ALACANT."El paisatge el fas o te’l fan", diu Ester Gisbert Alemany mentre parla sobre el Gualeró, l’assut i la xarxa de sèquies que articulen el territori. Des de Drassana, l’estudi d’arquitectura i paisatge que comparteix amb Alfonso M. Cuadrado, impulsen projectes que posen el focus en la relació entre infraestructures hídriques, territori i formes de vida. Per a ells, intervenir en un lloc no és només una qüestió tècnica, sinó també una manera de formar part de la societat. 

“La pràctica de l’arquitectura paisatgística suposa en si mateix un tipus de recerca específica que demana un gran esforç de treball de camp i imaginació alhora. En este temps recorrent el que queda de l’Horta d’Alacant, hem après que l’horta és un paisatge tradicional de regadiu amb orígens almenys medievals”, conten des de Drassana. “I és conegut arreu del món pel desenvolupament d’un mercat de drets d’aigua separat de la propietat de la terra per causes que mai entendrem bé, però seguirem intentant-ho. Des del punt de vista de la història ambiental i la governança de recursos, és un exemple extrem de sistemes comunals que gestionen paisatges amb règims hídrics escassos i concentrats en el temps”.

• -
•  

“Quan ens conviden a contar esta recerca a altres parts del món, expliquem que aquest règim hídric converteix l’Horta d’Alacant en un laboratori per provar alternatives de coexistència amb allò més-que-humà en un context on l’escassetat progressiva de recursos hídrics es farà més extrema conforme avance la crisi climàtica”, afegeixen Gisbert i Cuadrado. “La xarxa de canals i les infraestructures de gestió de l’aigua tradicionals es relacionaven amb pluges torrencials ocasionals. La dita popular diu que ací no sap ploure, la cançó pregunta qui portarà la pluja a l’escola, i l’historiador del clima ens conta que va haver un temps on els pobles sí s’entenien amb l’oratge”.

Els Camins de l’Aigua traçats sobre les antigues sèquies de Mutxamel, les maquetes exposades al nou Centre d’Interpretació del seu assut o una exposició oberta fa unes setmanes sobre la séquia del Gualeró són només tres aproximacions de Drassana a una mateixa qüestió: qui gestiona el paisatge, des de quin lloc i amb quina mirada. No només parlen de l’aigua com a infraestructura, sinó de la relació amb el territori i dels treballs invisibles que el sostenen.

L’arquitectura, a vegades, arriba tard als llocs. La idea que l’arquitecte ha de respondre a projectes promoguts per altres genera una distància amb el territori, una separació que es veu reflectida quan el paisatge no és respectuós amb la seua pròpia memòria. Quan es van projectar nous regadius amb aigua de depuradora o el nou glamping a la vora del Monnegre, es fa des d’una mirada forana, des de la lògica de qui té la terra però no la viu. "Vius en ella i d’ella", apunta Gisbert, assenyalant la diferència. 

Fa dos anys s’encetaven els Camins de l’Aigua amb un manual, unes senyals al carrer i un joc de taula per recórrer el regadiu mutxameler. D’esta manera Drassana abordava la desconnexió física i cultural entre el riu i Mutxamel, provocada per infraestructures modernes com l’A-7 i la CV-800, però també per la pèrdua d’usos tradicionals vinculats a l’aigua i la desaparició de les séquies davall l’asfalt.

El projecte planteja recuperar aquesta connexió no només a través d’intervencions físiques, sinó també amb una reconstrucció narrativa del territori. Des d’un inventari de camins històrics fins a un mapa divulgatiu, es treballa amb els quefers quotidians, fent visibles les tasques que sostenien l’espai, sovint protagonitzades per dones. Aquesta aproximació no només busca entendre el paisatge, sinó també activar-lo. La senyalística, els jocs i les rutes no són només informatives, sinó eines per reinterpretar l’aigua com un element viu i connectar-la amb la vida contemporània.

• -
•  

Amb tot el material gràfic del procés, junt amb els plànols del projecte per rehabilitar la Casa del Pantanet, el projecte Fake Rius per al programa Estètiques Transversals d’Idensitat i una instal·lació cosida per a l’artista Teresa Lanceta, Drassana va obrir durant les últimes setmanes a la Casa de Cultura de Mutxamel una exposició dedicada a la sèquia del Gualeró.

“Per a aquesta exposició, Drassana han triat actuar en un espai molt concret, el Gualeró. El nom de la sèquia és ja en si al·lucinant”, conta Lanceta a un text editat per al catàleg de l’exposició. “Però el seu Gualeró no és el mateix que el d'aquells que el fan servir per regar o per enterrar desguassos a la llera. Ens expliquen que és un espai que han descobert en la seua feina com a arquitectes paisatgistes, que és una traça clau per a la connexió de les zones urbanes amb el riu Montnegre. Tot i això, el Gualeró de l'exposició, dibuixat en llapis i aquarel·la o cartografiat en tela, és una altra cosa. Sorprèn, per exemple, la delicadesa i el detall amb què el pinzell d'Alfonso M. Cuadrado pinta flors, pedres o maons trencats. Estos xicotets gestos no són el que esperava un arquitecte que projecta infraestructures de formigó. Amb l'agulla i les tisores, Ester Gisbert Alemany lluita contra l'acotació de les cartografies tècniques i històriques amb què opera als projectes d'escala urbana i patrimoni”.

El Gualeró i l’Assut no són només infraestructures hídriques, sinó part d’una reconstrucció després de conflictes històrics. I és que cada transformació del territori materialitza una determinada relació de poder. El Gualeró, documentat des de 1377, marca un moment en què Aragó i Castella es disputaven l’Horta d’Alacant, quan s’arrancaven arbres per arrassar amb la terra de l’enemic i on es va començar a constituir l’actual model de propietat de la terra i de l’aigua. Cada assut, cada sèquia, cada camí és el resultat d’un equilibri fràgil entre control i adaptació, entre l’ús i la preservació, entre explotar o cuidar la terra. El problema apareix quan aquest equilibri es trenca, quan l’explotació es deslliga del coneixement local i transforma la terra en una mercaderia.

L’Horta d’Alacant i la seua xarxa de reg va estar cuidada durant anys per assuters o moliners. Però si en lloc de parlar d'oficis parlem de quefers, de sobte les dones apareixen en la història del riu, visibilitzant el seu paper cuidant del paisatge de manera quotidiana. Pensar-lo com un quefer, en lloc de des de l’ofici, permet veure que les dones sempre hi han sigut, però des d’una presència no reconeguda. Si la història es compta des de la construcció material –embassaments, assuts, murs–, els relats sobre el riu s’expliquen des de la tecnologia i l’enginyeria. Si es compten des del manteniment –el reg, la neteja, la transmissió de coneixement, apareixen altres noms i altres cossos. 

• -
•  

D’aquesta invisibilitat comença a parlar el projecte d’investigació “Seccionant el Riu Montnegre: debatre i dissenyar la vall a través de les tasques que la sostenen”, dirigit per Ester Gisbert Alemany, recolzat per l’Institut Espanyol de les Dones i amb Enrique Nieto i Ayara Mendo a l’equip. Els treballs de cura han sigut tradicionalment desplaçats dels relats arquitectònics i urbanístics, però si s’observa des d’una altra escala –des del detall, des del dia a dia–, és impossible entendre el riu sense la seua gestió quotidiana. La pregunta no és només qui construeix el paisatge, sinó qui l’ha sostingut històricament, qui el neteja, qui el cuida, qui en preserva la memòria.

Així, el riu, la infraestructura i el paisatge es poden llegir no només des de la materialitat, sinó també des del relat. Si el paisatge el fas o te’l fan, la pregunta oberta ara és com fer el paisatge de l’Horta des de qui el cuida.