ALACANT. A les primeries de novembre se celebrava tradicionalment el novenari de Tots Sants a partir del dia 1.
Una data importantíssima en nombroses cultures; i des de temps immemorials.
Parlem-ne.
El calendari ancestral només considerava dues estacions, que començaven l’1 de maig i l’1 de novembre, respectivament. En tots dos casos, quaranta dies després dels equinoccis, i marquen una mena de divisòria entre les dues estacions tèrmiques: la del “bon oratge” o vernum tempus, i la del “mal oratge” o “mort de la natura”, l’hibernum tempus; en altres paraules, les èpoques d’estar fora de casa (persones, ramat) i la de refugiar-s’hi.
Quaranta dies després de l’equinocci de la primavera esdevenia el dia màgic d’entrada en el bon oratge, l’1 de maig. I mig any després, quaranta dies posteriors a l’equinocci de la tardor, s’entra en l’estació del mal oratge, en “l’hivern”; això esdevé en el trànsit d’octubre a novembre (“Quan l’octubre fa la fi Tots Sants és al de matí”, diuen a Menorca; o el Halloween cèltic) o bé entre l’1 i el 2 de novembre i amb uns noms ben evocadors: Tots Sants i Difunts; com si el primer dia el dedicàrem a acomiadar-nos de totes les “divinitats” encarregades de protegir la natura, de ‘Tots els sants’, mentre que en el següent ens submergírem en l’època fosca, tenebrosa, freda, de la ‘mort de la natura’, dels genèricament anomenats “difunts”.
Eixe trànsit anava acompanyat no tan sols per rituals litúrgics, religiosos o civils, sinó també per identificadors dietètics: fruita, tubercles i fins i tot dolços propis d’eixe moment.
La nova fruita hivernal
Quan entrava en declivi la fruita tardoral (arboços (Arbutus unedo), seroles o sorolles (Crataegus azarolus), gínjols (Ziziphus jujuba), dàtils (Phoenix dactylifera), codonys (Cydonia oblonga), figues (Ficus carica), raïm (Vitis vinífera), lledons (Celtis australis), magranes (Punica granatum), codonys (Cydonia oblonga), móres d'albarzer (Rubus ulmifolius), figues de pala (Opuntia ficus-indica) i caquis (Diospyros kaki), moltes d’elles ara ja perdudes, apareixien al mercat noves espècies de fruita indicadores de l’estació hivernal, les serves o sèvies (Sorbus domestica) i, sobretot, les nespres, nyespres o níspoles (Mespilus germanica): “amb temps i palla maduren les nespres”.
