Dubón, l’artista que pintà la modernitat amb rostre de dona

VALÈNCIA.  Als peus del Micalet i a dos minuts del Mercat Central, Lluís Dubón nasqué a finals del segle XIX, al si d’una família de carnissers en el cor de la València menestral i de botiguers que impulsà la irrupció del republicanisme liderat pel periodista i escriptor Vicent Blasco Ibáñez, qui acabaria esdevenint un cabdill polític inigualable i un autèntic líder de masses. La carrera de Dubón, de fet, i els seus principals èxits artístics, estigueren vinculats d’una manera o d’una altra als cercles blasquistes i les aspiracions de modernitat política i cultural que els republicans valencians impulsaven amb força. Això mateix, però, feu que la instauració de la dictadura franquista a partir de 1939 comportara el seu decaïment i posterior oblit, del qual l’ha rescatat, amb passió i mereixement, el jove historiador de l’art sogorbí Néstor Morente y Martín, que li dedicà part de la seua tesi doctoral i comissarià, en 2019, una gran exposició antològica al MuVIM, el catàleg de la qual, Dubón. Un artista republicà (1909-1952), es pot consultar en línia.

Entre l’impressionisme, el modernisme i l’art nouveau 

Com passaria dècades després amb el també valencià Joan Genovés, que meravellava els veïns de Russafa amb els dibuixos que feia de menut a la porta de la carboneria que hi tenien els seus pares, la vocació de Lluís Dubón fou extraordinàriament precoç, de manera que ja als 9 anys assistia a classes de dibuix a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles, llavors en l’actual Convent del Carme. Així les coses, entre els 17 i els 25 començà a despuntar entre la nova generació d’artistes posterior a Pinazo, Benlliure i Sorolla: en 1909 obtingué una Medalla de Plata en l’Exposició Regional de València; en 1910 inicià la temàtica femenina que l’acompanyaria sempre; en 1916 s’incorporà a la Joventut Artística Valenciana i a l’any següent, de fet, guanyà el seu primer gran premi amb la Medalla d’Or de la segona exposició de l’associació, per l’oli Llauradora valenciana, que mostrava la seua esposa –i gran suport durant tota la vida–, la també sogorbina Dolores Aucejo, amb vestit, adreç i joies típicament valencians, un conjunt que es convertiria en tema recurrent de tota la seua producció posterior.

En aquelles primeres obres pictòriques Dubón practicava l’impressionisme, però prompte, desenvolupant també les arts i el disseny gràfic, es decantà cap a les línies modernistes i art nouveau que traçaria en nombroses publicacions i treballs publicitaris. És el cas, per exemple, de les portades fetes per a la primera gran Gramàtica Valenciana de Bernat Ortín en 1918, la guia de tresors valencians de l’Arxiu Municipal d’Eduard Martínez Ferrando o diverses novel·les del mateix Blasco Ibáñez reeditades per Prometeo en 1919, com Cañas y barro i Los muertos mandan. Igualment, eixa fou la seua empremta en els cartells i programes de la Fira Mostrari de València, dels quals s’ocupà ininterrompudament des del mateix 1919 fins a la guerra, o de molts altres encàrrecs, en els quals també es mostrà com un dels precursors del japonisme, com ara en el fons de la publicitat modernista de l’Hotel Ripalda o en alguns fullets de la mateixa Fira. 

L’etapa madrilenya i la transició a l’art déco

Tot i fer treballs per a l’agència publicitària Gnomo i formar part del departament de disseny del taller litogràfic d’Estanislao Machí, en 1922 Dubón decidí provar sort a Madrid, on residí durant una dècada, dels 30 als 40 anys, amb la seua dona i les seues tres filles, i amb una ocupació principal: la direcció artística de la fàbrica de perfums Floralia. Amb tot, és encara poc el que es coneix d’aquella etapa, que pareix que en algun moment degué ser dificultosa, atés que durant un temps l’esposa Dolores es dedicà a fer i oferir magdalenes als hotels madrilenys, per a la qual cosa el mateix Lluís preparà un anunci amb l’al·legoria d’una dona valenciana. 

En qualsevol cas, sabem que l’artista, a banda de dissenyar algunes portades de llibres per a l’editorial M. Aguilar i guanyar-se un cert renom com a retratista entre la burgesia de Madrid, aprofità per a aprofundir en les línies art déco que començaren a predominar en les revistes de moda i tendències de l’època, com Vogue o Vanity Fair. Així, inspirat en les avantguardes, evolucionà cap a formes més aerodinàmiques i monumentals, que es poden documentar també en les obres que continuà enviant a València. No són el mateix, per exemple, la portada del programa per a la coronació de la Mare de Déu dels Desemparats de 1923, amb un predomini vegetal i de formes sinuoses típic del modernisme i l’art nouveau, o els famosos dibuixos realistes que feu per a una sèrie d’Hòmens de València, com els mencionats Blasco i Sorolla, que el cartell de la Fira de 1928, on ja s’aprecien unes línies més sòlides i marcades.

I és precisament en este darrer estil, l’art déco, en què Dubón feu la seua obra més coneguda i reproduïda dins de l’àmbit estatal: l’al·legoria de la Segona República Espanyola realitzada poc després de la seua proclamació el 14 d’abril de 1931, en plena consonància amb tot un seguit de representacions en què l’artista mostrà els valors de la modernitat, la llibertat i el progrés a través de la figura femenina. 

Del blasquisme a la modernitat republicana

Dels pensaments i les idees de Lluís Dubón no se sap pràcticament res, ja que a hores d’ara només se li coneix una entrevista publicada. Però el seu cercle de relacions i d’amistats, així com la materialitat de la seua obra, el delaten: es movia en els contorns del republicanisme blasquista, dins dels quals confeccionà les seues obres més icòniques. No debades, ja en 1921, abans d’anar-se’n de València, fou l’escollit per l’òrgan d’expressió del blasquisme, el diari El Pueblo, per tal de substituir a Joaquim Sorolla, afectat per una hemiplegia, a l’hora d’homenatjar en la seua portada a Vicent Blasco Ibáñez, amb motiu de la seua darrera visita a la ciutat de València. Hi apareixia una al·legoria de la República, amb una dedicatòria a l’escriptor i la gorra frígia característica de les representacions blasquistes com a herència de la Revolució Francesa, segons explica l’indicat Néstor Morente.

De fet, una dècada després Dubón la continuaria representant de la mateixa manera, afegint ara el canvi estilístic i la corona mural típica de la República Espanyola. I, encara més, el seu retorn a terres valencianes també estigué vinculat a un altre encàrrec republicà i blasquista: el que li feu el seu íntim amic Vicent Alfaro, també fill de carnissers del rovellet de l’ou del cap i casal i alcalde de la ciutat pel PURA durant 1932, que el contractà per a decorar els accessos al Saló de Sessions de l’Ajuntament de València. En un d’ells feu una al·legoria d’Espanya, una dona novament amb la corona mural, recolzada sobre les columnes d’Hèrcules i amb una caravel·la sobre les cuixes en record del passat imperial hispànic, i en l’altre una al·legoria de València, amb el rostre de la seua pròpia dona amb adreç de valenciana, alletant un xiquet per un costat, mentres fecunda la terra, escampant llavors, per un altre. No debades, com apunta el mateix Morente, “la història de la València republicana no es pot entendre sense la unió d’amistat entre el pintor Dubón i l’alcalde Alfaro, en l’actualitat recuperada gràcies a la involucració del mateix Ajuntament i el MuVIM”.

D’igual manera, Dubón realitzà faenes per a altres membres destacats del PURA, com el també alcalde Agustín Trigo, per a qui feu el primer anunci de la seua empresa Trinaranjus, alhora que s’estrenà com a artista faller plantant un monument en la plaça del Mercat que materialitzava la idea llançada per Blasco Ibáñez en la visita de 1921 de crear un Museu del Folklore Valencià. Però, a més a més, Lluís Dubón també començà a exercir com a professor auxiliar de Dibuix en la mateixa Escola de Belles Arts de Sant Carles on s’havia format, continuà amb els seus treballs per a la Fira de València, s’inicià en el món del còmic i instal·là el seu estudi al carrer Cavallers 41, on pintava retrats i quadros diversos. Un d’ells, el de la Banyista a la platja de Pinedo, representa, com pocs, la mirada decidida i potent que l’artista intentava trobar sempre en la figura femenina; en paraules de la catedràtica de la Universitat Politècnica de València Amparo Carbonell, es tracta d’“una dona independent, ama de si mateixa i dels seus actes”, a qui “només li importa el que ella projecta, la seua pròpia silueta sobre l’arena”.

Però aquella mirada quedà brutalment cegada pel nacional-catolicisme instaurat per la força de les armes i la repressió després de la Guerra Civil.

L’artista truncat que es burlà de Franco

Durant el conflicte bèl·lic de 1936 a 1939 Lluís Dubón no se n’amagà. De fet, continuà realitzant dissenys de caràcter polític, com les caricatures de Hitler i Mussolini o la nova al·legoria de la República, en este cas com a símbol de justícia i llibertat, que publicà en El Mercantil Valenciano, els cartells que feu per a la Central d’Exportació d’Agres –un dels quals mostrava una branca de taronger ofegant un nazi– o el conegudíssim cartell de ¡Germans al front!, un altre encàrrec del seu amic Vicent Alfaro, qui un parell d’anys abans de l’inici de la guerra havia fundat un nou partit, Esquerra Valenciana, amb un grup de blasquistes valencianistes desencantats amb l’evolució del PURA. En ell una valenciana nua, en símbol de puresa, i onejant una gran senyera amb estrela roja, liderava les milícies populars que havien d’aixafar el feixisme.   

El resultat de la conflagració, però, és conegut: fou el feixisme qui aixafà els republicans i dugué a terme una cruenta campanya de repressió social, política i cultural durant la postguerra. En bona lògica, la carrera de Dubón, com la de tants altres companys de generació –Alfaro moriria en l’exili suís, per exemple–, quedà greument truncada, tant en el seu estil com en el seu propi desenvolupament material. Així les coses, s’hagué de refugiar en certs treballs menors, com ara algunes intervencions falleres que realitzà entre 1944 i 1948 o les il·lustracions historicistes que preparà per als tres toms del llibre De la València medieval. Contes del pla i de la muntanya, del seu amic Manuel González Martí, publicats entre 1947 i 1950. De fet, ell fou el seu últim retratat, en 1952, quan l’artista, amb 60 anys, ja es trobava malalt de mort.

Llavors, però, acabava d’executar una darrera venjança personal, en rebre, després d’anys d’ostracisme, un nou encàrrec polític, ara des del mateix cor del sistema institucional franquista. En esta ocasió era la Diputació de València la que li encomanava un quadro del dictador Francisco Franco per al despatx que el president de l’entitat havia d’estrenar en el recentment remodelat Palau de la Generalitat, i Dubón, malgrat el seu passat, no hi renuncià. Per contra, esmerçà tots els seus esforços en la pintura, que a dia de hui és estudiada i glossada com un dels principals exemples de burla i oposició política artística davall la dictadura, segons han explicat amb detall Michelle Vergniolle i Néstor Morente.

En concret, l’artista tornà al classicisme més rigorós, però subvertint les regles establides pels grans mestres del segle XVIII a l’hora de representar el poder absolut. En lloc d’oferir una perspectiva des de baix, que engrandira el retratat, l’oferia des de dalt, per a fer-lo encara més menut; en lloc de mostrar un fons net i senzill, que ressaltara la figura central, el mostrava desordenat i bigarrat, per a distorsionar-la; en lloc de representar el personatge empunyant la seua arma, per a destacar-ne el vigor, el representava recolzant-se en ella amb les dos mans, per a exposar la seua feblesa; en lloc d’ensenyar un Crist agonitzant, que simbolitzara el seu patiment per la humanitat, l’ensenyava totalment abatut, per la seua derrota; i en lloc de dibuixar el rostre d’un dictador confiat i victoriós, que exhibira la seua gallardia, el dibuixava hieràtic i buit, per a indicar la seua insignificança moral.

Era la gran i darrera victòria ètica de Lluís Dubón, l’artista que pintà la modernitat amb rostre de dona, des del més profund de la València de les classes populars i menestrals que van saber construir un relat alternatiu a la grisor conservadora hegemònica de l’Estat espanyol.