ALICANTE. Carmeta havia volgut ser modista des de molt menuda . Però a sa casa només hi havia necessitat. Sis germans i només els minsos ingressos del pare com a jornaler al camp la van obligar, a partir dels deu anys, a treballar. Primer com a criadeta d’una veïna benestant. I des dels dotze, a la funerària de Jarque.
Jarque era el propietari de la única funerària del poble. Per això la gent en deia, quan una persona en poc temps es veia obligat a anar a molts enterros, “vas a més enterros que Jarque”.
A casa Jarque, Carmeta feia de tot. Llavava el terra, feia la bugada i el menjar, ajudava a carrejar caixes, canalobres i cavallets, i fins i tot si calia, ajudava a prendre mides.
La senyora Vicenta, la mestressa, estava contenta amb la Carmeta, perquè era treballadora i, tal com ella mateixa explicava, “molt disposta”. Pot ser per això i també perquè era una bona dona, en conèixer la il·lusió que li feia a Carmeta aprendre a tallar i a cosir, li va ensenyar a fer mortalles.
En aquells temps, les mortalles compaginaven la relativa escasesa del poble amb la il·lusió d’una millora econòmica. Això es traduia en uns vestits “per travessar el llindar de la vida” amb aparença de jaqueta i pantaló per als hòmens o de vestit llarg per les dones. El què passava era que només tenien davant. Per estalviar, els difunts es posaven nus dins el taüt, i la mortalla només els cobria pel davant.
Carmeta va dependre a tallar i a cosir, amb una barreja entre l’embastat i el repuntat, diferents models de mortalla. Només amb això, la xiqueta ja es sentia gairebé feliç. En la seua modèstia, quasi havia assolit totes les seues il·lusions professionals.
Per aquell temps, sobre la comarca es va abatre “la Cucaratxa”. Una de les més devastadores pestes de les primeries del segle. Era un cep nou de grip, que per la manca de medicaments adeqüats i per les poques mesures d’higiene, va provocar una gran mortandad.
Com en totes les pestes, la por i la ignorància feien que tots els malalts foren aïllats ràpidament i fins i tot abandonats a la seua trista sort, pel temor al contagi. Molts dels malalts es morien senzillament deshidratats, perquè ningú els donava aigua. De vegades perquè la família havia fugit deixant-los sols a casa, i d’altres, perquè també existia la creença, evidentment errònia, que als malalts amb febra no se’ls havia de donar aigua.
El cas era que cada dia es morien moltes persones. La major part eren enterrades a fosses comunes sense gaires cerimònies. El més primordial era evitar el contagi, fins i tot per damunt del perill del possible desencaminament de l’ànima del difunt.
A casa Jarque no donaven l’abast. Carmeta i la senyora Vicenta només cosien mortalles per aquells difunts prou benestants que es podien permetre el luxe de pagar-les. I per aquells dies, només per aquell als quals les seues famílies tenien prou valor per fer un enterro convencional. Totes dues tallaven i cosien de sol a sol, i havien hagut de llogar tres homes per carrejar caixes i difunts amunt i avall.
En el pitjor moment de l’epidèmia, es va morir el senyor Just de Pallofa. Un dels homes més rics del poble. Aquella era una mostra evident del tarannà democràtic de la pesta; no respectava ni rics ni poderosos.
El senyor Just va emmalaltir un dissabte a la nit i el dilluns al matí ja s’havia mort. Tot i la importància del personatge, l’enterrament es va organitzar per al mateix dilluns. No fora cas. Aquella vesprada, tota la “gent bé” que quedava al poble estava al cementiri acomiadant al senyor Just. Per a l’ocasió, i per la importància del client, hi eren també el senyor Jarque, la senyora Vicenta i Carmeta, a més d’un home llogat que havia d’ajudar a l'enterramorts.
El capellà resava un respons davant de la fosa oberta. A la seua esquerra estava el muntó de terra, i a la seua dreta el taüt amb les despulles de l’infortunat difunt. La gent envoltava l’escena amb un cercle que, en realitat, era un poc massa ample; però més valia prevenir que curar.
El capellà va atacar els darrers paràgrafs del respons amb el seu llatí particular, quan de sobte, Carmeta va fer una ullada al taüt i es va quedar glaçada, mentre se li eriçaven els cabells. La tapa s’havia obert lleugerament. Va obrir la boca per cridar però no va poder emetre cap so. Mentre els ulls se li esbatanaven, la tapa es va anar obrint més i més. A poc a poc, més ulls es van anar tombant cap allà i més cares anaven composant una expressió de pànic indescriptible; però tot en absolut silenci.
Finalment, a tapa va caure l al terra, deixant al descobert al difunt, que l’acabava d’apartar amb les seues mans. El soroll va fer que també el mossèn mirara. En veure què era el que passava, va interrompre el seu parlament.
El senyor Just es va asseure dins de la caixa, va mirar estranyat al seu voltant, i després va demanar:
—Què passa? On estic?
Com si s’haguera donat la senyal, Carmeta va cridar:
—Ha ressuscitat!
I tots els presents van reaccionar a la vegada. Van començar a còrrer en totes direccions al temps que cridaven espantats. Es va originar un terrabastall en el que ningú atinava a fugir cap enlloc. I al bell mig, el senyor Just, assegut dins el seu taüt, els mirava a tots amb incredulitat. Lentament, es va acabar d’alçar i va tornar a demanar, ja amb un xic d’impaciència:
—Què feu, tots ací? Què és, això?
Alguns dels presents, van aconseguir per fi articular paraula.
—Que vé! que vé! —cridà un.
—Que ens encalça! —s’espantà un segon.
—Fugim!! —va concloure un cosí del finat.
Semblava ben bé una escena de bous per la vila d’aquelles que fan afició. Salvant les diferències i amb el degut respecte, és clar.
Per fi, tothom va encertar a córrer, cames ajudeu-me, cap a la porta del cementiri. Al seu darrere anava el senyor Just, que també va decidir fugir per si de cas, però que pel seu paper de difunt en l’enterro, anava amb el cul a l’aire.
En arribar al poble, només els nens i Qualet el bovo, van descriure l’escena tal i com realment va succeir:
Tota una bandada de gent mudada corrent desesperadament al davant, havent perdut sabates, barrets i paraigües, mentre al seu darrere, un home major entrajat pel davant i nu pel darrere, els encalçava cridant:
—Espereu-me! Espereu-me, collons!
I és que, segons es va explicar dies més tard, la família i el metge, van confondre un desmai amb el traspàs.
- És clar - es justificava l’esposa sempre que algú li recordava l’escena- amb la por del contagi, les presses, i l’atabalament...
Però molts van ser qui malpensaren. No per res: per l’herència.
Anys després, el propi Just encara recordava el dia del seu enterro assegut a la porta de sa casa.
—La sort meua va ser que no clavaren la tapa de la caixa. Si no, si que em fan la festa ben feta.
—Però vostè bé sap, senyor Just, l'ensurt que els degué donar? —li va demanar la senyora Encarna.
—I jo? Jo què? ¿Què us penseu que no em vaig esglaiar, jo? —demanava el senyor Just.
—Però no és el mateix, home —li va retrucar la senyora Encarna.
—Ja ho pot ben dir, ja, senyora Encarna. Que ells corrien amb sabates i jo descalç. I el que és pitjor, amb el cul a l’aire.
—Valga’m Déu, quina indecència! —s’escandalitzà la senyora Encarna.
—Indecència? —demanà el senyor Just amb ironia— la ciàtica que vaig agafar a compte de la corregudeta despullat!
