Derribo de un edificio en construcción junto a la Torre Vïgía de El Campello. Foto: Alicante VivoMarx va dir que "la història es repetix dos vegades; la primera volta com a tragèdia i la segona volta com a farsa'. Per això, no sorprendria que després del Desarrollismo franquista dels 60 i el boom immobiliari dels 2000, encara ho tornarem a fer.
Si fa uns anys la farsa era vendre PAIs insostenibles com a resorts familiars; amb el tarannà progressista dels nous governs, alguns inversors ens embelesen amb gratacels per a usos educatius que realment són lucratius o comunitatsgayfriendly. És el cas del Campello, un municipi molt turístic de l'Alacantí que ha tingut una relació complicada entre creixement i patrimoni. Una vil.la romana està soterrada baix d'una autopista (rescatadaamb diners públics) i un jaciment ibèric va ser destruït abansque el pogueren protegir. A més, el creixement desmesurat al llarg de tot ellitoral ha portat problemes de residus, clavegueram, transport públic...
El nou sector que proposen -combina habitatges ihotels- s'ha de fer. És legal. Però és una oportunitat perduda per ainiciar un nou model de creixement als disseminats -especialmental litoral- que aprofite per a resoldre problemes estructurals. Augmentar la densitat de població per afectar a menys sòl, incorporaractivitats econòmiques que eviten desplaçaments o resoldre l'evacuació d'aigüesa les pròpies zones verdes són algunes oportunitats que es perdran a estos sectors que encara estan per desenvolupar a les extenses urbanitzacions que patim. No deixem perdre el tren: hem d'establir unes pautes de disseny del'ordenació pormenoritzada d'estos sectors que estan per vindre. De la farsa per atraure a turistes LGTBI ni parlem, perquè elles i ells estan atrets per la tolerància que es viu als nostres pobles, no a un resort a 5 km del no-res. No som Punta Cana.
També estos mesos entra entràmits el PATIVEL, un pla del Consell valencià per blindar el litoral valencià de noves construccions. El 2005, el Parlament Europeu ja va aprovar l'Informe Fourtou contrari al modelurbanístic valencià. I en 2013, Greenpace denunciava que s'havia urbanitzat la meitat del litoral del país. Al pas que anàvem, el 2030 només 30 decada 100 metres estarien lliures de construcció.
El pla és positiu però millorable. Les presses no han permés establir un criteri ambiental i ecològic que fonamente el pla. Desclassifica terrenys que anaven a urbanitzar-se, bé, però no deixa clar amb quin criteri. I l'arbitrarietat no casa amb la legalitat. La solució més sostenible no sempre és desclassificar, sinó marcar pautes de disseny per a l'ordenació pormenoritzada, com traslladar les zones verdes a la franja litoral. El pla ja ho fa en alguns casos. També es troba a faltar un estudi més detallat per aprofitar i valorar les preexistències. Congelar no és sempre la millor manera de protegir, i de fet som un territori amb una gran quantitat de terreny protegit i degradat.
Per altra banda, no és cert que impedisca elsusos recreatius vora mar com apuntaven Rafael Ballester i Alberto Tur a estes pàgines, però em sorprén que es permeta la construcció de nous camps de golf. Tampoc s'entén que el pla només reordene els primers dos mil metres de costa. Els corredors que vertebren la costa i l'interior s'haurien de definir millor aprofitant este pla. Un bon planejament per protegir el litoral deuria plantejar una participació ciutadana prèvia (una gran quantitat d’al·legacions constatarà l'escassa participació), deuria fonamentar-se en criteris ambientals, deuria establir fortes regulacions més que desclassificar i deuria entendre el territori com un sistema.Una decisió judicial podria revocar tot el pla. L'ecologisme també entén de seguretat jurídica. Si anem lluny, anem lents.
Per definició, el paisatge és un territori admirat per valors estètics i culturals. I la qualitat paisatgística del litoral valencià és roïna. Necessita intervencions en simbiosi amb el medi que s'acaben convertint en paisatge, reelaborant el significat que té el litoral per a la majoria dels seus habitants.
Necessitem landmarks per a teixir un nou relat per a la costa; com el cànem a les xarxes dels pescadors. Així ocorre a Sant Sebastià: el Haizearen Orrazia -Peine del Viento- és una de lesobres de Chillida més simbòliques. Arrelada al territori, la plaça supura laforça de l'Atlàntic -literalment- i caracteritza el paisatge litoral de Donosti.
Ja ho va fent el mirador del Cap de Santa Pola, que posa en valor el paisatge d'un litoral antropitzat i les vistes a l'illa de Tabarca. Interpreta l'orografia per produir paisatge. També podem reutilitzar la ruïna, aprofitar els esquelets de casetes i xalets ja inserits a l'ecosistema, com una capa més sobre el projecte. Recuperem la indústria abandonada vinculada al litoral, de La Britànica d'Alacant als Alts Forns de Sagunt. Reinventem espais públics que es van fer per a la ciutadania però sense ella, com la Marina de València, la Zona Volvo d'Alacant o la Ciudad de la Luz. Es tracta de produir símbols, paisatge i espai públic, sense oblidar d'on venim per explicar-nos cap on anem.
Els equilibris polítics i pressupostaris no ens permeten retrocedir en el temps. Doncs aprofitem les herències enverinades pera un triple treball: bastir un model alternatiu de creixement i planificar el territori mentre ens mirem millor el litoral. Passar del paradigma de l'especulació al mirall del Mediterrani.
PD. I entenguem també que ha d'haver espais on no entrem, perquè fem mal a la resta d'espècies. Que la terra no és només nostra.
Carles Pastor. Estudiant d'arquitectura
