ALICANTE. Els enfarinats d’Ibi, ha esdevingut una d’aquestes manifestacions del folklore popular valencià que els mitjans de comunicació, han contribuït a donar a conéixer més enllà de les mostres fronteres. De fet, la primera cosa que ens ha cridat l’atenció en aplegar a Ibi -bon matí- el 28 de desembre ha estat, precisament, la nombrosa presència de mitjans de comunicació valencians, estatals i també internacionals.
Com tota festa, els enfarinats tenen una part molt vistosa, aquella on la farina, els ous, els coets i la sàtira omplen els carrers del centre d’Ibi, al matí de cada 28 de desembre. Però, aquesta festa és molt més que la imatge estrafolària d’un grapat d’homes -i també unes poques dones- que, amb una indumentària d’allò més esperpèntica recorren els carrers de la vila ibense. I és precisament a aquesta intra festa, aquella que bat al si de tota manifestació festiva, a la que volem prestar atenció en aquest article o croniqueta.
La festa dels enfarinats d’Ibi forma part del conjunt de les anomenades “festes de folls” (festes bojos) o “ajuntaments de farsa”, celebrades al voltant de la festivitat cristiana dels sants màrtir innocents (28 de desembre). No obstant, es tracta d’una festa amb origen pagà -on el desenfrenament es part fonamental- que es remunta a les saturnals romanes (al voltant del 17 de desembre), a les que seguia la festa del Natalis Solis Invictis, que, posteriorment, l’Església catòlica aprofità per commemorar el naixement de Jesús. Per a l’estudiós Àlvar Monferrer les festes de folls “eren una digna culminació de les celebracions nadalenques en el seu aspecte carnavalesc o de crítica i subversió de l’ordre social”. En algunes poblacions, com per exemple Biar i el rei Pàixaro (per sant Antoni, abat; 17 de gener), aquestes celebracions van més enllà dels dies de Nadal.
Tractant-se d’una festa on la burla, la transgressió, la disfressa i el component grotesc són part fonamental, podem imaginar que al llarg de la història han patit intents de prohibició, entre d’altres, a mans de les autoritats eclesiàstiques i els Borbons. Amb tot i això, a la vila d’Ibi, la festa renaix a finals dels anys 70 del passat segle. Actualment, està plenament consolidada al seu calendari festiu, dins de les anomenades festes d’hivern, festes que tenen els seus preliminars amb les catalinetes i els nicolauets i que comencen al voltant de la festivitat de santa Llúcia (13 de desembre) amb el denominat “Albateig de Santa Llúcia”. A les festes d’hivern ibenses estan presents frases rituals com “el rei fa festa”, “queda declarada la justícia nova”; expressions com ara: carreres de casats i fadrins, una pesadeta de terró, pregó i ban dels fadrins, els bons dies de Nadal i personatges: fadrins, casats, virrei i virreina, danses, balladors, ball del virrei i, per descomptat, els amantats (envoltats amb mantes), l’oposició i els enfarinats (amb les seues armes, com l’aixavegó), protagonistes de la festa del 28 de desembre i als que dediquem atenció en aquest article.
