Amb els anys he aprés a fruir dels congressos. No és que abans, de jove, no m’agradaren: sempre m’ha seduït l’oportunitat de coincidir amb les companyes i els companys que comparteixen amb mi ofici, curiositat i sensibilitat en l’àmbit de la filologia. Trobe que és un luxe impagable l’oportunitat de conèixer-los personalment i travar-hi amistats, confiances, complicitats. Però amb l’edat —vull dir— més enllà del pur i estricte regal de la socialització, he aprés a assaborir d’una manera especial el contingut de les diferents ponències, taules redones i comunicacions que integren el programa d’una qualsevol trobada acadèmica. Per això aquesta setmana m’he sentit raonablement feliç: perquè he tingut l’oportunitat de participar, des del dimarts i fins avui mateix, en el XX Col·loqui de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC) a Poznań (Polònia).
I perquè, al goig de retrobar-me amb col·legues estimats de diferents universitats europees, aquests dies he pogut afegir l’inefable plaer de sentir-me estimulat per informacions, reflexions, nocions, referències, anàlisis, dubtes, documents i idees que d’una altra manera difícilment hauria pogut conèixer. Sí: ja ho sé que tot això —informacions, reflexions, nocions, referències, anàlisis, dubtes, documents i idees— es pot consultar còmodament des de casa per mitjà de la pantalla del mòbil o de l’ordinador. Però no és igual: la sensació uterina d’atendre presencialment, relaxadament, amb moltes hores per davant, les explicacions d’aquesta investigadora o d’aquell altre estudiós sembla com si em volguera retornar als anys d’estudiant en la Facultat, en què la vida era una festa d’aprenentatges i el destí semblava disposat a atendre tothora el vell prec de Kavafis en el viatge a Ítaca. "Anar a ciutats per aprendre dels qui saben"...
La qüestió és que, entre els molts conceptes que aquests dies he vist manipular en mil i un discursos acadèmics, n’hi ha hagut un que se m’ha revelat especialment suggeridor i que no ha deixat de rodar-me pel cap amb obsessiva recurrència durant tota la setmana: el d’ucronia. El va fer servir en la ponència inaugural el professor Víctor Martínez-Gil, parlant de "La construcció literària de la irrealitat: ucronies i metàfores de decepció". Com és sabut, el terme ucronia va ser concebut per analogia al d’utopia (de Thomas More), i apel·la a mons irreals, únicament possibles en la imaginació humana. Si una utopia és un "no-lloc" o "lloc inexistent" on resulta possible de fantasiejar societats i formes de vida perfectes —òptimes, felices, ideals—, una ucronia és, paral·lelament, un "no-temps" o "temps inexistent" on resulta possible d’imaginar mons alternatius als que la realitat històrica ha anat construint.
