Algoritmes que acaben (per fi) amb la divisió entre arts i ciències

ALACANT. “El disseny paramètric és un conjunt de ferramentes que posen en relació la programació amb la geometria. Tot el que siga registrable pot passar per aquestes eines i ser traduït a geometria. En aquest cas, el que he traduït a dades són les jugades dels millors jugadors d’escacs del món, els he aplicat una anotació especifica i s'han convertit en geometries”.

Les parets del Mandala Plaza d’Alacant lluiran fins al 15 de febrer unes particulars làmines que semblen arbres però no ho són. “Tot açò té un doble vessant”, explica desvanit Salva Serrano. “Per una banda analítica, intente traure -encara que siga una conclusió intuïtiva- una comparació de les jugades dels diferents jugadors, tots campions del món de diferent època”. Amb un colp d’ull als distints arbres, es veu fàcil com els jugadors actuals se centren en poques tàctiques i per això la branca de l’arbre és més gruixuda. En canvi, els jugadors dels anys 50 i 60 tenen més diversitat, amb uns arbres trufats de branques.

“Després d'altra banda hi ha un fons d’estètica, dibuixant una cosa invisible, una capa d'informació d’una jugada que ha passat a un tauler fa anys i ara es converteix en un arbre. Com dibuixes un arbre amb partides d'escacs? Segons com organitzes les jugades, prenen aquesta forma”, explica Serrano. Cada arbre és un diagrama topològic, que va ramificant-se mentres més complexes i variades siguen les jugades. En introduir les estadístiques a programes de dibuix com Grasshoper, la visualització de les dades es pot manipular fins a dissenyar geometries i estructures complexes.

Per què arquitectes analitzen jugades d’escacs?

“El primer projecte que vaig fer amb disseny paramètric va ser més aïna personal, investigant amb dades que ens diuen coses sobre la ciutat però només les podem obtindre a la xarxa. Es diu Twitter Conversation, una cartografia que mostrava les converses a Twitter a la ciutat d'Alacant en 2013 durant una setmana. Descarregava dades en massa de Twitter i després anava filtrant les converses de tuits que estaven geolocalitzats.”.

“Tenia la geolocalització de l'emissor i receptor dibuixant una línia al mapa entre ells. Al cap i a la fi és una conversa real entre gent que està en la ciutat, pot ser a la mateixa casa, al mateix barri, a Alacant... o a altres ciutats. Era fàcil vore com a aquests diàlegs virtuals, alguns succeïen a l'interior d'Alacant i altres de dins cap a fora”, conta Serrano.

“Un altre projecte va ser un exercici amb PLAYstudio en un taller a un institut de Villena. L’alumnat havia de mapejar la ciutat amb cinc fotos de coses bones i de coses dolentes. Un exercici de psicogeografia sobre la percepció de la ciutat. Després van pujar les fotografies geolocalitzades i classificades a una plataforma, el qual em va permetre fer diagrames on es veia clarament quines zones de la que concentraven fotografies de coses bones i coses dolentes”.

“Una percepció subjectiva que ens donava una capa d'informació a considerar baix una mirada d'adolescent. Van sorgir entorns que ells freqüentaven i potser els adults no passem tant i fins i tot van construir una intervenció low cost a la zona pitjor valorada per ells”. Una anàlisi urbanística que ara ha saltat al Departament d’Enginyeria Civil de la Universitat d’Alacant, on Serrano participa en una investigació sobre els preus de l’habitatge a plataformes com Idealista i Airbnb.

Les geometries impossibles ja no són cosa de rics

Per sort o per desgràcia, mestres mediterranis del formalisme lluïdor com Gaudí o Calatrava no van tindre accés a este enginy tecnològic. Serrano ja ha dibuixat amb disseny paramètric façanes, estructures, mòduls i estands d’arquitectura efímera.. Però com de fàcil és construir estos dissenys calculats per paràmetres?

“Als últims quinze anys, d'alguna manera s'han democratitzat les eines tant digitals com de fabricació de tot el que envolta el món del formalisme que pren com a vehicle el disseny paramètric. Per posar un exemple concret, ara sap utilitzar Grasshoper molta més gent que fa quinze anys. Ara la gent té màquines de prototipat -com la impressora 3d o el tall làser- a un preu baratíssim que era impensable”.

“Aquestes ferramentes, encara que siga per fer maquetes, ajuda a elaborar aquests dissenys. La tecnologia està al teu abast, l’absorbeixes i la utilitzes. Això ajuda a desenvolupar formes complexes a despatxos petits i perifèrics, sempre amb la limitació òbvia del pressupost dels clients. Des de la meu experiència professional, crec que sí es poden desenvolupar. Depèn més que el client estiga disposat a fer-ho que d'una qüestió pressupostaria o tècnica. Crec que hi ha indústria a Alacant per a això”.

“Aquests sistemes constructius si els dissenyes bé poden competir amb els més tradicionals, val la pena pujar un poc esta partida per tindre un resultat més sucós. Crec que la qüestió té més a veure amb certa reticència per part de client per triar formes contemporànies”.

Mentrestant, en matèria laboral el camp cada volta és més ample. “És una constant en tots els camps, no només en el disseny: sorgeixen noves eines complexes i específiques per als que hi ha perfils professionals més específics i al final els grups de treball es nodreixen d'aquests perfils, com el meu que és el del disseny paramètric”, conta Serrano. “Jo no treballe amb tecnologies BIM, intente concentrar-me en açò”, referint-se a un format de treball que permet exportar tota la informació constructiva fàcilment.

“També hi ha un altre fenomen: la formació és menys lineal. Dins d'aquests perfils concrets hi ha certa hibridació de disciplines, no és estrany veure un dissenyador industrial que de sobte es fica al món legal, de les patents ... Ara és més normal veure a gent d'arquitectura ficar-se en altres camps i flirtejar. És interessant perquè amb aquests perfils híbrids, hi ha joves amb habilitats àmplies dins de la seua especialització”.

@carlospastor__