ALACANT. “La poesia està morta. O, més bé, i espere que la construcció gramatical siga correcta, a la poesia l’han morta. L’han morta a costa de rimbauds de supermercat, haikus de basar xinès (amb tots els respectes pel basars xinesos i per les líriques nipona i xinesa), isometrisme obsessiu i un excés de teoria poètica totalitària. Potser també perquè als poetes només els llegeixen altres poetes”. Aquesta seria l’argumentació remugadora d’un representant de l’acadèmia dels poetes moribunds, però com tot, i donada l’acceleració del món després de la Segona Guerra Mundial, les coses ja no són el que eren, i la complexitat és cada vegada més gran, demanant, per l’anàlisi, una fragmentació per espècies o, com a mínim, una escalabilitat. Com bé expressa el company Alberto Torres Blandina en el seu article sobre ‘La guerra de los poetas’, s’està produint/provocant un canvi de paradigma en el gènere poètic, tot i que jo no diria tant que està canviant, com que n’està naixent una nova branca.

Arribat el moment de posar-s’hi, per gaudir, cadascú pot triar el que li agrade, així que avise, aquestes recomanacions van dirigides a qui vol gaudir de la lectura en sentit barthesià, en què el primer plaer es troba en el propi text, en l’erotisme inherent de la llengua, molt semblant al desig carnal del pensament, com expressaven Susan Sontag i Anne Carson, tot i que al capdavall, la bibliografia està aquí, a l’abast de tothom, meravella dels temps del coneixement obert, i qualsevol pot citar Carson, Sontag o Barthes en un acte poètic davant de 500, 1000, 2000, o 50000 persones, citar és gratis, sempre que s’acomplisquen les regles de citació, clar.