Havia arribat el dia més desitjat del any per a Jordi, però aquest no anava a ser com els altres. Tres mesos abans havia faltat Ferran, son pare. Anava a ser la primera desfilada en què aquell que li havia inoculat el verí de la Festa no podria veure’l passar per davall del balcó de la seua casa al carrer Major del poble, com havia fet des que, ja feia uns quants anys, Ferran li havia cedit el testimoni com a cap d’esquadra de la seua filà en la Comparsa Cristiana de la qual va ser fundador.
Uns altres anys, Jordi s’alçava del llit pel matí amb un ample somriure, anava a desdejunar a la seu de la Comparsa amb els altres companys, ple de joia, fent bromes, contant el darrer acudit que se li havia ocorregut o li havien contat a ell i així romania tot el dia, de bon humor al desdejuni, a l'esmorzar, al dinar, al berenar i mentre preparaven la beguda per a la desfilada de la nit, fins i tot quan estaven vestint-se. Només un instant de serietat; al moment de l'eixida de la esquadra, una estona de concentració i de nou la boca se li obria de bat a bat i el rostre se li enllumenava. Tot el trajecte ho feia d’aqueixa manera, animant al públic, perquè aplaudira al pas de la filà que capitanejava.
Enguany no sabia com anava a reaccionar quan la música començara a sonar. Ja a aqueixa primera hora del matí el seu humor no era el de tots el anys, a penes havia pogut dormir. No volia anar a la seu a desdejunar, és més, no volia anar a cap dels àpats, només tenia la idea de deixar-se veure pels companys al moment de vestir-se, desfilar i tornar-se’n a casa; però la seua dona el va convèncer: li convenia desemboirar-se el cap i prendre forces per oferir a la gent una bona desfilada, com tots els anys.
Amb una mirada entre tots dos n'hi hagué prou per a entendre’s
Els altres components estaven tots quan Jordi va fer la seua entrada al local, també el seu germà Jaume; amb una mirada entre tots dos n'hi hagué prou per a entendre’s. Els amics se n'adonaren que no era el mateix dels altres anys, ni dels dies precedents. Comprenien el que deuria estar passant i les rialles es deixaren per a una altra ocasió. L’ombra de tristesa que cobria el seu rostre anà desapareixent a poc a poc fins que, desprès del primer rebentat, va ser ell qui trencà la serietat de la reunió amb una xerrada de les seues. La bona harmonia tornà a regnar i el matí va transcórrer amb rapidesa entre l’esmorzar, les cerveses, els rebentats i les partides de truc.
Quan l’hora del dinar s’acostava, eixiren tots del local i marxaren a casa a posar-se la samarreta que s’havien fet per a aqueix any i anar al restaurant que havien contractat per a fer-se el dinar, l'única menjada que no feien a la seu els dies que duraven les festes.
Una dutxa va reanimar-lo un poc més i el dinar va transcórrer amb normalitat. A les postres, s’alçà i pronuncià el brindis habitual i després dels cafès, rebentats o infusions, abandonaren el restaurant per a descansar unes poques hores abans d'ultimar els preparatius de la desfilada. Gitat al llit, despullat, entresuat, el cap li rodava, volia dormir i no podia. Prengué la mà de la seua dona que estava estesa al seu costat, també nua; la va prémer amb força, ella li tornà l’estretor: tampoc dormia. Els seus ulls es trobaren i varen llegir-se el desig que s’albirava en ells. Els seus cossos es varen fondre, feren l’amor com quan eren novençans, sense por que ningú els poguera interrompre: els xiquets se’ls havia emportat la germana d’ella fins a la nit en què acudirien a participar en la desfilada amb tos els altres nens fills dels components. Només després del exercici sexual va poder donar una cabotada.
les dones començaren a maquillar-se la cara amb el disseny triat
Un poc abans de l’hora convinguda, la seua dona el va despertar amorosament. Ella estava ja disposta per eixir. Una nova ruixada d’aigua aspergida s’emportà les últimes restes del sopor. Marxaren a reunir-se amb els companys. Una volta en el local, les dones començaren a maquillar-se la cara amb el disseny que havien triat per a eixe any. El homes rentaven els bidons que anaven a contenir la beguda: aigua en un i cafè-licor amb llimona en un altre. Després van buidar el líquid i hi afegiren gel en gran quantitat perquè romanira fred fins al final de la desfilada.
Les dones havien passat a la cambra on es canviaven de roba; els homes ho feien al corral que disposava la vella casona que els albergava. L’encarregat de la roba ho tenia ja tot disposat, separat amb el nom de cada membre de la filà tots i cadascun dels elements del vestit que lluirien a les poques hores. Però encara era prompte per a posar-se’l. Primer calia prendre un mos: no soparien fins a la fi de la desfilada. Pararen la taula al moment que arribaven els xiquets i els músics que els acompanyarien amb les marxes cristianes i els vibrants pasdobles.
Baixaren les dones ja abillades i es van sumar a l'àpat. Una punteta de pa amb un poc de pernil, formatge i altres carns fredes els ajudaria a mantenir-se dempeus fins a l’acabament de la desfilada, quan s'enfrontarien a un bon entrepà amb embotit torrat i tomaca, ja preparat i que menjarien gelat, sopar tradicional de la Comparsa des de temps immemorials.
Acabaren la berena, arreplegaren allò que havien fet servir i desmuntaren la taula; s’havia fet l’hora de posar-se els homes el vestit de la desfilada. Uns als altres s’ajudaven a posar-se els ferros, a nuar-se les capes, a comprovar que tot estava al seu lloc i en ordre. Sortiren cap al punt de partida de la desfilada, molt prop del seu local.
Ja hi estaven concentrades algunes de les altres comparses, esperant el moment de l'inici. Jordi saludà els altres caps d’esquadra, es van desitjar sort i en veure que el bàndol cristià, el primer en desfilar, estava ja enllestit, el responsable de l’organització donà l’ordre d'eixida.
l’entitat que unia i coordinava totes les comparses, tant mores com cristianes, obria l’espectacle
L’estendard de la Agrupació, l’entitat que unia i coordinava totes les comparses, tant mores com cristianes, obria l’espectacle seguit per una colla de dolçainers i tabaleters. Als cinc minuts arrancà la primera comparsa cristiana, que havia sigut capitana l’any anterior, i així amb aqueix interval de temps, cadascuna d'elles es posava en marxa. La comparsa de Jordi anava en tercer lloc, no tardarien en mamprendre la marxa. Tornà amb els seus companys i en eixir la que els precedia donà l’orde de formació.
Al moment, el bombo va pegar dos colps a la pell, la caixa redoblà i tots el homes, i davant d’ells les dones, començaren a marcar el pas, quiets on estaven. Ja s’escoltava la música que acompanyava les altres comparses allunyar-se'n i la sang bullia en les venes de tots. Una vegada formats i trepitjant l’asfalt al ritme de la percussió, Jordi ultimà el seu ritual, comprovà que el pas era uniforme i s’acostà al primer de la dreta, li encaixà la mà desitjant-li sort i féu el mateix un per un amb els membres de la filà. En arribar al seu germà, tornaren a mirar-se als ulls, no calgué dir-se'n res; s’abraçaren tot lo estretament que permetia la ferralla que portaven al damunt, miraren al cel i li dedicaren a son pare la desfilada. Jordi tornà a sentir a la gola el nus que no el deixava quasi ni engolir saliva, va notar que les llàgrimes li omplien el ulls pugnant per trencar el llindar de les parpelles; amb molt d’esforç les va poder retenir.
Els donaren el senyal d’eixida i la filà femenina inicià la desfilada; quan Jordi estimà que la distancia era suficient, va alçar la mà en què portava l’espasa i el metalls del instruments musicals de la banda feren tremolar l’aire atacant la marxa Caballeros de Navarra, una de les favorites de tots els comparsistes. “Paaa papapà papapà pa pa paaa”. Jordi la sabia de memòria i anava taral·lejant-la mentre el seu braç armat es mogué per indicar a la filà que caminara. Ja estaven en marxa i, tot i que la desfilava, oficialment, no començava fins uns metres més endavant, el cap d’esquadra es va dirigir a la gent que hi havia a les voreres amb el seu ample somriure de sempre, senyalant els homes que el seguien i arrancant els primers aplaudiments de la nit amb les seus evolucions amunt i avall, fent girar l’espasa en l’alt.
va veure de lluny la casa on va nèixer i on havia viscut son pare fins al final
La desfilada anava molt bé, la banda sonava redona amb les marxes i els pasdobles. Jordi estava fruint com tots els anys del moment, fins que a l'entrar pel carrer Major va veure de lluny la casa on va nèixer i on havia viscut son pare fins al final. El cap se li va omplir de records; cada any, al passar per davall del balcó, saludava son pare quan ja deixà de desfilar pels anys, que li havien postrat a una cadira de rodes. Enguany no ho faria, no hi hauria ningú assegut en aquell balcó per aplaudir-los i rebre la seua mirada d’aprovació, plena d’orgull de pare pels seus fills i altres membres de la filà que continuaven una llarga tradició al poble.
A pocs metres de la vivenda, el cor de Jordi bategà amb força i les llàgrimes tornaren a acudir als seus ulls al sentir a la banda interpretar la marxa dedicada a la seua comparsa, marxa que s’havia estrenat l’últim any que son pare havia participat a la desfilada, encara que ja no comandant l'esquadra, sinó dalt de la carrossa com a Capità del bàndol cristià, perquè la malaltia havia fet presa en ell i aqueix any els corresponia ostentar la Capitania cristiana, i que portava el seu nom “Ferran Vidal”. Des d’aquell any, en aquelles altures de la desfilada, la banda tocava aqueixa peça i als seus sons entraven a la plaça del l’Ajuntament per concloure l’acte.
A pocs metres de la vivenda s’obria la plaça, ja estaven a punt de tancar la seua participació, Jordi lluitava contra els seus records, no volia mirar, però no ho pogué evitar. Al passar per davall del balcó, va elevar al cel els seus braços, alçà el cap amb el seu somriure més ample que mai, esperant trobar-se l’esguard emocionat de son pare. Però el Ferran no hi era; aleshores va comprendre que mai més tornaria a rebre la seua muda benedicció i ja no va poder retenir les llàgrimes i esclatà en un plor silenciós fins que van fer l'entrada a la plaça.
Jordi no va resistir més i els sanglots li feien estremir el cos
Al punt indicat, s’obrí la filà per la meitat i van deixar pas a la banda per entre ells mentre continuava tocant, fins que un colp de bombo va fer emmudir els instruments. Jordi no va resistir més i els sanglots li feien estremir el cos. La seua dona s’abraçà a ell i plorant tots dos van ser envoltats per la resta de companys que havien desfilat, que elevant els braços i el cap al cel prorrompien en un sol crit: “Ferran!, Ferran!, Ferran!” Després, abraçà un a un a tots el seus companys, agraint-los el bon espectacle que havien donat.
S’apartaren d’allí perquè la comparsa següent no tardaria a fer la seua entrada a la plaça i marxaren al seu local per a canviar-se i sopar. Jordi recuperava a poc a poc la tranquil·litat, a mesura que avançava la nit anava assossegant-se i al final va ser capaç de acomiadar-se'n amb una xerrada humorística.
Va dormir fins al tard, d’un tiró. L’endemà, amb la seua dona i els dos xiquets, va visitar la tomba dels pares al cementiri del poble. Portà un pomell de flors naturals que deixà juntament a les artificials que adornaven la sepultura tot l’any. Resà en silenci i va mirar els seus fills. Arribarà el dia, va pensar, en que ells farien el que ell estava fent en aquells moments: pregar per ell després d’una emotiva desfilada de Moros i Cristians.
