Bob Lazy: "Els anys seixanta i setanta ens porten anys llum d’avantatge"

VALÈNCIA. “Bares, que lugares tan gratos para conversar. No hay como el calor del amor en un bar”. Els lectors més veterans hauran reconegut de seguida la tornada d’eixe himne que és Al calor del amor en un bar, de Gabinete Caligari. Entre els lectors, que alce la mà qui no l’haja cantat a altes hores del matí algun que altre cap de setmana en estat més que dubtós. Qui estiga lliure de pecat, que llance la primera pedra. I és que hui toca escriure un altre capítol d’un ampli subgènere de la història de la música pop: cançons i discos inspirats en bars.

Ja sabeu d’aquells llocs de bon malviure on, en concret, la música és tan agradable com la companyia i d’on, de vegades en estat més que dubtós, han sorgit (ací sí, sens dubte) algunes de les tonades més glorioses que després han sigut plasmades sobre els solcs d’un vinil. Precisament un d’aquells locals, La Vitti Bar, situat a la plaça Xúquer de València, el va regentar durant set anys el valencià Borja Gonzàlez-Ayllón, millor conegut pel seu malnom artístic Bob Lazy. I és el nom del bar el que ha utilitzat per anomenar el seu segon disc, La Vitti Bar, el qual presentarà en directe el pròxim dijous 19 de desembre a la sala Loco Club de València. 

Borja ens parla a l’altre costat del fil telefònic precisament assegut en un sofà de la Vitti: “Aquest bar ha suposat per a mi una etapa molt important de la meua vida. Una etapa en la qual he compost totes les cançons que he tret, fins ara en solitari, a més d’un lloc on he conegut la majoria dels músics amb els quals he tocat.” 

Cal preguntar-li si el títol de l’àlbum ha sigut només una dedicatòria o, a més a més, el concepte del bar funciona com a fil conductor entre les diverses cançons que formen el disc i les històries que s’hi conten.

“El títol i la portada són un homenatge, encara que hi ha algunes cançons que sí que fan referència a històries viscudes ací. Òbviament, la cançó que li dona títol al disc, però també hi ha d’altres com Le Cyborg, el tema que obri el disc. Aquesta cançó, en concret, fa referència a ma mare, amb qui també vaig treballar ací. La resta de treballadors del bar es referien d’aquesta manera a ella perquè mostrava una capacitat organitzativa que semblava sobrehumana (rialles).”

Les cançons del disc debut de Borja, Rock, Love, Truth (2017), una vibrant i lluminosa col·lecció que prenia com a referents el pop-rock californià i londinenc de finals dels anys seixanta i principis dels setanta del segle passat, també van ser compostes a la Vitti, una vegada tocava l’hora de tancar i abaixar la finestra. Un disc de sons més canònic, fins i tot emparentat amb el power-pop que també practica a aquesta vorera del Túria gent com Ramírez Exposure, Hank Idory o Star Trip. 

En l’anterior treball, els músics de la seua banda, el guitarrista Marco Herrero (que compta amb el seu propi projecte, Yo Diablo) i el baixista Carlos Prida (millor conegut com a Charlie Mysterio), no es coneixien entre ells ni havien escoltat les cançons abans d’arribar a l’estudi de gravació. Ara que la banda repeteix i ja estan molt més rodats, hi ha hagut canvis en la manera d’abordar les noves cançons?

“Per a aquest segon disc he tractat de duplicar la mateixa forma de treballar que al disc anterior. Tampoc coneixien les cançons, ni ells ni el productor. Jo només portava les cançons amb guitarra acústica i veu, la resta les vam construir a l’estudi.”

Així doncs, ara que ja no regenta la Vitti, toca saber si aquest nou disc tanca una etapa vital però n’obri una de nova en l’aspecte musical. 

“En l’aspecte personal, sí és indubtable que he tancat una etapa. Pel que fa a la música, sí que és veritat que ara m’abelleix anar cap a un altre tipus de terrenys no tan vintage, sinó que també vull provar amb sonoritats d’altres èpoques, com els vuitanta o els noranta.”  

La voluntat d’evolució respecte al seu primer àlbum s’aprecia des de la primera escolta, amb afegits de bases electròniques, els arranjaments orquestrals més inesperats o, fins i tot, sons de música americana d’arrel. Una evolució que enriqueix la seua proposta estilística en lloc de desdibuixar-la. 

“En aquest segon treball estava molt més obert a allò que poguera sorgir a l’estudi de gravació i a allò que proposara Paco Loco, el nostre productor. Encara que es manté la identitat del so analògic del disc anterior, hi ha moments en què apareixen sintetitzadors més moderns, caixes de ritmes més dels anys vuitanta o cançons que recorden al pop californià més dels anys noranta. Paco va aconseguir mantindre la nostra identitat, malgrat els salts estilístics, i li estic molt agraït per això.”

“Jo, en realitat, no veig tan clares les referències als sons dels seixanta, crec que sona prou actual”. Ens ho diu el mateix Paco. “No crec que sone retro en absolut. El que passa és que en aquest nou disc ja ens coneixíem, hi havia més confiança entre nosaltres i parlàvem més obertament del que volíem, d’on volíem anar. Borja és una persona com jo, no li agrada repetir-se. Està molt bé que les cançons no estiguen del tot fetes abans de vindre al meu estudi, ens agrada treballar-les ací. Tant de bo el següent disc coneguem encara menys les cançons.”

“Quan un músic grava amb Paco Loco i després repeteix es nota d’alguna manera en el resultat”. Ens ho diu el periodista musical Carlos Pérez de Ziriza. “Els músics conviuen amb ell a sa casa (Loco té el seu estudi al Puerto de Santa María, a Cadis), i això crea una complicitat especial entre músic i productor. Això es nota en la majoria dels discos que fa Paco, encara que en aquest es nota de manera especial.”

“M’agrada molt l’estudi de Paco” ens diu Borja. “Està envoltat d’una tecnologia analògica que em fa sentir com si estiguera en una altra època. Compartim molts gustos musicals i té una forma de treballar molt dura i impulsiva que a mi em posa les piles. A més, té una forma de treballar amb les cançons que aconsegueix fer màgia amb qualsevol xicoteta improvisació o imperfecció. No està tan obsessionat amb processar-les com amb aprofitar la màgia del moment.”  

Aquesta amplitud de registres ha tingut alguna cosa a veure amb la intenció de mantindre la capacitat de sorpresa que normalment se sol perdre amb un segon disc? 

“He volgut ser més arriscat i no volia encasellar-me. No obstant això, sí hi ha cançons que tenen més a veure amb el primer disc, com el primer senzill 18t Century Lovers, amb una producció que sí que pot que s’assemble a les que feia Phil Spector, encara que volia que s’escoltara que hi ha altres camins per recórrer, altres sons i estètiques a les que estic completament obert.”

“Aquest disc és molt més eclèctic que l’anterior”, afegeix Ziriza. “Ja només començar l’àlbum amb una cançó de quasi sis minuts (Le Cyborg), molt més complexa pel que fa a la seua producció anterior, és tota una declaració d’intencions. Hi ha molta més diversitat en els arranjaments, hi ha cançons que per exemple enfilen cap al pop sintètic (The States). Sembla que és un disc en el que el mateix artista no estiga massa preocupat per com vendre’l al públic, sinó per com fer-lo encaixar amb un determinat estil. Això en una època en la qual hi ha bandes que només traure un disc ja estan pensant en quin festival volen tocar. Borja ha fet un salt molt important en la seua trajectòria.”

Tenint en compte les referències tan clàssiques a les quals se sol recórrer a l’hora de parlar de la música de Bob Lazy, fins a quin punt ha arribat Borja a articular un discurs propi i actual partint d’aquestes referències?

“Jo sempre dic que els anys seixanta i setanta ens porten anys llum d’avantatge. Es va arribar a cimeres compositives tal altes que els que volem fer pop o rock hem de beure d’aquelles aigües. Eixa és la música que escolte normalment i veig que eixe llegat té una continuïtat, no està tan desfasat. És una música que continua vigent. No sé si els oients encara estan tan oberts a aquest tipus de música, però crec que els compositors hem d’estar-ho.”

I així és com es presenta el nou disc d’un músic que, des de darrere de la barra d’un bar, va aprendre de la música del passat per a plantar la seua pròpia música ben ferma en el present, presentant un ampli i interesant ventall d’opcions de cara al futur. Cambrer, per favor, una altra ronda.