Corbates, carronya i brots d'esperança a Carolines

ALACANT. L’aspecte entranyable del barri de Carolines, un dels més destacats d’Alacant, contrasta amb la presència estranya de joves impol·luts amb corbata i amb elevades aspiracions comercials. El barri ha sigut conquerit per aquesta espècie, tan característica de la modernitat, i pels estrangers que arriben a carrers desconeguts gràcies a l’assistència del Google Maps i amb el soroll no massa suportable de les maletes amb rodes que transiten les voreres.

Carolines, un barri obrer que en algun moment va ser el refugi de la classe mitjana amb possibilitats de progressar, mai no ha perdut la seua essència. Precisament per això ara és víctima d’una evolució econòmica global i imparable. Si fa no moltes dècades adquirir un pis a la plaça Castelló –popularment coneguda com Palmeretes– era motiu de certa distinció social, hui aquest espai reconfigurat concentra una estranya convivència entre persones envellides, joves que ja no ho són tant i que continuen desorientats i turistes que ja no han de pagar un allotjament més car al centre. El resultat és desolador: els comercials amb corbata actuen amb agressivitat, amb ultimàtums poc creïbles però eficaços, a l’hora de vendre immobles sota el pretext que el barri està en procés de millora, i que la seua turistificació fa de la inversió en pisos i locals una garantia de futur.

Els qui no divisen cap futur pròsper són els expulsats del barri. Els qui no troben un pis per davall de 600 euros mensuals a Carolines, que ha multiplicat l’hostilitat contra la classe social que sempre va acollir. L’antiga fàbrica de les Cigarreres, la de les dones que es van poder incorporar al treball a través de la industrialització, hui és un complex cultural que no s’ha transformat en el nucli irradiant del sector, tal com s’ha promès en tantes i tantes campanyes electorals. Una nova oportunitat perduda mentre el barri, que reflecteix un art urbà que sembla innat, mostra murals colorits i voltors dibuixats en edificis antics que volen expressar amb sàtira la transformació de Carolines.

El barri va nàixer a els acaballes del segle XIX. Rep el nom de les illes del Pacífic que en aquell moment mantenia Espanya en disputa amb l’Alemanya recentment unificada, que arribava tard a les polítiques de supremacia territorial. El nacionalisme espanyol, ferit amb la pèrdua colonial posterior, es reflectia també en els topònims encara conservats. Els 138 anys de vida del barri, segons els activistes veïnals, han arribat al punt i final «fruit de l’avarícia i l’especulació», tot i haver sobreviscut «al còlera, a la febre groga i a la guerra». Però no va poder suportar la turistifació, sentencien a través d’un pasquí que convocava a un funeral pel barri el passat dissabte dia 6.

Tots aquests veïns, fills d’immigrants i d’autòctons, han vist els baixos dels edificis convertits en apartaments turístics, distingits amb petits timbres d’última generació, que comparteixen carrers amb blocs adquirits per la Sareb, que tants disgusts ha generat entre els veïns amb desnonaments de famílies empobrides que no han pogut fer front a l’agressivitat de la crisi i de les lleis que no garanteixen la seua integritat.

Activistes locals, concentrats en agrupacions com el Sindicat de Barri, han comptabilitzat vora dos-cents pisos turístics en Carolines. La tensió es constata en carrers com el d’Elda o Jazmín, on visitants ocasionals coincideixen amb veïns perjudicats per l’esdevenir econòmic. El carrer Pelai, el més conflictivitzat, és la llar d’okupes assenyalats per la incapacitat de conviure mentre d’altres, que han accedit a cases alienes –normalment en mans de bancs– sense fer soroll, pateixen l’estigma del fenomen okupa, convertit en munició electoral mentre els criminalitzadors ignoren la desprotecció dels qui no han pogut accedir a un lloguer social en les mateixes condicions que no fa tants anys. Davant aquest escenari hi ha, de fet, qui assegura que en un context polític diferent, amb l’esquerra governant l’Ajuntament d’Alacant, Carolines s’hauria convertit en un aparador mediàtic de denúncia contra la inseguretat ciutadana.

Però la desatenció mediàtica també ha tingut parèntesis. El cas de Maria, la veïna septuagenària que va parlar al ple de l’Ajuntament d’Alacant, impedida per burocràcies, per incompetències i per tot a l’hora de poder trobar una casa per a ella i per al seu fill després del desnonament propiciat per un fons voltor, va adquirir tal ressò que les institucions responsables de trobar una solució –tant les locals com les autonòmiques– van actuar amb una contundència contraproduent. Fins al punt de traslladar-la al centre d’Alacant, a l’inici de la Rambla, a un pis que ella mai no hauria demanat. És el símptoma d’una administració vacil·lant, limitada a l’hora de posar remei als excessos del sistema i que sobreactua quan els mitjans qüestionen amb fets les seues polítiques tan benintencionades com ineficaces.

Aquestes misèries cohabiten al barri amb els espais convertits en escenaris culturals i de socialització. Entre propostes veïnals per a educar els ancians en la digitalització. Entre locals històrics com el de l’Ateneu Popular o el de la CNT –el Casal Jaume I va haver de tancar–, que evoquen la tradició obrera i progressista de Carolines. Entre les plantes que decoren les cantonades gràcies a la iniciativa dels veïns. Entre l’anhel del mercat de Campoamor, que després de ser traslladat al carrer Teulada va furtar, sense voler-ho, un bon tros de la vida social i econòmica del barri. Entre carrers històrics com el del general Espartero, Garbinet o Plus Ultra. I entre locals comercials de tota la vida que tanquen al mateix ritme amb què floreixen immobiliàries d’especuladors que es freguen les mans i fan bona la dita que «a Alacant hi ha pocs empresaris i massa negociants», en referència a unes operacions comercials que miren al curt termini i no a una transformació en positiu de la ciutat.

De la plaça de la Misericòrdia a Jaime Segarra i al carrer Sant Carles, on hi ha les considerades Carolines Baixes; d’ací fins l’avinguda del pare Esplà, que limita amb el barri el Pla; i de Jaime Segarra cap a dalt, on hi ha Carolines Altes amb l’esplèndida plaça del Sol, el barri viu aquests fenòmens a ritmes diferents. Si la part baixa pateix més els efectes de l’economia global, l’alta ho fa a una velocitat distinta, paradoxalment beneficiada de la llunyania del centre d’Alacant. La depredació, en canvi, no se sacia. Els comercials amb corbata identifiquen la carronya que l’economia genera a cada racó. Tots aquests espais quedaran abandonats entre la indiferència que provoca un futur que alguns han fet creure que és irremeiable. Potser la sàtira dels veïns més conscients ha fet que es precipiten anunciant la mort del barri, però aquest desenllaç tampoc no es preveu massa distant a Carolines, que encara respira part de l’alacantinitat que sempre l’ha definit.