«A la platja, il·licitans!», és el crit litúrgic que Cantó ha de proferir cada any a la plaça de Baix. En efecte: cada 28 de desembre el poble d’Elx celebra la Vinguda de la Mare de Déu, amb la tradicional carrera de Francesc Cantó. «Ja ve, ja ve!», anuncia un xiquet, nerviós i expectant. I, en efecte, el cavall arriba, la gent s’aparta, i el genet passa com una exhalació pel carrer. Fa a penes un minut que s’ha escoltat la bombà a l’Hort de les Portes Encarnades. I Cantó —capa roja onejant al vent— cavalca sobre l’asfalt del centre d’Elx en direcció a la casa del poble que és l’Ajuntament.

El foraster potser s’estranyarà, de veure tanta gent al carrer, només per veure passar un home pujat a cavall, disfressat amb hàbits estrafolaris. Però els il·licitans de soca-rel  potser s’emocionaran i tot, en veure passar el cavall de Cantó, perquè en saben valorar la celebració atàvica que, declarada des de l’any passat bé d’interés cultural immaterial, porta en realitat segles formant part de l’imaginari popular més estimat i íntim dels il·licitans: l’imaginari que embolcalla la Mare de Déu, i la Festa i el Misteri d’Elx...

I és que la carrera de Cantó i les Festes de la Vinguda de la Mare de Déu no són sinó la recreació i la commemoració d’un curiós i antic relat llegendari que, segons la tradició oral —que ha deixat un interessant rastre escrit i documental—, explicarien l’arribada a Elx de la Mare de Déu dins d’una arca trobada pel guardacostes Francesc Cantó a la platja del Tamarit. Segons aquest relat llegendari, perfectament conservat i conegut en l’imaginari popular d’Elx, Cantó hauria albirat a la referida platja del Tamarit ¾entre el cap de l’Aljub i la Torre del Pinet¾ una espècie d’arca de fusta, amb la inscripció «Sóc per a Elx». Conscient que es tractava d’una troballa prodigiosa, el guardacostes hauria amagat l’arca darrere d’uns matolls i hauria cavalcat fins a l’ajuntament per informar les autoritats i el poble, i conduir-los fins al lloc de la troballa. Quan obrin l’arca, hi troben la imatge de la Mare de Déu de l’Assumpció, i també un llibre amb les cançons d’una obra que representa la mort i l’ascensió de la Mare de Déu: el Misteri d’Elx!

Hi ha qui conta que les autoritats de Santa Pola, d’Oriola i d’Alacant van voler litigar amb les d’Elx el dret de quedar-se amb aquella Mare de Déu arribada per mar. I que, finalment, van adoptar la solució de posar la imatge damunt d’una carreta tirada per bous amb els ulls tapats, de manera que l’atzar —o la providència— decidiria si aquella Mare de Déu seria per a Santa Pola, Alacant, Oriola o Elx. Tanmateix, a cada cruïlla de camins els bous triaven, indefectiblement —amb admirable decisió!— el camí d’Elx. Fins que al sendemà les autoritats il·licitanes van poder traure la imatge en processó pels carrers de la vila, perquè tots la pogueren veure, reconéixer i estimar.

Hi ha qui sosté que l’arribada de la Mare de Déu a la platja del Tamarit es va produir al mes de maig de 1266, durant la campanya del Regne de Múrcia del rei Jaume I. Altres estudiosos igualment dotats del do de la invectiva —on no els arribava l’erudició els arribava la imaginació!— van optar pel 29 de desembre de 1370 com a possible data històrica per a l’arribada de la Mare de Déu. Però la bona qüestió és que la documentació sobre aquest motiu llegendari és tota molt posterior. Concretament, de 1687 és un text del paborde valencià Esteve Dolz del Castellar inclòs dins l’obra Año Virgíneo cuyos días son finezas de la Gran Reyna del cielo, María Santísima, Virgen Madre del Altíssimo. Sucedidas aquel mismo día en que se refiere, que el savi Joan Castaño reproduïa en un article de 1999 sobre «La tradició de la “Vinguda” de la Mare de Déu, origen llegendari de la Festa o Misteri d’Elx»:

• En Elche, Villa de las más principales deste Reyno, se haze todos los años una Fiesta de las más ruydosas destos Payses; el motivo della es assí el hallazgo de una hermosíssima Imagen en la orilla del mar, dentro de una arca, con este sobreescrito: A Ilice,