ALACANT. La còmoda victòria amb què es va imposar la dreta el passat 28 de maig a Alacant va tornar a tindre una empenta decisiva a la Platja de Sant Joan. Aquest barri, que abasta molt més territori que el del litoral estricte i que se situa dins del terme de la capital alacantina –no són pocs els turistes que, per confusió toponímica, l’ubiquen a Sant Joan d’Alacant–, ha seguit una dinàmica pròpia fins erigir-se, des de fa anys, en un reflex de l’aïllacionisme que ja no afecta només els sectors més benestants de la societat. De fet, la Platja de Sant Joan ha anat absorbint veïns fins al punt que actualment supera Sant Blai en el rànquing poblacional de la ciutat.
Aquest desenllaç tan singular no s’explica sense els factors interns i externs que l’han fet possible. El desenvolupament del PAU 5, amb els seus precedents urbanístics, van permetre que la Platja de Sant Joan deixara de ser estrictament el lloc d’estiueig d’alacantins del centre urbà i de madrilenys per a convertir-se en un espai que no només acull les famílies més opulentes. Els tradicionals recreatius de Fontana es veien envoltats de desenes de comerços veïnals que ara també sobreviuen –tot i que de manera més ajustada– més enllà de l’estiu, l’avinguda Costa Blanca ha deixat d’estar buida fora de la temporada alta, l’Arena és el centre esportiu de referència d’Alacant i el Golf ha adquirit l’hegemonia de l’oci nocturn que altres racons més cèntrics, com ara aquell que coneixíem com «La Zona», han anat perdent.
Però el creixement resultant de la lògica capitalista no acostuma a prioritzar les exigències més socials. L’any 2016 José Caracena va posar en marxa l’associació de veïns Juntos Avanzamos, lligada a aquest barri del sud d’Alacant, amb el propòsit que l’administració en cobrira les necessitats. Fonamentalment la sanitària, atès que la Platja de Sant Joan no disposa de Centre de Salut propi, tot i acollir quasi 30.000 veïns, i vora 250.000 durant l’estiu. L’evolució del barri i la manera de constituir-se ha fet que aquesta associació també haja d’atendre altres problemes com ara la compatibilitat entre l’oci i el descans, sempre sense desprestigiar la tasca empresarial que, malgrat les adversitats, dota la Platja de Sant Joan d’un dinamisme que l’ha fet prosperar i que no ha generat oposició a la zona, en tant que el barri ha crescut seguint aquesta partitura econòmica i sense cap passat nostàlgic que genere un moviment veïnal adreçat a preservar-lo.
Tant és així que l’associació veïnal fundada i presidida per Caracena suma 7.000 socis entre veïns i comerciants, i s’ha instituït com la més nombrosa d’Alacant assumint aquestes premisses. El més destacat dels inscrits és el guanyador de les últimes eleccions valencianes, Carlos Mazón, un dels alacantins que va créixer a la perifèria acomodada de la Platja de Sant Joan i que en va ser nomenat soci honorífic quan presidia la Diputació. L’imminent president de la Generalitat, amb aquests precedents, té ara la responsabilitat de desblocar la demanda del Centre de Salut i d’altres espais reclamats com ara el centre social, el centre comunitari o una instal·lació habilitada per a la convivència entre la gent d’edat més avançada.
Els veïns d’aquest barri, que van donar suport massiu a la dreta a les últimes eleccions locals i autonòmiques, confien que la coincidència de color polític a l’Ajuntament i a la Generalitat contribuisca a satisfer les demandes esmentades. Les visites freqüents de Luis Barcala a la Platja de Sant Joan fan més visible encara aquesta sintonia, que no només s’explica per la conjuntura política actual.
L’escriptor Mariano Sánchez Soler, que donava veu al detectiu Terratrèmol en Alacant Blues, es lamentava quan narrava que els carrers dels barris de tota la vida ja no representen les prolongacions externes de les llars, amb les quals sí que van poder comptar els qui van nàixer abans de l’últim terç del segle XX. La Platja de Sant Joan, de fet, mostra l’altra cara d’aquesta moneda social, melancòlica i literària: la de la vida a fora dels barris tradicionals. El residencialisme és un element més de l’individualisme que impera en una societat que ha vinculat la modernitat amb l’aïllament digital, amb el consum estrictament personalitzat, amb la consolidació del teletreball, amb la reducció del contacte humà i amb una rebaixa acreditada de la xifra d’amistats íntimes entre les generacions actuals, en comparació amb les anteriors.
Si els barris, abans, es bastien amb el contacte de famílies veïnes i de veïns convertits en família, actualment les aglomeracions urbanes, els sorolls, el deteriorament dels carrers i fins i tot la inseguretat –sovint real i sovint presumpta, però igualment pregonada– han fet de les vivendes apartades un refugi més demandat i, per tant, més accessible i menys exclusiu. En aquest ambient de reclusió no és estrany que els discursos adreçats a satisfer la pulsió individualista, com ara el de l’abaixada massiva d’impostos, tinguen més efecte que les propostes dirigides a la col·lectivitat social.
Els avantatges d’aquest model hi són, però també hi ha les contrarietats. Als barris residencials, com el de la Platja de Sant Joan, l’individualisme desemboca en una buidor cultural que no sembla preocupar massa un veïnat inquiet, fonamentalment, pel desenvolupament comercial i turístic. La desestacionalització, la construcció d’hotels o la visita dels artistes musicals de primer nivell marquen una agenda que prioritza el creixement econòmic, la principal identitat visible d’un dels barris que menys alacantinitat respira. Les relacions entre els veïns de les urbanitzacions han substituït les que es forjaven al caliu de les places i dels carrers dels barris, normalment més humanes i menys efímeres. I l’oferta d’oci, necessària en un entorn econòmic com el d’Alacant, és tan aclaparadora com mutable, sotmesa a una estabilitat incerta que depèn d’uns contextos globals cada vegada menys previsibles.
Abans que l’aïllacionisme es projectara com un mode de vida més generalitzat, la Platja de Sant Joan va anticipar-se a aquesta tendència, ara naturalitzada pels qui han crescut dins de la dinàmica o pels qui l’han fet seua amb el propòsit de millorar la qualitat de vida. En canvi, per als qui lamenten la lenta agonia dels barris i anhelen una quotidianitat més humana i acollidora, el residencialisme també esdevé un fenomen natural, i fins i tot respectable, però inevitablement dolorós.
