Aquesta vegada en escriure l’article tinc davant meu, a la terrassa de ma casa, a les dues protagonistes. Es tracta de dues podenques que hem acabat de recollir fa uns dies d’un refugi de Benissa, a la Marina Alta. Són dues gosses conilleres o llebreres que portaven més de dos any en aquesta protectora i que ja no so sabien viure separades. Una d’ella més porigosa que l’altra i possiblement amb algun episodi de maltractament. És el que hi ha. Tot el món ho sap. Les races de gossos caçadors són les més maltractades, tot i que parlem d’una raça autòctona com el xarnego valencià, també coneguda com a ‘podenc’ valencià.

Només cal revisar una miqueta les notícies per trobar alguna denúncia de maltractament animal o de gossos amuntegants en una mena de zulos o gàbies de poc espai. I si parles amb les protectores el cor ja se t’encongeix de sentir històries de podencs i galgos penjats, abandonats, morts de fam nugats en cordes curtes a un arbre, i un llarg etzètera que preferisc no imaginar.

No entendré mai la necessitat tan extrema de ser cruel que té l’home. I no parle només dels caçadors, que conste. Perquè caçadors conec uns quants i sé que molts d’ells estimen els seus animals i els tracten amb la cura pertinent. Però sempre hi ha gent per tot, oi? Homes que no entenen de patiment i maltracten sense cap mena d’empatia l’ésser viu que tenen al davant.  

Bestialitats vàries. O maneres d’entendre aquests animalons com si foren només eines de treball que un cop obsoletes destorben i cal eliminar.

D’altra cosa és caçar. Es pot estar a favor o en contra d’aquesta pràctica però són dos conceptes distints de relació amb l’animal. També hi ha qui pensa que un gos de caça i un gos domèstic són coses ben diferents. I en aquest sentit el tracte que reben són ben antagònics. Un dins la llar o al pati per jugar amb els infants i estimar  sense condicions, i l’altre a la caseta o a la cotxera dins la gàbia, a l’espera que el seu amo es decidisca a anar al coto o a la muntanya.