Els dies 6, 7 i 8 d’aquesta setmana —dimarts, dimecres i dijous— van tindre lloc uns actes acadèmics molt especials. Especials per a mi, si més no. El 6 a la Universitat de València, el 7 a la Universitat Jaume I de Castelló i el 8 a la Universitat d’Alacant es van celebrar sengles Jornades en Homenatge a Vicent Salvador. Coincidint si fa no fa amb el primer aniversari del seu traspàs (Vicent va faltar el 24 de gener de 2023), les tres institucions universitàries on va exercir com a professor —i on va crear escola— van voler honorar-ne la memòria de la manera potser més adient, tractant-se de Vicent Salvador: festejant el coneixent per mitjà de les corresponents sessions d’estudi i divulgació de la seua figura i la seua obra.

Les obligacions docents em van impedir d’assistir dimecres a la Jornada de Castelló. Però dimarts sí que em vaig poder regalar el luxe de participar en la litúrgia del record, l’evocació, l’admiració i l’homenatge a Vicent a la Universitat de València; i despús-ahir, dijous, igualment, hi vaig poder assistir a la Universitat d’Alacant, amb ponents i ponències diferents. La nodrida concurrència tant a València com a Alacant —i també a Castelló, segons em van contar—, amb les respectives sales de graus plenes com un ou, no feien sinó delatar això que tots els qui vam conéixer Vicent perfectament sabíem: que era un home excepcional, profusament admirat i estimat dins i fora de l’esfera acadèmica.

Adesiara els ponents es delien recordant que Vicent Salvador va ser l’autor d’una obra polièdrica que, a més de la creació poètica, comprén —entre altres vessants— l’anàlisi del discurs, la lingüística pragmàtica, l’estudi de la variació social i dialectal, la teoria i la crítica literària, la literatura catalana contemporània (amb estudis imprescindibles sobre Joan Fuster, Enric Valor, Vicent Andrés Estellés, Pere Calders, Salvador Espriu, Maria-Mercè Marçal, Miquel Martí i Pol o Carmelina Sánchez-Cutillas) l’estilística i la retòrica, la fraseologia, la traducció, la teoria del coneixement o la comunicació científica. Vicent era, al cap i a la fi, un intel·lectual que sentia una particular debilitat intel·lectual per les fronteres: les fronteres entre gèneres literaris, les fronteres entres disciplines científiques, les fronteres entre llengua i literatura, les fronteres entre humanitats i ciències, o les fronteres entre tipus de discursos. Millor dit: un intel·lectual que se sentia especialment atret per la superació o el desdibuixament de les fronteres. O —crec que va ser Lluís Payrató qui va encertar a formular-ne la bella idea— per una concepció de les fronteres no ben bé com a fita última i final d’un territori, sinó com a transició o inici d’un altre territori contigu: a la manera de les finestres, que no són ben bé el final que limita una casa, sinó l’obertura que propicia l’accés a un món exterior; la transició o l’inici envers un nou espai que resulta possible d’explorar més enllà de la zona de confort tradicionalment coneguda i reconeguda.

El ca és que ací i allà, els uns i les altres —l’ocasió ho propiciava— van situar, sense gasiveries discursives, la figura de Vicent on acadèmicament mereixia: «Vicent és un símbol»; «Vicent Salvador ha estat un dels intel·lectuals més sòlids que ha donat el nostre país»; «Vicent ha sabut demostrar com ningú que la ciència i la lletra no estan barallades: que la raó i l’emoció es troben juntes en el fang de la vida»; «Vicent va ser aigua fresca per a les nostres boques assedegades de coneixement i poesia»; «Vicent m’ha permés gaudir de la fascinació pel coneixement i per la vida que em va contagiar»... Són només algunes de les frases emmarcables que es van poder sentir, aquesta setmana, a les sales de graus universitàries.