ALACANT. 2018 s’ha acabat i ara ens trobem en eixe interregne dubitatiu en què no saps fins quan has de dessitjar “bon any nou” sense que et miren amb cara estranya: passat Reis, fins al febrer, fins a Pasqua Florida? Aprofitem esta indefinició per tendir ponts encara amb l’any que acabem d’acomiadar, i recuperar un cabasset de títols que per unes raons o altres, se’ns havien quedat fora de focus, esperant als prestatges. Al capdavall, encara ens resta la gran fita regaladora de la nit del 5 al 6 de gener.

“No arribem a tot”, és cert, ho diu l’Áurea Ortiz Villeta, parlant del nou hype (acròstic d’hipèrbole, ens recorda) de les sèries de televisió (terme que fa referència cada vegada més al catxarro on reproduïm els productes audiovisuals i menys al sistema de transmissió ni a l’art televisiva, com a gènere de producció de continguts audiovisuals, davant l’espenta de les noves plataformes de visionat), reproduint, quasi paraula per paraula, una conversa mantinguda feia poc amb un amic comú, afegint a continuació (pausa dramàtica pel mig): “i no passa res!”.

Efectivament, no passa res si no arribem a llegir tots els llibres dels gèneres que ens interessen, i la quantificació de lectures ens aboca a una nàusea vital paralitzant (l’altre dia algú feia públic que enguany havia llegit 138 llibres, com que conec a la persona, deixe constància de la dificultat formal, estilística i temàtica de la majoria de les seues lectures… de colp em vaig vore submergit en un devessall de càlculs matemàtics per esbrinar el nombre de les meues lectures passades, el que m’hauria de quedar per viure, com es podria quantificar eixe temps futur indeterminat en títols nous, autors nous, relectures… i abans de tenir un atac d’ansietat, jo també vaig pronunciar en veu alta, com un mantra: “no arribem a tot… i no passa res”).

Dit això, el llistat de lectures que ve a continuació és arbitrari, prové d’intuïcions (força encertades la majoria) i d’atzars (que si analitzàrem en produnditat potser no ho serien tant).