Llicsons i lliçons de saviesa popular. De retrobament amb allò que els nostres iaios coneixien de primera mà. Caminar per camins de mar i muntanya per trobar plantes mengívoles, silvestres, amb les que temps enrera s’apaigavava la fam. Coques amb herbes dels nostres camps. De la mateta al forn. Plantes tendres que res tenen a veure amb males herbes i que fan bondats tant a nivell gastronòmic com medicinal.

Ravanell versus rúcula, conilletes, camarroja, roselles, dents de lleó … i com deia l’homenot Joan Pellicer, cosconella ‘la més dolça que hi ha’. Herbetes oblidades que podem retrobar per conjugar natura, etnobotànica i menjar. Raïm de pastor en salmorra, fenoll marí… quins records. I pensar que el vaig descobrir a Felanitx (Mallorca) quan tota la vida l’hem tingut a la zona del Montgó. Això sí, aquí està protegit i allà el serveixen per esmorzar amb una llesca de pa, oli i sal.

Amanides amb un puntet picant i de frescor. Mil i una raons per prestar atenció a allò que tenim ben a prop. Herbes i plantes que formen part del nostre imaginari col·lectiu, que no fa tant de temps eren habituals a les nostres llars però que en temps de bonança hem anat oblidant. I per això potser ens cal una lliçó que ens refresque la memòria i que ens doni pautes per poder tornar a allò essencial. Terra i orígens. Identitat. Sabors amb història, paisatge i autenticitat. Com quan mossegaven el fenoll de xiquets en anar d’excursió… o quan eixiem de casa després de ploure a arreplegar cargols i tornàvem enfangats amb un manoll d’espàrrecs silvestres a la mà.