Plaça de la Muntanyeta d’AlacantAmb els preparatius de la mudança de la Casa Blanca, Donald Trump signava el passat 18 de desembre una de les seues últimes ordres executives: “Fem els edificis federals bonics de nou”. Amb unes institucions centenàries arrelades des de la Corona d’Aragó, com són els nostres edificis administratius?
ALICANTE. Amb els preparatius de la mudança de la Casa Blanca, Donald Trump signava el passat 18 de desembre una de les seues últimes ordres executives: “Fem els edificis federals bonics de nou”. De facto, el president Trump prohibeix l’arquitectura contemporània per a projectar els pròxims edificis administratius de l’administració federal nord-americana. Amb unes institucions centenàries arrelades des de la Corona d’Aragó, com són els nostres edificis administratius?
El cànon escollit ha sigut el neoclassicisme, el moviment artístic que inspirat pels valors racionals de l’antiga Grècia i Roma va inspirar l’arquitectura de la Il·lustració. La independència dels Estats Units o la Revolució Francesa es van inspirar en els ideals de “democràcia” de les cultures clàssiques per a construir un nou ordre burgés. Al cas estatunidenc, la necessitat d’un llenguatge propi era imperiosa per a un país que acabava de nàixer. Amb unes institucions centenàries arrelades des de la Corona d’Aragó, com són els nostres edificis administratius?
El tossal de Sant Francesc, popularment conegut com la Muntanyeta, era un obstacle per a expandir el centre de la ciutat. L’Ajuntament republicà va iniciar la seua deconstrucció —amb la seua pedra es van construir desenes de cases a Ciutat d’Assís— però el disseny actual de la plaça va ser executat per l’administració franquista, dissenya per Félix de Azúa i inaugurat pel dictador Franco el maig del 1949.
La plaça es va convertir en el símbol del poder centralista, amb la implantació del Govern Civil —l’actual Subdelegació del Govern Espanyol— i les delegacions ministerials d’Hisenda i Obres Públiques. L’església de la Mare de Déu de Gràcia, la seu del Bisbat i una finca per a militars van completar el complex, que també comptava amb una seu per al Movimiento que finalment no es van construir.
El disseny respon a la premissa arquitectònica dels primers anys del franquisme: recuperar una arquitectura castellana clàssica que recordara el passat imperial. Mentre que sigil·losament, edificis com la Llotja d’Elx van resistir al canon de la dictadura apostant pel racionalisme i l’art déco, la Muntanyeta utilitza esquemes historicistes. L'església utilitza una planta jesuítica, la delegació d’Hisenda té reminiscències toscanes, Obres Públiques és neoclàssic i la Subdelegació del Govern retrau directament a l’Escorial, en el denominat “manierisme classicista” tradicional a la Castella dels Àustries i l’arquitectura colonial sudamericana.
Jorge Gisbert va projectar entre el 1846 i 1863 la seu del govern d’una ciutat que creixia al ritme de les màquines. Entre l’actual plaça de Dins i la plaça d’Espanya, el desamortitzat convent de Sant Agustí —entre els segles XIX i XX es van expropiar centenars de propietats de l’Església catòlica a tot Espanya— va donar lloc al nou centre civil de la ciutat.
Segons la Guia d’Arquitectura d’Alacant, el resultat del projecte de Gisbert és similar als de Biar o Monòver: una doble porta presidida per un gran escut d’Alcoi dóna pas al vestíbul on arranca una enorme escalera que connecta les quatre plantes de l’edifici fins a una bonica claraboia de colors. Una torre lateral, que serveix de pas entre les dos places, trenca la simetria de la façana marcada per la pedra de sillera i els balcons de forja. Tota una declaració d’intencions de la potència que ja tenia la indústria alcoiana.
L’abans coneguda com a Torre Provincial és l’horitzó de la Rambla de Méndez Núñez. Construïda com a seu de la Caixa d’Estalvis Provincial d’Alacant, va ser un dels primers exemples d’arquitectura deslligada del cànon del primer franquisme. Un projecte autènticament modern signat per Vidal Ramos, Ruiz Olmos i Muñoz Llorens que va ser possible amb la prolongació de la Rambla fins a Alfons el Savi.
Les seues quinze altures van fer que es convertira en una autèntica fita a l’horitzó de la ciutat. Però va ser un edifici pioner en tots els aspectes: el primer edifici de la ciutat dedicat completament a oficines i el primer amb façana de mur cortina — un sistema autoportant amb vidre i metall.
La sala Pigalle, al terrat de l’edifici, es va convertir en escenari de festes amb les millors vistes de tota la ciutat. Amb la creació de la CAM, els serveis centrals de la institució financera es van traslladar a Óscar Esplà i als 2000, la Generalitat anunciava la compra de l’edifici per centralitzar algunes de les oficines territorials de l’administració valenciana al sud.
La ciutat bimil·lenària està als antípodes del problema dels Estats Units. Mentres allà havien de començar de zero, la plaça de Baix acull el govern d’Elx des de fa segles. A les portes de la Vila Murada, l’edifici consistorial està ubicat a la mateixa muralla. Encara hui el pas entre la plaça de la Fruita i la de Baix es fa sota la torre del Consell, una de les antigues portes de la ciutat.
El conjunt ara superposa estils medievals, renaixentistes i barrocs segons la Guia d’Arquitectura d’Alacant, dirigida per l’il·licità Gaspar Jaén i Urban. Al pas entre la ciutat i el camp s’ubicava també la Llotja medieval, una antiga sala cultural que enguany acull una oficina de serveis socials.
Concebut com un gratacel horitzontal, el projecte estava originalment redactat per l’arquitecte català Ricardo Bofill, dissenyador del parc de l’Aigüera. Després de dècades d’endArrariment i un projecte neoclàssic que no convencia, finalment els treballadors municipals van projectar un nou edifici, comandat per l’arquitecte municipal José Luis Camarasa i Ricardo Landete.
Les 6500 tones de l’edifici estan subjectades per dos enormes bigues vistes que ajuden a salvar l’accés principal al parc de l’Aigüera des del centre de la ciutat. Una nova porta a la ciutat, com escrivia l’arquitecte Andrés Martínez-Medina, que inclou als para-sols que la protegeixen del sol el nom de les 65.000 persones empadronades en Benidorm durant els anys de la seua construcció.
