X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

CARTOGRAFIES DOMESTICADES

Dibuixar amb la incertesa: poden treballar ací els joves arquitectes?

Amb el títol a les mans i entre pràctiques, beques i ajudes. La majoria dels nous arquitectes alacantins si no emigren, treballen en situació irregular. Una postal anònima de la seua realitat quotidiana. 

1/10/2018 - 

“Treballar fins a la matinada i alguns caps de setmana o que et diguen que quan acabes la carrera et faran contracte de pràctiques per no haver de pagar-te com un contracte normal és usual. Damunt has d’estar agraïda perquè l’altra opció és treballar gratis”, conta una jove arquitecta alacantina que des de fa uns mesos treballa a Anglaterra.

L’arquitectura és una professió singular on el treball té forma de projecte i les oficines –encara que la majoria són societats limitades- prenen nom d’estudi o taller. A tallers treballaven fusters, geladers, foguerers, teixidors, pescadors o boters. Durant segles els gremis van organitzar els diferents oficis a ciutats com Alacant. Els gremis regulaven l’oferta i la demanda i garantien el treball a tots els seus membres. Però sobre tot, atenien l’aprenentatge: els mestres explicaven als seus deixebles com funcionava l’ofici que després anaven a heretar.

A arquitectura -que en aquells temps encara no existia com ara la coneixem- la formació universitària és només l’inici d’una llarga carrera d’aprenentatge. Una professió que abans estava només a l’abast de la burgesia de les grans ciutats i des de fa només vint-i-dos anys té escola a Alacant.

“A la universitat propiciem tres contactes amb el món laboral: l’assignatura de Pràctiques Curriculars, les pràctiques extracurriculars i les pràctiques que gestionem des del GIPE. Estes últimes sí estan remunerades”, expliquen des del Gabinet d’Iniciatives per a l’Ocupació adscrit a la Fundació General de la Universitat d’Alacant.

“Al curs passat, 124 alumnes dels diferents plans d’estudi d’Arquitectura es van inscriure al nostre servei, dels quals 61 va treballar durant uns mesos a diferents empreses”, segons les estadístiques recollides. La carta de preus recomanats del GIPE oscil·la uns quatre euros per hora, entre els 300€ al mes per mitja jornada fins als 600€ per jornada completa.

Esta iniciativa, junt a les beques d’una entitat bancària, són un trampolí de treball remunerat per als joves arquitectes. “Després d’eixa temporada, huit estudiants van ser contractats per les empreses”, puntualitzen des del GIPE. “Quan s’esgoten totes les opcions que facilita la universitat, a la majoria de gent del meu entorn acaba la carrera i li oferten treballar com a fals autònom”, comenta una arquitecta contractada per un estudi alacantí. 

“En la nostra formació hi ha un buit respecte als drets laborals: quan comencem les pràctiques no sabem el tipus de contracte, com funcionen les cotitzacions o les baixes. Però després molts sí es fiquen a empresaris”, apunta. “No conec a ningú que haja acabat la carrera i tinga un contracte de veres a Espanya. Abans d’anar-me’n a Anglaterra, un arquitecte que la meua família coneixia em va oferir treballar gratis a la seua empresa. Quan em vaig negar, encara es va ofendre perquè s’havia ofert a pagar-me la gasolina”, comenta la seua companya per Skype.

Fer les cent-cinquanta hores de l’assignatura de Pràctiques Curriculars en sis dies per a arribar a temps en una entrega o cobrar la meitat del que estava pactat són algunes de les anècdotes recollides per companys arquitectes. Una situació que no sempre es contempla a altres sectors: “el geni creatiu que està instal·lat a moltes oficines sembla que els exonera de tractar-te com un treballador més”, indica la jove emigrada.

“Hui mitjançant pràctiques, beques i hores extra sense remunerar es regala temps valuós, sense que ningú te’l compre i et pague per això, a mode de mostra gratuïta”, apunta el sociòleg Jorge Moruno al seu llibre No tengo tiempo. Un altre jove emigrant alacantí afegeix: “No he treballat gratis mai, perquè preferia no treballar que fer-ho gratis. Una vegada has acabat la carrera, fer pràctiques és l’excusa per no pagar-te”. Entre que va acabar la carrera el 2014 i  es va mudar a Londres dos anys després va treballar puntualment: “el meu primer contracte com arquitecte i urbanista el vaig formalitzar quan vaig aterrar a Londres”.

A la professió és usual iniciar-se amb concursos d’idees perquè donen reconeixement, però només estan a l’abast de qui no necessita cobrar per a mantindre’s. Els concursos especulatius encara es mantenen a arquitectura, a diferència del que fa amb el disseny gràfic. Amb les grues tornant a teixir l’horitzó de la ciutat, moltes oficines es lamenten de les baixes temeràries que permet l’administració pública als concursos i devaluen la qualitat de l’arquitectura. El paper de l’administració i la falta de preparació i responsabilitat en arquitectes que esdevenen empresaris són només dos causes del problema.

Enaltida a mig cavall entre la tècnica i l’art, la professió s’ha convertit en una meta vocacional on fins i tot parlar dels diners s’ha convertit en tema tabú: “parlar de diners quan s’escriu, es pinta, es composa una cançó o es crea es va fer de mal gust”, denuncia la pensadora Remedios Zafra a El Entusiasmo. “Amb un programa d’investigació a la universitat no arribava als 5€ per hora, ara a una universitat alemanya es quadruplica”, indica un jove doctorant. “Treballant a la universitat espanyola casi mai vam parlar de diners o del futur”. Entre emigrar o resistir, queda la incertesa de no saber què passarà demà.

Carlos Pastor

@carlospastor__

Noticias relacionadas

next