No cal pujar tots els graons de l’estreta i serpentejada escala que arriba a la terrassa del campanari de l’església de Santa Maria d’Elx per descobrir els grafitis de les seues parets centenàries. N’hi ha molts, resultat de múltiples pujades i baixades de visitants i treballadors. L’inventari elaborat per José D. García Hernández, publicat anys enrere a la revista Sóc per a Elig, arreplega els més antics coneguts fins ara, de finals del segle XVII.

Algunes de les pujades documentades foren destacades, com la del conegut naturalista de la Il·lustració Antoni J. Cavanilles, a l’abril de 1797, i més tard la de l’hispanista britànic Richard Ford, als inicis dels anys trenta del segle XIX. El 1862 el campanari rebé la visita de Gustau Doré (il·lustrador reconegut) i del baró Davillier (erudit i col·leccionista). I així, tants i tants visitants que acceptaren el repte de pujar els vora cent setanta graons fins arribar al capdamunt. No tots, tanmateix, hi deixaren senyal escrit, gravat o dibuixat, però molta gent fixà un rastre que incita hui a la reflexió per la seua capacitat i  qualitat comunicativa.

Si s’observa amb detall la volta d’accés a la planta on són les campanes, no ens deixarà indiferent un atapeït conjunt de grafitis del segle XIX i dels inicis del XX. No tenen desaprofitament. Entre tots ells, hi destaca el traçat del cognom d’un xicot d’escassament vint anys, Saint Supéry, que pujà l’11 de juny de 1920. Podria ser el conegut escriptor i aviador francés, autor de Le Petit Prince. Algunes dates casen, però no és segur. «Saint·Supéry // Poilu de la // grande guerre. // 1914-1918 // 11-6-20», escrigué. Ben entés que «poilu» és l’apel·latiu que reberen els soldats de la infanteria francesa de la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Dies abans s’hi haguera trobat amb «José Peral» i el seu acompanyant, ambdós «estuvieron aquí el dia 11 de mayo» del mateix any.