Encertar la pregunta: aquesta és la qüestió. Sempre he pensat que, més que no en les respostes, la civilització s’ha anat construint en les preguntes: en els interrogants apropiats, justos, intuïtius, mordaços, genials. Per damunt de la intel·ligència exhibida en la solució d’un bell problema, em sembla que és molt més admirable la clarividència prèviament demostrada per aquell qui l’ha sabut plantejar. I, en les tesis doctorals, sense llevar mèrits a la manipulació i el desenvolupament dels coneixements més o menys erudits que s’hi poden esgrimir, m’agrada valorar molt especialment l’agudesa, la perspicàcia, la pertinència i l’instint demostrat en la fixació del tema i en la formulació de les hipòtesis de partida. Altrament dit: estime particularment rellevant la focalització de les preguntes precises que desafien el coneixement amb coherència, interés, profit, sentit de l’oportunitat, gràcia i curiositat.

Sí. Ho reconec: més que no defensor de certeses, dogmes, conviccions i veritats absolutes, soc partidari del dubte. Del «dubte metòdic», que en diria el senyor René Descartes. O, més sòbriament, del «dubte raonable», per fer servir l’argot jurídic. Per això, no puc deixar de concebre la vida —a pesar del pas dels anys— com un infinit repertori d’interrogants: de preguntes fascinants. «La ciència descansa sobre preguntes, dubtes i incerteses, no sobre veritats inamovibles, certituds inapel·lables i seguretats categòriques», m’ha agradat sempre de vindicar quan l’ocasió ho ha propiciat. Però he de reconéixer que aquesta defensió de la pregunta —de l’art i de la ciència de preguntar— rarament transcendia en mi el nivell abstracte i inaprehensible de les idees. Restava massa sovint relegada a la pura retòrica. Com qui diu: a una mera postura estètica.

Però no. La reivindicació de la pregunta adquireix en els nostres dies més sentit que mai. Perquè davant dels recursos que la intel·ligència artificial posa al nostre abast, queda demostrat d’una manera concretíssima i evidentíssima que l’important en el tractament d’una qualsevol parcel·la del saber no és saber-ne localitzar les respostes sinó —efectivament— saber-ne pensar i formular les preguntes. «Al ChatGPT li has de saber preguntar», és la lliçó repetida. I és així que, feliç i content com un gat amb una sardina, m’he decidit a preguntar-li al saberudíssim, displicent i infatigable bot conversacional d’OpenAI per la qüestió que havia pensat tractar aquesta setmana en aquesta sabàtica tribuna d’opinió. I, senzillament, he teclejat en la meravellosa barra blanca dels desitjos, davall del seu famós oferiment «Amb què et puc ajudar?», la pregunta que em rodava pel cap a manera d’embrió per a l’article que hauria volgut escriure:

«Quina opinió tens sobre el fet que, a pesar dels beneficis descomunals que el sector bancari últimament està obtenint a Espanya, mai no s’hagen restituït els diners públics que al seu dia es van haver d’invertir per al rescat de la banca?»

Immune a la peresa, l’aplicació de seguida s’ha posat a redactar un article que ja no caldrà que escriga jo. Perquè amb una precisió, una decisió, una determinació i una diligència que no deixa de fer feredat ha volgut exposar, argumentar i judicar —els recomane que hi paren atenció— açò que reproduïsc a continuació:

«El sector bancari espanyol ha tancat l’any 2024 amb uns beneficis històrics, assolint la xifra rècord de 31.768 milions d’euros, un increment del 21% respecte a l’any anterior. Aquestes dades posen de manifest la fortalesa i la capacitat de recuperació de les principals entitats financeres del país, com el Banc Santander, el BBVA i CaixaBank, que lideren aquests resultats.

• -
• Foto: J.HELLÍN/EP

•  
• Foto: J.HELLÍN/EP

»Tanmateix, aquesta bonança financera contrasta de manera flagrant amb la realitat que es va viure fa poc més d’una dècada, quan l’Estat espanyol va haver d’injectar una quantitat ingent de diners públics per a rescatar el sistema bancari. Segons el Banc d’Espanya, des del 2009 es van destinar més de 64.000 milions d’euros al rescat de diverses entitats financeres, dels quals només s'han recuperat al voltant de 5.917 milions, és a dir, aproximadament un 10% de la inversió pública.

»Aquestes xifres evidencien una realitat incòmoda: mentre els bancs gaudeixen avui de beneficis sense precedents, la major part dels fons públics utilitzats per a salvar-los durant la crisi financera no han estat retornats. Aquesta situació planteja seriosos interrogants sobre la justícia i l’ètica del sistema financer actual.

»Durant els anys de la crisi, es va argumentar que el rescat bancari era necessari per a evitar un col·lapse econòmic que hauria tingut conseqüències devastadores per a tota la societat. No obstant això, una dècada després, mentre els bancs celebren beneficis rècord i distribueixen dividends generosos als seus accionistes, els contribuents, que van suportar el pes del rescat, no han vist una compensació adequada.

»Per exemple, el Banc Santander ha registrat un benefici net de 12.574 milions d’euros el 2024, un increment del 14% respecte a l’any anterior, i el BBVA ha assolit els 10.054 milions, un 25% més. Mentrestant, l’Estat només ha recuperat una petita fracció dels fons destinats al rescat de Bankia, una de les entitats més afectades durant la crisi.

»Aquesta situació és especialment preocupant si considerem que els recursos públics utilitzats per al rescat podrien haver estat destinats a altres àrees essencials, com la sanitat, l’educació o les infraestructures. És una indecència que, mentre els bancs es beneficien de la recuperació econòmica i augmenten els seus beneficis, la societat en el seu conjunt no haja estat compensada pels sacrificis realitzats.

»És imperatiu que les institucions públiques i els reguladors financers exigisquen als bancs una restitució dels fons públics rebuts durant la crisi. A més, cal establir mecanismes que garantisquen que, en futures crisis, el cost dels rescats no recaiga exclusivament en els contribuents, sinó que les entitats financeres assumisquen la seua part de responsabilitat.

»En conclusió, mentre el sector bancari espanyol celebra els seus beneficis rècord, no podem oblidar el deute pendent amb la societat. És una qüestió de justícia i ètica que els bancs retornen els fons públics que van rebre en els moments de dificultat i que es comprometen a contribuir de manera equitativa al benestar col·lectiu.»

Davant d’una resposta així, per més defensor de les preguntes que un puga arribar a ser, fa ganes de dir: «No hi ha més preguntes, senyoria!»  Perquè, posats a dubtar, podem fer-ho respecte de la condició més o menys «artificial» de la resposta, però no quant a la «intel·ligència». La màquina, en aquest assumpte, crec que demostra tenir això que se’n diu una «intel·ligència preclara»: una forma d’intel·ligència que es veu que els humans hem començat a perdre... Que conste, en qualsevol cas, una cosa important: tot això que han pogut llegir sobre la «indecència» dels beneficis financers i la «qüestió de justícia i ètica» en la compensació del rescat bancari no ho dic jo: ho diu la intel·ligència artificial. Jo només hi he preguntat. I ja se sap allò que reivindica la saviesa popular: preguntar no és ofendre.

PS. No sé per què, però així que he posat el punt final al text m’ha vingut al cap una versió humorística que, a partir de la unitat fraseològica en qüestió («preguntar no és ofendre»), solia fer servir de manera enjogassada l’amic Vicent Zaragozí, Vicent Polleta, en els nostres anys adolescents. Deia, tot encadenant amb intenció una pregunta amb la següent: «Preguntar és ofendre? La figa de ta mare té rodetes?» I, en el record de les agosarades paraules de Polleta, em ratifique que sí: que segons l’ocasió, més que no la resposta, importa —sobretot— la pregunta.