ALACANT. Es pot dir que el barri de Benissaudet, a tocar de la Zona Nord d’Alacant, és com una doble illa. D’una banda perquè se situa entre dues grans artèries, la Gran Via i l’avinguda Unicef, que fan d’aquest espai un element urbanístic arraconat i identificable. D’altra banda, si es té en compte que les zones més vulnerables de la ciutat –les de més amunt de l’Hospital, per entendre’ns– no destaquen per la inversió cultural rebuda, Benissaudet compta amb un gran privilegi.
Poca gent entendria, si passeja pel barri, perquè Gabriel Miró, l’escriptor alacantí més destacat de l’època contemporània, va triar Benissaudet per a passar l’estiu de 1929, l’últim que va viure abans de morir al maig de l’any següent. El ciment dels edificis acapara la vista i cohabita amb les carreteres, amb escoles de primària i infantil, amb terrenys deserts on conviuen els vehicles que descansen i els gossos que matinen amb els seus amos, amb bars i amb detalls que evidencien les dificultats de la contornada, com ara el centre d’inserció laboral –amb menció específica als gitanos, ja que s’anomena «Inserkaló»– o la casa d’apostes, un negoci polèmic que sembla que fa fortuna entre molts dels protagonistes de la fragilitat social.
L’escriptor va triar aquest indret per a construir una finca familiar que als anys noranta adquiriria l’Ajuntament per a reformar-la. El resultat es pot contemplar ara, amb diversos pisos habilitats per a tota mena d’activitats i amb sales que acullen organitzacions veïnals, socials o la Mancomunitat de la comarca de l’Alacantí. A fora, l’antic edifici de la Cambra de Comerç s’ha transformat en reserva de la policia local. Tot constitueix un espai agradable, d’aprofitament cultural ben poc habitual en una zona tradicionalment castigada que fins fa no massa tenia en l’antiga casa de Gabriel Miró el racó predilecte per als consumidors nocturns d’heroïna. Tant era així que l’antic alcalde Luis Díaz Alperi va proposar de convertir aquell immoble en un centre de rehabilitació, però els veïns s’hi van negar.
Ho explica Paco Conesa, que és el president de l’Associació de Veïns Benissaudet-Sant Nicolau de Bari –nom complet del barri–, entitat que acull vora un centenar de persones que treballen amb èxit pel benestar veïnal. Ell mateix representa el perfil de veí prototípic: nascut a fora d’Alacant –ell ho va fer a Almoradí– i satisfet amb l’evolució experimentada per Benissaudet aquests últims anys, en què el barri ha passat d’uns 8.000 veïns a 25.000 des de l’inici d’aquest segle.
Benissaudet no compta amb residents oriünds de tota la vida. Però n’hi ha qui, com ell, encara recorden la burra que els veïns procedents de Montoto passejaven pel barri quan quasi tot eren descampats i llocs propicis per a multiplicar les cases de barraques. Tot allò va quedar enrere i Benissaudet, amb pisos de nova creació que es presenten amb portals de dimensions generoses, és actualment un barri amable, pràctic, un punt monòton, bastant desarrelat i amb certa consciència obrerista –adhesius i grafits a els parets així ho delaten– combinada amb la inèrcia electoral que afavoreix el PP a la ciutat d’Alacant, que troba en Benissaudet un reflex del fenomen polític local.
L’actualitat contrasta amb el passat no tan remot d’aquesta zona. Les referències antigues a Benissaudet són escasses i tendeixen a comentar, sense massa detall, la seua condició inhòspita degut a l’hegemonia d’un camp en bona part sotmès per les males herbes i que no se sap ben bé fins a quin moment va representar una alternativa econòmica solvent en aquest punt concret del territori.
Si es té en compte que Gabriel Miró, acomodat en l’elit local, va construir-hi la finca, cal pensar que Benissaudet oferia atractius per als qui, com a mínim, podien dedicar inversions per a passar-hi els dies. Però aquesta suposició es pot qüestionar si es té en compte que Miró, autor d’una literatura que molts han convertit en patriòtica a nivell local, insinuava als seus llibres –amb l’expressió de la seua narrativa omniscient– ser una persona solitària, apàtica, en ocasions fins i tot turmentada i sensible a aquesta realitat personal pròpia. Un estat d’ànim decaigut, el seu, reflectit en caminades eternes que servien per a descriure paisatges de manera recargolada, amb figures prescindibles, sense ànim de contagiar afecte i amb el to de la compassió de qui se sent més afortunat que els qui habitaven els pobles visitats i narrats per l’escriptor.
De fet, en Años y leguas, el seu llibre amb més recorregut –pel que fa als quilòmetres caminats i segurament també a la transcendència–, Miró suggereix lament per la mala vida dels llauradors de la Marina i del Comtat, mentre s’admira pel seu accent valencià nadiu –idioma que Miró mai no va utilitzar en les seues obres, tot i que el coneixia– i descriu minuciosament les escasses infraestructures –esglésies, cementeris, mercats i poca cosa més– presents en aquests pobles.
Fa l’efecte que Miró hi va anar per considerar-se el cronista d’un territori buit de relats, però no disposava de l’entusiasme requerit per a desprendre optimisme i reforçar la moral dels qui se sabien abandonats pel món.
Tot i que segurament va ser així per incompareixença d’altres autors, el cas és que Miró va esdevenir l’escriptor alacantí de referència. Tenia totes les condicions per a convertir-se en el creador d’una literatura alacantina capaç d’enfortir-nos culturalment i emocional, però va decidir descriure’ns amb el seu to de tristesa.
No és estrany que amb aquestes referències culturals els alacantins acabaren emmirallant-se, per voluntat pròpia i de manera intermitent, en cultures foranes que poc o res tenien a oferir a la ciutat, però que fugien d’aquell pessimisme característic de l’obra de Miró.
Els alacantins, de fet, sempre han estat disposats a qualsevol cosa amb tal de no ser misantrops, i Miró ho havia de ser.
Malgrat tot, l’escriptor va tindre l’encert de construir una finca a Benissaudet. Potser ho va fer per l’atractiu d’un paisatge que ara no existeix, per no trobar un racó d’Alacant més aïllat que aquell o per retirar-se en un lloc que estimulara la seua prosa melancòlica. Siga com siga, ara, després de dècades de lluita veïnal, la finca ha pogut ser recuperada. Si Miró va fer d’aquest terreny una excepció amb la seua finca, l’immoble, que va quedar erigit per a la posteritat, ha convertit el Benissaudet actual en una excepció cultural enmig d’uns barris poc cuidats per l’administració. La finca de Miró és, en definitiva, una prerrogativa, un regal pòstum que revitalitza el barri que ell va triar com a refugi i que, com el conjunt d’Alacant, avui l’escriptor no reconeixeria. Una ciutat que si Miró la tornara a descriure ho faria, possiblement, amb un desànim no massa convenient.