La singularitat benestant de Tómbola

ALICANTE. A prop de la Zona Nord, quasi a tocar de Sant Vicent i amb la intrusió confusa dels Àngels a la toponímia urbanística, el barri de Tómbola porta sis dècades passant desapercebut entre els alacantins.

Des que es va constituir, quan el barri va adquirir el seu nom pel fet que els beneficis per erigir-lo procedien d’una d’aquestes rifes populars patrocinades per l’església catòlica –algun dia haurem de parlar de quant deu la memòria de l’extraradi alacantí al bisbe Pablo Barrachina–, Tómbola s’encapsula entre barris més habitats preservant una discreció que en bona part l’ha afavorit.

El barri no ha pogut créixer degut a les seues limitacions terrenals, però la renovació ha guanyat la partida al deteriorament en Tómbola i els veïns es mostren satisfets de l’evolució viscuda. No mostren moltes més queixes que la d’alguna vorera desgastada i poca cosa més.

La complaença no va lligada massa a l’orgull veïnal, i la indiferència entre els veïns és tal que el Tómbola Athletic Club, l’equip més exitós de l’actualitat hiperlocal, ha ascendit a 2a FFCV –l’antiga Primera Regional– sense que els habitants més implicats, els que fan funcionar les associacions, se n’hagen adonat.

Tómbola es va desenvolupar a partir dels seixanta i des de la dècada posterior va anar incorporant una alacantinitat convençuda. Va ser en aquell moment quan es va fundar la foguera del barri i també el primer equip de futbol, amb el seu escut blaugrana que hui es conserva en alguna paret rebentada per la deixadesa i en els cartells d’algunes entitats.

L’actual club, l’Athletic, vesteix els mateixos colors i disputa els partits al poliesportiu de Tómbola, adjacent al residencial Los Ángeles –confusió toponímica– i enguany ha pogut ascendir i transcendir el seu èxit gràcies al treball anònim dels qui controlen les xarxes socials de l’equip, fonamentalment l’Instagram.

Més enllà de l’esport –Tómbola també té un prestigiós club de karate–, caminar per aquest barri serveix per a constatar que, davant el justificat pessimisme dels alacantins, també hi ha raons per a celebrar el progrés. El progrés, precisament, és el nom d’una de les places principals de Tómbola i de l’associació de veïns. Als anys setanta el barri trobava mancances de tot tipus que van anar desapareixent i als noranta, amb una població ja consolidada, vivia el boom de la construcció com un fenomen positiu.

Si els barris pròxims patien degradació degut a l’abandonament i al trasllat forçat de persones vulnerables que mai no van rebre el seguiment que s’espera de l’administració, Tómbola vivia aïllada d’aquesta realitat que ha acabat condemnant més del compte la Zona Nord. Sobretot Joan XXIII, que disposa dels estigmatitzats passatges que alguns carrers de Tómbola –com el de la Verge de la Llum– han replicat amb resultats diferents.

Tómbola, on es coneixen especialment els carrers de la Verge del Puig –que també dona nom a la parròquia i que reuneix la major part dels comerços– i de la Verge dels Lliris –la que més espais autòctons agrupa, amb cases baixes de rajola antiga a les parets i la fermesa tradicional del Cafè Montecarlo–, es va anar equipant amb asfalt, clavegueram i llum i acollint treballadors de la ceràmica dels Àngels, d’Altozano o els últims obrers de la fàbrica de gomes de Colònia Requena. El desmantellament industrial dels barris d’Alacant, irresponsable, dramàtic i també menystingut, no va perjudicar Tómbola, que mai no s’ha identificat amb cap alternativa laboral concreta i que en aquell moment celebraria, de manera efímera, les festes de Moros i Cristians.

Sense deixar de costat la consecució del benestar veïnal, la condició afable de Tómbola i el conformisme generalitzat va motivar les associacions a perpetuar-se no tant a través de la lluita característica dels districtes empobrits com de les activitats lúdiques. Es fa estrany, i també entranyable, que un barri poblat en la seua major part per fills de migrants d’altres racons d’Espanya promocionaren els balls valencians i competiren en certàmens d’aquesta modalitat folklòrica fent viatges en autobús a diverses comarques. La valencianitat de Tómbola persisteix, cal dir-ho, en l’Hort La Terreta, que connecta els més menuts amb el sector primari; en la nomenclatura dels centres d’educació pública i en els cartells d’alguns comerços hostalers incentivats pels ajuts autonòmics a canvi de promocionar la llengua pròpia dels alacantins.

Actualment Tómbola, malgrat els atributs destacats pels mateixos veïns, no és aliena a la realitat alacantina més adversa. La jubilació dels comerciants deixa els veïns de tota la vida sense botigues de referència i atempta contra la vitalitat del barri; el tancament de l’oficina del Banc Sabadell –quina ruïna fer desaparèixer la CAM!– desconcerta els més majors; i la brutícia, tot i que no és destacada en aquest barri, és ben present de camí, sobretot a l’arterial carrer Cerdà, que connecta Altozano amb Tómbola des de la seu del bisbat d’Oriola-Alacant, a tocar de l’estadi José Rico Pérez.

Durant el passeig des del centre d’Alacant cap a Tómbola, de fet, els sense sostre que acampen on poden fan visible la pràctica consistorial, que ha consistit a expulsar-los del centre per habilitar-lo a gust dels turistes i amagar-ne les misèries entre proclames falses de civisme que queden en evidència a partir de Campoamor. Aquest fet es comprova també pujant a la línia quatre d’autobús, que recorre tot Alacant entre Tómbola i el Cementeri.

Alacant, malgrat excepcions reconfortants com la de Tómbola, sempre acaba xocant amb una realitat trista que costa molt de capgirar.