X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

CRÍTICA TEATRAL

'Cinco horas con Mario': Autoretrat d'una classe mitjana conservadora

3/04/2019 - 

ALICANTE. Deia Goethe que la memòria arriba just on arriba el nostre interès, per tant; on es perd interès també es perd la memòria. Vaig veure aquesta funció a principis dels anys 80 al teatre Olympia de València, uns pocs anys després de la seua primera estrena l’any 1979. Fou una funció per alumnat d’instituts, una d’aquelles activitats que acabes valorant amb el pas del temps sense saber com, segurament per allò de la memòria selectiva però alhora també pel meu particular interès.

Hi ha un interès general que es manté des de la publicació de la novel·la  que dona suport al text teatral i la seua posada en escena –amb una escenografia o il·luminació que són un clàssic– que ha quedat manifestat en nombrosos anàlisis de caràcter acadèmic, de tipus polític, de caràcter social, religiós o lingüístic i que han donat pas a nombroses interpretacions.

 Unes interpretacions generades a partir del marc polític del franquisme i la seua capacitat per generar personatges com Carmen Sotillo –Lola Herrera essència de la moral, l’ètica i els valors d’un sistema discriminatori i masclista, interioritzat per la protagonista en un retrat social tràgic i alhora còmic, producte de la  magnifica mirada de Miguel Delibes, que ens deixa al descobert un autoretrat de la classe mitjana que donava suport al règim.  

Ha canviat la societat –tot i que el text continua interessant encara que no més sigua per veure a través del teatre a quina època pertanyen molts dels seus pensaments, quimeres i conviccions– qui no ha canviat és Lola Herrera, esplèndida en la seua interpretació, serena en gest i paraula, transitant per l’escenari, modulant la tragèdia amb saviesa i experiència - sota l’aparença d’una edat que ja no té- en una espècie de vals amb la mort present,  segons el previst per la direcció de Josefina Molina.

La inesperada mort de Mario és el punt de partida d’un text intel·ligent, amb voluntat de superar la censura –com va dir el propi Delibes– perquè amb la mort qui ho narra és la dona i encara que des d’una aparença ingènua vegem el pensar que no hagués estat permès pel règim. Així amb la seua narració vegem dues opinions alhora.

Vegem dos morts; un de cos present- una espècie de taüt rosa- i a Carmen Sotillo. Una dona producte de l’educació rebuda durant eixa època, plena de remordiments –fins i tot per una infidelitat no consumada–, de sentiments reprimits, víctima d’una educació que pretenia deixar-la a casa, sense estudis i com a mare dels seus fills. Una dona que amb el seu discurs – manifesta que una dona que estudia és una dona sense “sexi”-  ens deixa una cadena inesgotable de retrets que no deixen de ser el soroll de la seua pròpia vida davant el silenci de la mort.

El text es deixa escoltar tot i els canvis –o precisament per ells– des de que fou escrit l’any 1966. L’estatus social, el paper de la família, la soledat, la incomunicació, el paper de l’home intel·lectual o el què diran, queden retratats pels canvis actuals. Entre les meues dues funcions hem viscut canvis accelerats en l’àmbit polític, econòmic o social malgrat l’enyorança del règim mal dissimulada d’alguns.

Una enyorança que alguns últimament manifesten amb un nou vestit de demòcrates, per l’ocasió, en molts sentits, també en el paper assignat a les dones; com si de Carmen Sotillo a una dona actual no hi hagueren canvis, com si el canvis no foren necessaris, com sinó quedés tant per fer, tant per canviar. I és que sembla que el passat encara resta entre nosaltres demostrant que el problema de les dictadures és profund.

Alguns es neguen a canviar les coses. Mario ja no pot canviar, no contesta les últimes interpel·lacions de Carmen, és lògic: és mort. A fi de comptes també deia Goethe que la vida pertany als vius, i el que viu ha d'estar preparat per als canvis.

Equip  artístic

- Autor: Miguel Delibes
- Adaptació: Miguel Delibes, Josefina Molina i José Sámano
- Direcció: Josefina Molina
- Escenografia: Rafael Palmer
- Música: Luís Eduardo Aute
- Protagonitzat per Lola Herrera

 


Noticias relacionadas

next