Parlem de Joan XXIII

ALACANT. La costereta de Joan XXIII té nom propi. Està dedicada al periodista Francisco Bas Mingot, autor de cròniques municipals en mitjans com ara el diari Información o la Hoja del Lunes amb un estil propi que li va garantir una popularitat que, per desgràcia, no ha sigut pòstuma. Poca gent sap que Bas Mingot va ser l’autor de la dita alacantina «compare, t’has lluït», relacionat amb un contratemps foguerer que ara no ve al cas. I poca gent sap que un dels seus descendents, el també alacantiníssim Antoni Biosca Bas, és membre del International Medieval Latin Comittee, l’entitat més destacada de la filologia llatina medieval a nivell mundial; i ha rescatat recentment l’obra de Josep Gosalbes de Cunedo, el poeta alacantí del Renaixement.

Aquest oblit és perfectament extrapolable al que pateix Joan XXIII en particular i Alacant en general. Una amnèsia que té com a resultat la despreocupació i, en conseqüència, la decadència del barri i la manera com la ciutat reacciona a una realitat adversa des de l’atracció morbosa i des de l’estigmatització mentre les solucions continuen oblidades als calaixos de les alcaldies interpel·lades.

Els alacantins que recorden que Joan XXIII es va erigir com el barri residencial més prometedor de la ciutat tendeixen a concloure que la seua degradació és fruit de tot allò que s’acostuma a assenyalar amb intenció alarmista. L’atractiu primigeni del barri encara es pot constatar a través de vídeos de promoció immobiliària dels anys setanta, que destacaven l’entorn idoni d’un barri ubicat als afores però ben connectat amb el centre.

Joaquim hi va arribar a inicis dels huitanta. Una herència li va permetre pagar al comptat el seu habitatge actual, un tercer pis sense ascensor. L’ecologisme, que ha marcat la seua biografia, li va animar a instal·lar-se en una casa que encara conserva la perspectiva llunyana de l’illa de Benidorm, que s’aboca quasi a l’horitzó havent superat abans les Llomes del Garbinet, Orgègia, Sant Joan d’Alacant, El Campello i els pobles meridionals de la Marina, que es deixen intuir si s’observen amb un mapa incorporat al cap. Joaquim, geògraf de formació i urbanista per vocació, indica la contradicció que a Alacant els barris amb millor qualitat de l’aire són els més pobres de tots. «A Madrid o a Barcelona passa tot el contrari: els empresaris van als turons i els obrers viuen als marges dels rius».

Han passat més de quaranta anys des de la seua arribada i Joaquim, que mai no ha tingut el més mínim problema en aquest barri, sí que admet que les condicions generals de Joan XXIII ja no són les d’abans. L’arribada de nouvinguts ha beneficiat Joaquim, natural de l’interior català i militant del vegetarianisme, que pot comprar iogurts de recepta àrab en tendes –cada vegada menys nombroses– ubicades a «la costereta» del nom oblidat.

«Aquest barri encara és una joia», diu el menbre de la junta de districte, Paco Camacho, distingit únicament pel seu cognom i decebut amb la inèrcia que ha derivat en l’empobriment de Joan XXIII. «Amb els polítics d’abans podies seure i parlar amb claredat. Si t’havien de dir que no, t’ho deien. Ara només busquen la foto, te passen la mà per l’esquena i a l’endemà ni se’n recorden».

Les inversions que necessita Joan XXIII són urgents i alhora insignificants econòmicament. Els clots són visibles a les voreres i a la carretera, el poliesportiu continua sent impracticable i la policia de barri, «la que passeja, coneix i interactua, no la que patrulla i passa de llarg», va ser retirada ara fa deu anys adduint incapacitat econòmica per part de l’Ajuntament.

Camacho sap que aquestes mancances tenen solució fàcil: voluntat i inversió. Ell, com tants altres veïns de la zona, va nàixer en un altre racó d’Espanya –en el seu cas en una pedania d’Albacete– i es va instal·lar a la Zona Nord d’Alacant a principis dels seixanta, quan encara era xiquet. Va ser el moment en què la construcció de vivenda social va multiplicar els barris populars d’Alacant com el que li va acollir des del primer moment, la Verge del Remei. Traslladar-se a Joan XXIII a finals dels setanta era símptoma de certa prosperitat en un barri en què corria l’aire, florien els pisos de nova creació i l’estiu resultava amè quan la localització de les segones residències no estava només al litoral. Aquell entorn l’havia promogut Calpisa, l’empresa que patrocinava l’equip d’handbol en els millors anys de l’esport alacantí. El context no podia ser més estimulant.

A principis dels anys noranta, encara amb els socialistes a l’alcaldia, el Patronat de Vivenda va comprar mig centenar de pisos a la zona coneguda com la de les 1.080 vivendes per a acollir nous veïns. «No tots es portaven bé», diu Camacho, que recorda que en aquell moment els ara anomenats «passatges» passaven a ser, tal com continuen sent, les zones més estigmatitzades del barri. Els «passatges» són els espais adjacents a bona part dels blocs de Joan XXIII, en molts casos decorats per arbres i jardins protagonistes d’un entorn plàcid que, paradoxalment, ha passat a ser temut. Entre la gent que «no es portava bé» hi havia alguns dels qui procedien d’altres barris d’Alacant o alguns dels expulsats de la Barcelona olímpica de 1992, construïda a còpia d’amagar o fins i tot d’expulsar les víctimes de la misèria social. Molts dels veïns que van veure canviar l’ambient van vendre els pisos abans que la devaluació es multiplicara i la tendència es perpetuara.

Aquest «cercle viciós», tal com defineix Camacho, mai no ha sigut afrontat per l’Ajuntament. La solució no es troba, considera el representant veïnal, en l’expulsió d’aquells que «no es porten massa bé», sinó en alternatives per aturar la dinàmica. «Cal treball de carrer, no de despatx», indiquen alguns dels qui lamenten que els polítics han perdut humanitat i proximitat al mateix temps que han adquirit hàbits burocràtics, d’actuació telemàtica i superficial. D’altres interpreten que als governants ja els va bé tindre barris estigmatitzats com Joan XXIII, en tant que el discurs de la inseguretat mobilitza el vot i n’exculpa els màxims responsables. Entre aquests responsables hi ha els bancs que tenen pisos en propietat amb okupes i no denuncien la situació, en perjudici dels veïns i en benefici dels venedors d’alarmes. O els qui van presumir d’instal·lar una comissaria enmig de la Zona Nord que no ha superat mai la condició estètica i no ha servit per a encarar una situació que mai no s’ha tractat a fons. O els qui en el pressupost municipal deixen Joan XXIII a la cua de les inversions, amb vora 15 euros per ciutadà que contrasten amb els 300 que es poden arribar a destinar per cada veí de la Platja de Sant Joan.

L’estigmatització ha arribat fins al punt que Ciutat Elegida es va separar de Joan XXIII establint una frontera als Agustins per no voler formar part del barri. Els estudiants de secundària també aspiren a fugir-ne des dels primers moments en què adquireixen certa consciència. «Com no van a voler marxar, si el que es permet que passe ací no es permet en cap altra part d’Alacant?», es pregunta un professor que es va treure la plaça a l’IES Les Llomes amb facilitat per l’escassa demanda docent per a treballar en aquest barri. Ell mateix posa l’exemple revelador que els seus alumnes, convidats a reciclar per part dels mestres, contesten que no poden fer-ho per la manca de contenidors. També clama al cel Camacho, que davant l’evidència que «tots els xiquets parlen l’idioma de la pilota» se sorprèn que l’Ajuntament no habilite el poliesportiu –que exigeix una inversió mínima– per a facilitar-los alternatives extraescolars que no siguen les d’anar a qualsevol parc a fer el que no toca.

I és que no hi ha res a Joan XXIII que no semble afectat per l’abandonament. Fins i tot les Llomes del Garbinet, que connecten amb la rambla d’Orgègia i ofereixen un passeig per la planura alacantina més seca i menys intervinguda, conserven les petjades dels carros empentats per animals en temps ben pretèrits, encara visibles gràcies a l’absència humana que només sembla anul·lar-se per omplir l’entorn de trastos que mai no en són retirats i que fan d’aquest espai un abocador recurrent.

Els prejudicis només poden ser combatuts amb la realitat. Les converses al Che Que Bo o al Mesie, bars ubicats a la costereta de Bas Mingot, tracten la mida dels camions, les capacitats de càrrega física que van minvant amb el pas del temps o l’organització dels torns laborals per a garantir-ne l’eficàcia. Una imatge quotidiana que contrasta amb l’imaginari que ha situat Joan XXIII com un barri inaccessible, fins i tot detestable. Que ha servit per a fundar, molt més enllà de la Zona Nord, el mite d’un gueto intransitable. Els alacantins ostenten el rècord de tindre, al seu terme municipal, el tercer barri amb menys renda per càpita d’Espanya. Mentre el mite es consolida des de fora, els veïns ja van assumir fa temps que accentuar l’estigma és molt més còmode que trobar solucions. Una lògica de la qual no en són responsables, però sí víctimes.