Conversa entre artistes: un videoclip de flamenc i puntes per a Rosalía i un ritual abans d'eixir a tocar

ALCOI. Artistes amb accents de l'Alcoià. Aquesta ha sigut la tònica a la tercera cita del cicle Mestissatges, organitzat per l’IAC Juan Gil-Albert, que ha tingut lloc a l'IVAM Cada d'Alcoi en la vesprada del dijous 24 de març. S'ha parlat de pandèmia, de premis i de nous projectes, tot des de la perspectiva de la creació, de l'art, de l'experiència i les boques de la coreògrafa Sol Picó i de dos membres d'El Diluvi, Flora Sempere (veu i bandúrria) i Txus Rodríguez (guitarra). Una conversa moderada per la periodista Maribel Vicedo, qui s'ha interessat, en primer lloc, pel procés creatiu: "És un llarg camí que parteix des d'una idea petita, un embrió mínim, les ganes de parlar d'un concepte o sentiment. Genere material de moviment, frases coreogràfiques que podrien tenir sentit per a allò que vull crear. Des del cos, el més primitiu que tenim, es genera tot el projecte", desvetla la dansaire.

El modus operandi d'El Diluvi és paregut, però amb altra nomenclatura: "Nosaltres no li diem embrió, li diem el monstre. Ens arriba un missatge i arranquem un parell d'acords. Som sis músics i cadascú té la seua perspectiva, però treballem en equip", garanteix Flora Sempere. I és el seu company qui diferencia que "cada cançó és un món. Hi ha d'elles que apleguen fetes des de casa, en la soledat més íntima, i n'hi ha d'altres que porten una lletra més o menys feta i entre tots, al local, anem construint-la".

El resultat són unes cançons en primera persona: "Cantem sobre les coses que passen a la nostra vida. Quan et poses una careta que no és la teua o parles d'un tema que no coneixes, eixa cançó es queda buida de vida i la màgia no arriba", compta Txus Rodríguez. A més de l'experiència personal, els temes barregen la crítica social, "intentant que la gent es veja reflectida al missatge", enuncia la cantant. "Per això de vegades treballar per encàrrec és perillós".

En el cas de Sol Picó, l'accent el posa a la forma que adquireix la seua creació, amb la premissa principal de l'experimentació: "A mi m'agrada molt ajuntar artistes amb disciplines diferents; veure com interactua la dansa amb el teatre i amb una actriu". Tant és el gust pels formats experimentals que comenta divertida que li voldria coreografiar un videoclip de flamenc amb puntes a La Rosalía -de qui va rebre personalment la seua admiració-.

Escletxa generacional: N'hi ha?

Picó suma 40 anys als escenaris (30 amb la companyia de nom homònim) i El Diluvi bufa les veles del seu dècim aniversari. Les diferències entre els inicis d'ambdues carreres també s'han posat sobre la taula. Si bé la coreògrafa ha assenyalat que el procés de distribució i visualització és ara més ràpid a causa de les xarxes socials, també matissa que "el procés de creació funciona prou igual; el temps que inverteixes creant és el que és". I aposta per dedicar-se als projectes "en cos i ànima, perquè per molta xarxa que hi haja pots estar uns mesos o anys i després caure a l'oblit".

En aquesta línia, el guitarrista del grup en valencià diferencia que "abans hi havia una actitud d'escoltar un vinil, però ara és molt fàcil donar-li a un botó, pausar la cançó o i canviar-la". I qualifica les xarxes com a "arma de doble fil, perquè al mateix temps que t'ajuden a aplegar a molta gent, t'estan exposant". La seua companya de banda es focalitza en l'efímer d'aquestes plataformes, perquè "has d'estar generant constantment. De vegades és esgotador. Preferisc el feedback en viu". Un pensament que també comparteix Picó, qui manifesta que "els aplaudiments diuen moltes coses. Les xarxes no les practique gaire (una persona de la companyia sí les porta perquè s'ha d'estar ací), però la cosa important és que el teatre s'òmpliga. Fa més por la crítica".

La pandèmia: paràlisi cultural

Dues setmanes per a estrenar el que seria el seu nou espectacle al Teatre Nacional de Catalunya i un dia per a presentar nou àlbum al Teatre Calderón d'Alcoi. Aquest va ser el panorama que va assolar la irrupció de la covid-19. Per a Picó, la pandèmia va ser una espècie de salvació, "perquè estava a punt d'estrenar una obra que no estava per a fer-ho", justifica, afegint que els mesos de confinament van ser un "bàlsam de tranquil·litat" per a la vida de l'artista.

Quant a El Diluvi, la cancel·lació de l'estrena va suposar un "poal d'aigua gelada", expressa Sempere. El grup va haver de reinventar-se per a seguir compartint la seua música, motiu pel qual van impulsar 'Café i cançó', un format de composició mitjançant les xarxes socials. Això sí, una vegada de tornada a la vida normal, "els concerts no eren els d'abans. Al principi, per inseguretat, costava més captar a la gent, però jo ja la veig més motivada".

Darrere d'aquesta motivació del públic està també la dels artistes. Conten que nervis hi ha, però que no han de bloquejar-te. I confessen que és important que el grup tinga un ritual abans d'eixir a l'escenari per a connectar-se com a membres d'un tot. "Ens toquem i fem un crit. Hem anat madurant molt professionalment i eixes coses que abans ni les pensàvem i ens pareixien una tonteria, ara ens donem conte que no eixim igual quan no ho fem", explica Flora Sempere. "S'ha de trobar l'equilibri de motivació per eixir tots a una", afegeix Txus Rodríguez.

Nous projectes

La conversa s'ha tancat amb una interpretació en acústic de Foc i gel, un dels 14 temes que integren Present, el nou disc d'El Diluvi, que no ha escassejat amb les col·laboracions, comptant amb noms com el Botifarra, Auxili, Smoking Souls o Mireia Vives, entre altres noms. Per part de Sole Picó, la coreògrafa continua amb el recorregut de Malditas plumas, que prompte conjugarà amb l'estrena de Titanas, una obra amb una arrasant presència femenina.