Ja ho sé: el nom de l’embarcació de Santa Pola que ha rescatat 12 persones prop de la costa de Líbia no és en valencià, sinó en castellà: Nuestra Madre Loreto. Molts mitjans de comunicació, de més a més, han confós —no per casualitat— el nom de la barca en qüestió, i parlen adesiara del Nuestra Señora de Loreto. No deixa de ser curiosa, aquesta confusió. Perquè l’advocació i la devoció popular és, entre la bona gent de Santa Pola, per la Mare de Déu de Loreto. Així: com a Mare, més que no com a Señora o com a Virgen. I és que, en valencià normatiu, podem parlar —o escriure—, si volem, sense problemes, de la Nostra Senyora de Loreto, o de la Verge de Loreto... Però a l’hora de la veritat, la denominació genuïna, espontània i col·loquial —la que li naix a la gent—, acaba sent la de Mare de Déu de Loreto.
Sempre m’ha semblat significativa, aquesta propensió divergent en la llengua pròpia, respecte del castellà, d’emfasitzar, en la figura bíblica de Maria, la condició de mare per damunt de la de verge o senyora. Ben mirat, resulta que fins la percepció més íntima i idiosincràtica de la divinitat —de les figures, les persones i les qualitats de la divinitat— acaba reflectida en els usos, els costums i les tendències de les llengües. I, així, en castellà, una expressió tan castissa com «¡Ay, la Virgen!», difícilment trobaria un equivalent fàcil, en valència col·loquial, amb un hipotètic «Ai, la Verge!» —que ningú no diu—, sinó en un espontani: «Ai, Mare de Déu!» Aquest és el fet: mentre un sistema lingüístic sembla posar l’accent en la condició de verge (o de senyora), l’altre tendeix a remarcar el de mare. I això —em pense— té a veure (moltíssim!) amb les respectives tradicions culturals i religioses, que tendeixen a promocionar, segons el cas, l’un o l’altre apel·latiu.
En fi... Cabòries teologicolingüístiques al marge, el cas és que aquesta setmana el Nuestra Madre Loreto de Santa Pola ha tornat a centrar, com ja va fer l’any 2007, totes les atencions mediàtiques. Perquè els mariners del pesquer santapoler han rescatat, en alta mar, 12 persones nàufragues, procedents de Senegal, Mali i Líbia. Tenint en compte que Mutxamel (l’altre poble nostre amb una insubornable devoció per la Mare de Déu de Loreto) no té port de mar, el nom de l’embarcació ja en delata l’origen: si no era de Xàbia (on també la Mare de Déu de Loreto té advocació, especialment a Duanes de la Mar) és que havia de ser de Santa Pola. Perquè tot fill de veí sap que la Mare de Déu de Loreto és a Santa Pola —ep!— com la Mare de Déu de l’Assumpció és a Elx, la Mare de Déu dels Desemparats és a València, la Santa Faç es a Alacant, la Moreneta del Castell és a Novelda o el Crist del Sagrari és a Altea.
