Foto: KIKE TABERNERConstanci Marxadell posà l’intermitent de l’esquerra, enfilà el carril d’acceleració i accedí a l’autopista com cada matí. Hauria de fer cinc quilòmetres i mig entre aquelles línies blanques que li delimitaven l’existència, posar l’intermitent de la dreta a les envistes d’aquell cartell panoràmic blau que li marcava el destí –eixida14–, esllavissar-se pel carril de desacceleració vers aquell edifici de baquelita i neó que li confinava els dies, asseure’s davant aquella pantalla de lluïssors grisenques que li ordenava el quefer. Grisenques lluïssors com les que mostrava al parabrises la incipient claror d’aquella jornada que es presentava plomissa.
Constanci Marxadell premé –en un gest insòlit– el botó de sintonització i canvià la freqüència de l’emissora d’habitud, la que reiterava els titulars del dia, l’hora i els minuts.
Una ària d’òpera italiana l’embolcallà sobtadament en una atmosfera diferent, càlida, plaent; com si constituïra quelcom de consubstancial amb l’airet tebi que començava a eixir de les escletxes de la calefacció.
Fins aquell moment, els seus moviments havien estat sòlits, rutinaris, gairebé mecànics.
S’havia esbancalat del llit a la tercera sacsejada del despertador, s’havia afaitat, s’havia pres el tassó de llet descremada amb cafè descafeïnat i en acabant els havia donat sengles besos a la nena i al nen i un altre a la muller –un bes dessubstanciat–, havia baixat al garatge i s’havia posat en marxa.
Bressolat per la música que no s'interrompia, Constanci Marxadell seguí conduint
Bressolat per la música que no s’interrompia, Constanci Marxadell seguí conduint. Se sentia xuclat materialment pel traçat d’aquella ruta, com si hagués perdut la noció del temps i de l’espai, de la manera com els succeeix –segons que diuen– a aquells que tenen el privilegi de ser escollits com a objecte de les visites dels tripulants de les naus provinents d’altres galàxies.
I així, maquinalment, es desvià per una eixida qualsevol i, en un estat d’embadaliment propi de qui gaudeix d’un encanteri, guià l’automòbil per carreteres secundàries i camins veïnals fins que se li aparegué un llogarret vora la mar.
I així fou com es trobà de cop i volta assegut en un tamboret cara al taulell d’un bar, sense noció que aquell cartell blau panoràmic amb el rètol que denominava la seua destinació –eixida 14– s’havia quedat palplantat un parell ben llarg de centenars de quilòmetres arrere.
Ignorant les prescripcions de la dieta que venia observant meticulosament ben bé de dos lustres ençà, Constanci Marxadell demanà un entrepà d’embotit del país adobat amb allioli i se’l calçà ben calçat arruixant-lo amb un barral de vi negre i acompanyant-lo amb un platet d’olives partides. Havent-se’l acabat es féu un cafè cafè i una copa de conyac de la marca que tant solia agradar-li i encengué un puret.
I així es dirigí després a la platja. Una calma xafogosa planava sobre la fosca superfície de l’aigua a penes alterada per una lleu ondulació. Un llevant de llum incolora retallava l’horitzó. S’estirà, respirà fondo i es posà a caminar sobre la sorra sense pressa.
Una sobtada ratxa de vent li vingué a sobre. Més d’una hora havia caminat, el rellotge li era aliè a Constanci Marxadell. Se sentí el retruny en sordina d’un tro potent, pausat, com si es deixara lliscar per la rostària d’un cel que s’enfosquia. Començaren a caure unes gotellades obliqües. Amb la mateixa cadència de pas, desféu camí cap al seu cotxe, engegà l’aire calent i hi romangué contemplant la tempesta.
Mogué al cap de bona estona sense un rumb prefixat. La pluja refermava. La visibilitat era dolenta malgrat fanals i eixugavidres. Uns quants dits d’aigua s’acumulaven sobre la calçada.
Entrellucà un senyal de precaució i unes tanques a una vora. Trepitjà el pedal del fre però l’automòbil seguia lliscant mentre els baixos escruixien sordament i el motor s’aturava.
Percebé que tenia mullats els peus, els genolls... Els vidres s'empastifaven de marró
Percebé que tenia mullats els peus, els genolls... Els vidres s’empastifaven de marró. El vehicle s’esguimbà de gairó i ell encertà a la desesperada a obrir la portella i llençar-se’n. Gairebé a les palpentes grapejà, nedà, espernetegà fins ensopegar amb un tronc al qual s’abraonà i pogué grimpar per un terraplè a males penes.
Engolit en aquella barrancada traïdorenca havia desaparegut l’automòbil, amb la jaqueta, la cartera, la documentació, el telèfon.
Constanci Marxadell es posà a caminar amb el sol afany de trobar algun vehicle o arribar en un lloc habitat. Féu cap a una alqueria. Trucà a la porta. No li obriren.
D’una finestra estant, una mestressa l’havia clissat però hi havia hagut darrerament una onada de robatoris i altres facècies en la contrada i considerà més procedent cridar la policia.
Quan sentí l’udol del cotxe dels municipals i en véu la taca blava en la líquida atmosfera, Constanci Marxadell arrencà a córrer tot afanyant-se en fer-se'ls visible. Tanmateix els agents l’acaçaren amb el morro de l’auto a tal punt que el feren caure de bocaterrosa a la llarga d’un bassal.
Sense deixar-li temps per redreçar-se l’emmanillaren, el ficaren a la gàbia de la furgoneta i se l’endugueren a la prevenció on quedà confinat sota custòdia d’un servidor de l’ordre que no havia parat esment en les explicacions que ell havia mirat d’iniciar. Si altra cosa no, li donà una flassada i una rajada de conyac en un got de plàstic perquè entrara en calor.
Ja entrada la nit li obriren la porta. La seua muller se li llençà al coll i l’abraçà i el besà d’una manera que ell ja quasi no recordava.
Assegut en el taxi que el reconduïa a casa seua, al costat de la dona que li agafava la mà convençuda que el marit se li havia tornat boig, Constanci Marxadell veia transcórrer les línies blanques i els cartells panoràmics blaus reflectants de l’autopista com una única certitud en la nit. I romania silent, sense dir ase ni bèstia. Al capdavall, què havia de dir? Que havia canviat de sintonia i una ària l’havia distret de la rutina?
