Aquests dies que vivim, envoltats de tanta falla, i de foc, i ninots, i materials sostenibles, i de coets i de bunyols (que poc o gens tenen de carabassa), és quan alguns encara tenim motivacions per preguntar-nos com ha sigut que les falles han arribat al dia de hui. Malgrat que pensem en un centenar i mig d’anys d’història de les falles seguint un model més o menys semblant a l’actual i localitzades principalment en la festivitat de Sant Josep (per un clar procés de cristianització dels rituals), el que tenim ben clar és que la devoció que sentim cap a aquesta festa, on cremem l’element material per a produir foc i llum, té les seues arrels i origen en el seu ús social, com passa sovint.
És cert que, si consultem el Diccionari Normatiu Valencià, per falla s’entenen les actuals construccions combustibles amb les figures caricaturesques plantades al carrer per la festa de Sant Josep (tant a València com a altres localitats) o qualsevol altra foguera festiva, però també una pila de matèries que s’encenen per a fer claror o botar foc. El mateix llegim al Diccionari català-valencià-balear, on trobem un seguit de cites històriques des d’època medieval on ja es citen falles: «e fer falles e grans aluminàries», «Y en nit tan escura d’amor fent gran falla», «Aquella nuyt... els serrans aportaren moltes falles e moltes lums enceses».
El caràcter enlluernador i la potència calòrica dotaven de sentit l’ús del foc, com a element comunicador i facilitador de la vida individual i comunitària. Però els humans anem més enllà de la utilitat bàsica de les coses, i així és com la simplicitat del foc ha anat evolucionat fins a convertir-lo en un element festiu, tant com element decoratiu però també com a signe ritual, signe visual de trànsit, principalment.
Com comentàvem, un dels primers usos dels focs, de les falles, de les fogueres al cap i a la fi, va ser el decoratiu durant grans festivitats i esdeveniments. Recordem així els dies que els vells anomenaven “de lluminàries”, és a dir, d’enllumenar la ciutat, de fer-la visible i d’ajudar a la ciutadania a poder gaudir al carrer sense foscor. Un ús pràctic que ràpidament es va convertir en estètic. Són nombroses les referències consultades dels segles XVII-XVIII on es destaca l’ús de milers de torxes, hachas, farolets, etc. per a convertir els carrers en un espectacle barroc, construït pels mestres artesans. No poca gent comenta que al llarg de l’any es feien pires de foc al carrer, com devia ser una falla a l’antiga: un munt de trastos vells, fets habitualment a les revetles dels dies principals. A banda, quan arribava una gran ocasió, com la visita de reis o aniversaris, canonitzacions, celebracions històriques, etc., l’espectacle creixia en quantitat i qualitat. Les façanes s’enlluernaven, els grans edificis també, i les cases més humils encenien espelmes a les seues finestres. Aquestes fites lumíniques eren promulgades per les autoritats i parlen de com les institucions i la societat entenien l’ús de l’espai públic. Fins i tot, es preparaven concursos on es premiava el millor engalanament!
A banda d’aquest caràcter festiu, el foc i el fum han sigut uns dels millors elements de comunicació. Per això també hem de recordar aquella falla i la seua consegüent fumada que es feia contínuament per a transmetre tranquil·litat, al llarg de tota la costa, utilitzant torres de guaita i edificis de suficient alçada. Llegint a Lázaro Floro (pseudònim de José Sanchis Sivera), trobem una fantàstica narració de temps de Cruilles on es descriu la guarda de la costa valenciana, què és herència de l’època àrab i que feia servir el fum d’una xicoteta falla de dia, i la seua llum de nit en eixes torres, transmetent “que tot estava bé”. Ara bé, si el perill era evident, si hi havia atacs marítims, eixe xicotet foc es feia a destemps, fora de l’horari acostumat, i posava en alerta els vigilants i, per extensió, a la població. I si l’afronta era de gran magnitud, aquells vigilants llançaven la falla des de dalt de les torres, per a expressar la urgència. Aquesta cadena de falles acabava a València. Al terrat del Campanar Nou de la catedral, la Torre del Micalet, es feien tres falles diàries des d’aquells temps (segle XVI, segons les cròniques). Al segle XIX, però, eixe sistema de vigilància es va canviar per un altre ben diferent, per comunicar amb el port de la ciutat.
Així i tot, un dels darrers campaners, Mariano Folch, va ser l’últim que cada dia, en caure el sol, pujava fins al terrat del campanar, encenia qualsevol cosa, i pegava tres o quatre voltes amb el foc a la mà, fent d’hereu emocional d’aquells vigilants que traslladaven un missatge de pau i tranquil·litat al veïnat. Era tan breu el fum que desprenia la falla de Mariano, que es va consolidar l’expressió, «dures manco que la falla del Micalet», referint-se a coses de curta o ben poca duració, com el breu foc i fum que s’alçava al cel, gràcies a Folch, fins a principis del segle XX.
Fogueres, falles, torxes, lluminàries, fogates i fumades han sigut (i són) part del nostre paisatge visual, una evolució d’aquells focs comunicatius, decoratius i rituals que han patit una metamorfosi genial, en paraules de Fuster, per convertir-se en el que hui coneixem: grans construccions modelades i intencionades, que fan gaudir a locals i visitants de l’enginy dels artistes i de la posterior màgia que se’n desprén en cremar-se. Tot un festeig per als sentits, a les portes de la fecunda primavera.