ALACANT. Mònica Richart té dues novel·les al mercat literari sota el seu nom i ambdues compten amb el suport d'un premi. No és casualitat, ja que la mateixa autora confessa que els guardons són el seu sinònim d'aval de qualitat. Així, només veuen la llum aquelles obres que obtenen una distinció, per a tranquil·litat de la valenciana. La primera, Violeta i el llop (editorial Bromera), va resultar guanyadora del premi Alfons El Magnànim de Narrativa 2018, mentre que la segona, La dona invisible (Edicions del Bullent), naix acompanyada del premi Soler i Estruch de Narrativa de Castelló. És precisament aquesta novel·la amb excusa de thriller la que presentarà, per primera vegada, aquest diumenge 13 de febrer a les 13:00 hores a la Plaça del Llibre d'Alacant.

- Com encares presentar per primera vegada aquesta nova obra?

- Estic un poc nerviosa, però tinc moltes ganes, perquè des que vaig publicar l'altre llibre em sentia un poc com el capítol dels Simpsons en què tota la classe es gira esperant que Bart diga la seua frase, perquè parlava del mateix a totes les entrevistes i presentacions. Necessitava canviar de temàtica i m'abelleix molt encetar amb aquesta presentació tot el mes que tinc per davant de presentar La dona invisible.

- Abans d'aquesta primera presentació, la novel·la ja naix amb un premi, el Soler i Estruch. Amb aquest èxit de primeres, què més esperes de l'obra?

- Els premis són l'aval que necessite per atrevir-me a llançar una història al mercat literari; jo soc bastant insegura i tinc dubtes sobre si el que faig està bé o no i fins al moment en què em diuen que he guanyat un premi no estic del tot convençuda que la novel·la és realment bona. O siga que ara ja estic tranquil·la. Tinc expectatives: que la gent pense igual que el jurat.

La novel·la està carregada de crítica social. Una dona de la neteja major, estrangera, que té la intenció de suïcidar-se. I que, a més, treballa a una conselleria on es troba un cadàver. O siga, eixa mort està a prop dels alts càrrecs i hi queden aliens. Per què t'interessava fer tota aquesta crítica social, que, a més, podria ser una història real?

- Jo no pensava publicar aquesta novel·la fins que no tinguera l'oposició aprovada; em feia un poc de por (riu, de manera hiperbòlica).

- El fet de llançar pedres sobre la teua pròpia teulada?

- Correcte. Jo ara soc funcionària del sistema educatiu, però abans vaig ser becària d'EMCUJU per diferents administracions. Se'm va quedar la sensació que la visió que tenim dels funcionaris no és del tot certa, perquè tendim a col·locar-los a tots al mateix sac (igual que als càrrecs públics) i, en realitat, hi ha molta més diversitat de la que sembla. Hi ha gent molt vàlida que està treballant moltíssim per a compensar gent que no es mereix tindre eixa plaça. Allò em frustrava un poc i tenia ganes de criticar-ho en aquell moment, però van passar anys fins que vaig acabar d'escriure la novel·la, perquè vaig haver de madurar el que havia viscut i allunyar-me'n, veure-ho des de fora.