allà on vaig, sempre porte un bloc i un boli, i qualsevol frase que escolte, qualsevol situació que veig l’anote i, a partir d’ahí, la treballe. Per a mi, escriure és una necessitat. Tens un full en blanc i, quan acabes, tens una història, tens uns personatges, tens vida. Això és fantàstic.

La novel·la es riu d’eixe prototip de dona que s’espera que hem de ser: sempre perfectes, sense defectes

Podríem dir que l’obra és també, d’alguna manera, un al·legat feminista?

Sí que juga i es riu d’eixe prototip de dona que s’espera que hem de ser: sempre perfectes, sempre fabuloses, sense defectes. La realitat és que no. Ens passa de tot, vas complint anys i, amb ells, van afegint-se una sèrie de coses, però per això no hem d’exiliar-nos totes i no eixir al carrer. Tot això, com dic, està sempre contat des del sentit de l’humor.

Fins ara, se’t coneixia sobretot pel teu treball escènic com a actriu de comèdia i monologuista. Per què esta aposta tan ferma pel riure, ara també en la literatura?

És on jo em trobe còmoda. No sabria escriure una novel·la històrica, per exemple, o una novel·la negra. Jo escric del que a mi m’agrada i del que puc fer. Seria molt agosarat que ara em posara a escriure novel·la històrica, a banda de que això requereix també un treball d’investigació per al qual la vida no em dona. Igual, quan em jubile, arribe a eixes coses [riu], però jo sempre m’he trobat molt bé fent riure. És cert que porte molts anys fent monòlegs, però també hi ha una diferència entre monologuistes, i allò meu no és tant la rialla fàcil, sinó dir alguna cosa perquè es reflexione sobre ella. A partir d’ahí, vindrà el riure.

És això que en diuen la funció catàrtica de l’humor, no? 

Exacte.

Abans d’aquest llibre, n’havies publicat altres dos: Sempre plou quan no hi ha escola i La història de la ràdio a Monòver. Què t’ha aportat Allò que imaginàvem que seria en la teua faceta com a escriptora?

Sempre plou quan no hi ha escola va ser un recull d’alguns dels monòlegs que estava escrivint en aquell moment, i vaig tenir la sort que Andreu Buenafuente em fera el pròleg. Després, en vaig publicar un altre totalment diferent: La història de la ràdio a Monòver. En aquell moment, jo estava treballant a Ràdio Monòver i, casualment, vaig trobar a la Casa de Cultura uns arxius amb tota la documentació de la ràdio municipal. Vaig pensar que allò no podia quedar-se en unes caixes abandonades, que havia de donar-li eixida. Hi havia documentació interesantíssima: guions antics dels programes que es feien, dedicatòries que enviava la gent a la ràdio i, fins i tot, anotacions de la censura. Era un material que no podia deixar-se perdre. Després, a Reus, vaig col·laborar en altre llibre, Parlar sol, també un recull de monòlegs d’un programa que fèiem per a la xarxa de televisions de Catalunya i en el qual participàvem tots els monologuistes que havíem passat pel programa.

Estic molt agraïda perquè hagen apostat per este gènere, l’humor

De moment, Allò que imaginàvem que seria m’ha aportat la satisfacció més gran, que ha sigut guanyar un premi tan important com és l’Enric Valor. Estic molt agraïda a Diputació i als membres del jurat que han apostat per este llibre, per este gènere, l’humor. També m’ha fet començar a creure un poc més en mi (eixa faceta sempre la porte més malament). Per molt que em diguen que els agrada, sempre dubtes si serà així, si t’ho diuen perquè són amics... Ara comence a creure-m’ho, i m’encantaria poder dedicar-me plenament a açò, però estic segura que, de moment, és impossible [riu].

No oblidem que el premi porta per nom a un referent de la literatura valenciana. Com a defensora de la llengua, açò ha de ser especialment important, no?

És molt, molt important. I també que es mire cap al sud. Moltes vegades se’ns oblida que aquí també estimem la llengua, aquí també parlem la llengua i vivim en valencià. Quedem sempre d’aquella manera... Per tant, que s’haja premiat una novel·la d’ací, d’una dona —que també s’ha de dir, perquè la majoria de premis sempre van per als homes— i en valencià, què vaig a dir? No puc estar més contenta...

A banda d’Allò que imaginàvem que seria, quina recomanació literària faria Marian Díez en este mes del llibre?

A mi, una de les obres que més m’agrada, per com m’he rigut amb ella, és Wilt, de Tom Sharpe. Diria també El olvido que seremos, d’Héctor Abad Faciolince, una novel·la que em va agradar molt. Qualsevol d’Enrique Vila-Matas, Juan José Millás m’encanta... Podria seguir, però em quedaria amb eixes.

Més enllà de la literatura, la teua trajectòria cultural és diversa i molt extensa. En quins projectes estàs immersa actualment?

Doncs ara, amb Yorick Teatre, portem dos monòlegs Xavier Monzó i jo (Xe, de poble!) i vam estrenar el mes passat Noche de perros y girasoles, de Juan Luis Mira. Va ser la primera obra que va fer Yorick fa 25 anys i l’hem tornada a posar en escena canviant els actors. En això estem. A banda, continue escrivint com a columnista en Nosaltres La Veu, i he de dir que preparar la columna és per a mi un dels moments més satisfactoris de la setmana. Solc estar involucrada en moltíssims projectes. Encara que tinc poc temps, tracte de traure’l d’on siga.