Benalua, "parada sense fonda"

ALACANT. Trenta anys després de la fundació de Benalua la foguera del barri, amb el monument «parada i fonda», obtenia el primer premi de l’edició inicial de les Fogueres de Sant Joan. D’això farà prompte cent anys. La rima històrica no és gens menyspreable si es té en compte que aquella foguera, que atorgava a la sàtira un protagonisme actualment molt més discret en la festa alacantina, protestava per les deficiències dels serveis públics. En aquest cas del tramvia d’Alacant, assenyalant-ne les víctimes: un seguit de ciutadans resignats sense massa més remei que queixar-se amb una barreja enginyosa d’humor i mordacitat que poc després quedaria reduïda a cendres.

Benalua, tan ben detallat al llibre d’Alfredo Campello i Ernesto Martín, és el resultat de l’eixample d’una Alacant que va deixar enrere les muralles per motius de salubritat i de creixement natural al servei d’una indústria local incipient quan el port, que mai no va deixar de ser fonamental, ja no ostentava l’oligopoli de l’economia alacantina. La ciutat passava de ser emissora i receptora de bens de consum a través de la infraestructura marítima a generar, també, productes propis que havien de contribuir a un benestar general que evidentment es va multiplicar, tot i que mai amb les dimensions pronosticades.

Aquest barri, com tants altres de la ciutat, s’erigia a finals del XIX al caliu d’un canvi de paradigma que va propagar nous dèficits. Benalua, que mai no ha sigut ni ha aspirat a ser un barri perifèric en termes urbans o socials, protestava per les limitacions tramviàries mentre oferia altres atributs promocionats per l’administració per mirar de contrarestar la disconformitat veïnal. El compositor Óscar Esplá i l’escriptor Gabriel Miró compartien espai dins d’un barri arborat, polit, amb edificis de no més d’un pis –se’n conserven uns pocs–, amb alguns xalets i ben pròxim a l’antiga Estació de Múrcia, hui reconvertida en la Casa del Mediterrani.

No és poca cosa si es té en compte que Esplá i Miró, amb d’altres, es refugiaven quan podien a la serra d’Aitana per a reflexionar sobre el món i intentar dotar l’alacantinitat d’un pensament i d’una cultura pròpies que no van arribar a transcendir amb força. Hi havia el gust per un ambient plàcid, i Benalua els ho oferia, com també a altres protagonistes culturals que hi van viure, poc o molt: el pintor Remigio Soler, l’escultor Gastón Castelló o l’historiador Francisco Figueras Pacheco en són exemple.

L’entorn de Benalua mai no ha deixat de captivar els veïns, que no responen a cap perfil social concret. Els seus arbres, que dificulten la contemplació dels edificis però compensen amb ombra i paisatge, són trobats a faltar en molts altres barris d’Alacant. Les seues places, especialment la de Navarro Rodrigo –la central– o la del Grup Escolar, concedeixen a Benalua espais en què passar hores a l’aire lliure. Fins i tot els petits comerços, nombrosos i diversos –especialment els de sofàs i les perruqueries–, reflecteixen un cert benestar cada vegada menys comú a l’Alacant actual, en què els grans grups empresarials han complicat l’existència als botiguers de tota la vida.

Algú es pot preguntar com és possible que desenes de veïns, sovint més d’un centenar, es manifesten cada dissabte dins d’un barri aparentment agraciat dins d’una ciutat tan decadent. El motiu és que Benalua, contràriament a allò que va manifestar en l’estrena foguerera, ha passat a convertir-se en una «parada sense fonda». Els veïns tenen on viure, però no compten amb un lloc condicionat per l’administració en el qual fer vida pública i ser allotjats durant les hores mortes del dia, multiplicades entre la gent major.

L’any 1999, quan l’alcalde Luis Díaz Alperi es preparava per a revalidar la seua majoria absoluta, prometia un centre social per a Benalua en el seu programa electoral. 25 anys després, i després de moltes campanyes, el projecte ni tan sols ha arribat al seu punt inicial. L’associació de veïns El Templet, que dedica el seu nom a l’antic escenari de la plaça Navarro Rodrigo, recorda que Benalua compta amb uns 10.000 habitants, un 40% dels quals –aproximadament– són d’edat avançada i necessiten d’una infraestructura com l’esmentada. Curiosament, l’Ajuntament ha reconegut aquesta necessitat amb una unanimitat que no és gens habitual en un consistori tan dividit.

Però no se n’han fet més passos, tot i les alternatives plantejades per l’associació de veïns, que en uns casos reben una resposta afirmativa que no va acompanyada de cap pressupost, en uns altres senten parlar de possibles ajudes europees que mai no són concretades o fins i tot arriben a ser contestats amb ironia sobre la supervivència del ficus, un arbre que resisteix al barri des de fa 150 anys i que segons diversos alcaldes, entre ells l’actual, seria incompatible amb la creació d’un nou centre social, que s’hauria de construir a canvi d’una nova tala. El Síndic de Greuges ha avalat la queixa veïnal, que espera contestacions oficials del consistori a les demandes formulades sobre aquesta instal·lació encara inexistent. L’antic asil, en funcionament fins no fa massa, també resta expectant per a ser utilitzat per a recuperar el seu valor històric i incorporar un nou ús amb finalitat social.

Fruit d’aquestes controvèrsies El Templet és vista des de l’Ajuntament ja no tant com una associació veïnal, sinó com un altaveu incòmode. La reivindicació principal no té motivació ideològica, però el govern local la ignora davant el confort amb què s’imposa a Benalua a cada episodi electoral, on el PP és el partit més votat. Al maig del 2023, en les últimes municipals, hi va sumar vora el 40% dels sufragis, un percentatge quasi idèntic al de l’abstenció. El Templet no es resigna i ofereix les seues modestes instal·lacions al parc del Grup Escolar, a dins del gimnàs de l’antic col·legi del barri, perquè els veïns puguen gaudir d’una mínima quota d’oci. Gimnàstica, ball, concerts o lectures de poemes són algunes de les propostes desplegades també en altres entitats locals, com la del Taller Tumbao, que s’impliquen en iniciatives culturals per a fer fugir els veïns del món reclòs i aïllat de les pantalles. La resposta veïnal és positiva, atesa la xifra d’inscrits, i en fa viable la continuïtat.

Mentrestant, els plantejaments higienistes amb què es va desenvolupar el barri durant la seua creació encara sensibilitzen bona part dels veïns, que rebutgen els macrodipòsits del Port, aposten pel parc central i lamenten la multiplicació de l’altura d’uns pisos que en un principi no sumaven més d’una planta –els arbres podien ser més alts– i que disposaven de l’antic mecanisme de corda per obrir les portes principals des de dalt. Pràctiques com la de prendre la fresca, símbols com el de l’equip de futbol del barri –que tant va beneficiar la pedrera de l’Hèrcules CF– o la tradició foguerera –amb una implicació festera i amb una ambició artística clarament descendents– van anar quedant enrere. 

La massificació del barri d’ara fa mig segle no va propiciar tant aquest desenllaç com l’evolució econòmica actual. Els migrants, fonamentalment manxecs, que s’incorporaven a l’Alacant del boom de la construcció allà pels anys seixanta i setanta en multiplicarien el veïnat, hui integrat també per habitants temporals que sí que han acabat per transformar el barri degut a les facilitats brindades al sector turístic, que troba en pisos particulars bens amb els quals multiplicar exponencialment la seua activitat i, de passada, incrementar també la seua omnipresència. Amb aquesta evolució, imparable al conjunt d’Alacant, la idiosincràsia que alguns veïns encara recorden s’ha anat evaporant encara més.