VALÈNCIA. En dos dies la pianista i cantant valenciana June’s Kaleidoscope prendrà un avió a Alacant cap a Newcastle. Amb ella va el seu teclat elèctric i les noves cançons amb què gira de nou per l’escena musical. L’oportunitat li la brinda, una vegada més, la plataforma global Sofar Sounds, l’essència de la qual és l’organització de concerts intimistes, sense cables i on el públic s’entrega completament a conéixer la música de l’artista que ha trobat en un escenari improvisat. Es prohibeix parlar, menjar o distraure’s amb el mòbil.
“Ja és la segona vegada que el Sofar Sounds britànic compta amb mi. Aquest mes de febrer m’han organitzat tres concerts pel Regne Unit. Seran a Newcastle, Colchester i Londres. El que no s’anuncia són les localitzacions; són secretes fins al dia del concert. Pot ser un àtic, una galeria d’art, un museu, una tenda o el menjador d’una casa”, explica amb intriga i amb ganes de gaudir d’una iniciativa “que transmet passió per la nova música, respecte, autenticitat i connexió”.
Actuació de June’s Kaleidoscope en els Sofar de Londres de 2016 editat per la plataforma
El que tampoc sap Arantxa Iranzo és si entre el públic es trobarà algun productor que es fixe en ella, com li va passar a Leon Bridges, Hozier i The Lumineers. Perquè a poc a poc aquesta comunitat musical ha arribat a més de 300 ciutats, inclosa recentment València. Entre els últims que li han donat el seu suport trobem el magnat britànic Richard Branson, el propietari del grup Virgin. “De sobte, pot aparéixer entre el públic o pot ser que els artistes del teu concert siguen The Lumineers, grups que omplen estadis i que ací actuen només en un concert privat per a 50 persones”.
No estarà a soles. El dimecres, des de Londres, Victoria i Pepe Ferrer eixiran en tren al seu encontre. Van amb cello i violí. Els tres són antics companys de conservatori i els tres, com a projecte musical, somien amb l’atenció d’un cercatalents. Mentrestant la vida segueix i els germans de Carcaixent cursen un MA en Arts Management en la Goldsmiths University de la capital britànica.
“Jo no tinc un màster, però tinc aquest segon disc que ara presente”, s’enorgulleix June’s Kaleidoscope, qui ha destinat gran part dels seus estalvis com a mestra de piano a gravar el segon EP, Brave Journey Into The English Sea. “Vaig escriure a Matt Ingram, el bateria i productor de Laura Marling, per a mi, d’allò més gran que he sentit mai; de Lianne la Havas o de Florence + The Machine. També treballa amb gent emergent i em va dir que el gravaríem en una setmana. Passàvem a l’estudi déu hores seguides, tan sols parades ràpides per a dinar o sopar; continuàvem a la nit i fins que no va quedar llest, no va parar. És un productor que viu embegut d’influències musicals a escala internacional; un bagatge que fa que l’experiència en l’estudi siga una cosa única per la quantitat de matisos amb què aconsegueix elevar les creacions. Ara, amb mi les porte, tocant i tocant dia rere dia a discogràfiques per a poder editar-les”, em conta amb to agredolç.
“Si tracte de moure’m per territori britànic és perquè ací em costa que la gent s’adone del que faig. En cantar en anglés, no és tan fàcil connectar. Per això tracte d’obrir-me allà on es parla l’idioma. Els festivals també ens fan un flac favor als músics valencians”, explica com a causes de la seua recerca d’oportunitats fora.
Videoclip de Zoo Generation, el disc editat en 2015 per King Korea
Qui sembla que les va trobant també per Londres és el cantant Bruno G. Roth, ara al capdavant junt amb James Hosking i Ian Kelly de la banda de rock King Korea. “Després de la meua etapa en The Welcome Dynasty, amb la qual estiguerem molt de gira, tocant en els festivals MTV Winter, Arenal Sound, Sonorama, però amb què es va frustrar el contracte discogràfic que teníem en vistes, vaig veure que el que jo buscava no l’anava a trobar ací. Volia tenir, almenys tenir, la possibilitat de viure dignament de la música i no d’un segon treball. Londres és una ciutat molt dura en molts sentits, extremadament cara i on és difícil penetrar en açò de la música. Amb tot, està molt viva i amb molts estímuls per tots els costats. Desperta amor-odi”, em conta a través de Facebook.
Fa tres anys va deixar la mar de la seua Dénia per “la ciutat de Led Zepellin i els Rolling Stone”, i en pensar-lo quan estava aterrant, li va valdre la pena. “La diferència amb València és cultural. La música és part activa de la cultura britànica. Pel que fa a la composició, he crescut molt i he aprés. Cada dia pots veure bandes que tal volta en un parell d’anys estan allà dalt i les estàs veient créixer”.
