A la llum del Barrio Obrero d'Alacant

ALICANTE. Ubicat en la llunyania aparentada per l'asfalt de l'avinguda de Dénia, el Barrio Obrero d'Alacant s’explica amb la senzillesa que altres racons de la ciutat no han pogut preservar. I no és que aquest barri no regale curiositats, sinó que les seues limitacions d’espai han impedit grans experiments per a fer-lo canviar. Un obstacle que sovint resulta una virtut.

Els seus veïns mai no han sigut seduïts ni obsequiats amb els projectes megalòmans –i a mitjà termini fracassats– que altres barris sí que han vist desenvolupar. Campoamor va canviar el seu mercat tradicional per un auditori luxós però ineficient en termes de vitalitat. La zona portuària d'Alacant va renunciar a l'aprofitament de les cases obreres d'Heliodoro Madrona i va desplegar el Panoramis, que aspirava a ser l'etern centre comercial de referència i s'ha hagut de reconvertir. I el Barrio Obrero, en canvi, es va haver de posar en peu de guerra fa no massa quan des de l'Ajuntament projectaven nous blocs d'edificis en els descampats que separen la carretera de les cases baixes, que s'haurien vist encaixonades en aquest petit racó que encara es manté entre la intimitat proporcionada per la seua timidesa geogràfica.

Corria la segona dècada del segle actual i, davant tal despropòsit urbanístic, els residents van amenaçar l'executiu local liderat per Miguel Valor –quan disposava de la majoria absolutíssima propiciada per Sonia Castedo, que ja havia dimitit com a alcaldessa– amb manifestar-se davant dels seus integrants mentre marxaven en comitiva cap a la Santa Faç. Entre els regidors advertits hi havia Mariano Postigo, responsable en aquell moment d'Esports i Festes, l'únic edil nascut al barri que qui sap si va influir en el desenllaç favorable als seus veïns. Perquè el projecte edificador va quedar en no res i fins aleshores els qui habiten a la zona han obtingut la garantia que no serà ressuscitat. I és que condemnar el Barrio Obrero a una ombra perenne, tallant en sec les vistes a la Serra Grossa, a eixe horitzó indeterminat i alhora tan propi, seria el sacrifici del principal encant amb què sempre han comptat els veïns.

Referir-se al Barrio Obrero, nom que no consta traduït al valencià enlloc, té encara més sentit quan estem a tocar de les Fogueres de Sant Joan. Aquest barri va ser un dels pocs que van participar en la festa l'any de la seua primera edició, el 1928. No és una dada menor: nou districtes oficials van plantar foguera i també ho van fer, de manera extraoficial, altres dos barris d'Alacant per a sumar-se a l'entusiasme fester en la mesura de les seues possibilitats. Un d'aquests dos indrets era el Barrio Obrero, que amb l'empenta de Ramón Guilabert –qui acabaria presidint la Comissió Gestora– estrenava la foguera amb un nom distingible, "Barriada Obrera María Auxiliadora", realitzada pels germans Cabrera. Així ho documenta Armando Parodi, un dels qui més han aprofundit en l’estudi de la festa alacantina, que explica que el monument representava un guàrdia de gran mida i gent presenciant el xoc d'un tramvia amb un automòbil. El mateix estudiós apunta que el 1928, a les Falles de València, festa que va exportar a Alacant José María Py aquell any, el primer premi de la secció especial havia sigut atorgat a la representació d'un tramvia, present a la plaça de Mariano Benlliure del cap i casal. El vehicle de transport públic va tindre rèplica en altres monuments foguerers d'Alacant durant aquella primera edició de la festa: el que hi havia davant l'Ajuntament, el que hi havia a Benalua –que va guanyar– i el que es va instituir a l'esmentat Barrio Obrero. La imitació era tan evident que des de la premsa valenciana es podia llegir que els alacantins, amb l'estrena de les Fogueres, havíem actuat com a "monos de repetición".

L'anècdota guanya significat si es té en compte que el Barrio Obrero es va començar a construir allà pel 1914 gràcies a l'ajuda del bisbat, que feia una de les seues aportacions per a construir cases barates adreçades a allotjar gent humil. Aquesta condició desfavorable era indispensable per a generar el que finalment va ser senya d'identitat del barri: la unitat que mai no va desaparèixer entre els necessitats. Els qui van créixer al barri fins els anys seixanta recorden intercanvis de roba i de menjar com una pràctica habitual de convivència. Amb dos bars i dues tendes d’ultramarins, el barri sobrevivia a l'espera que els pares –i en molts casos també les mares– tornaren de les fàbriques a través dels camins rurals que envoltaven el Barrio Obrero amb ametllers, magraners, tomaqueres i albercoquers, també cuidats pels veïns d’aquest petit espai d’Alacant.

En aquells terrenys agrícoles ara s'ubica l'avinguda de Dénia, on hi havia cases de camp; els blocs que hi ha a l'altre costat de la carretera, on també hi ha multitud de col·legis i centres mèdics privats; i l'altre marge adjacent al Barrio Obrero, on el barri del Pla s'ha desenvolupat amb totes les conseqüències urbanístiques. L'ambient rústic del passat feia situar, a ulls dels pobladors del barri, l'inici de la ciutat d'Alacant a la plaça Pius XII de Carolines, frontera entre ruralia i ciment. Ara, amb l'habilitació dels carrers, sembla que tot queda més a prop.

Encara mirant al passat, el Barrio Obrero va tindre la sort de no patir els bombardejos de la guerra, però els seus veïns sí que presenciaven els atemptats aeris contra la Serra Grossa, quan l'aviació franquista –o de suport extern al bàndol colpista– mirava de destruir els dipòsits ubicats en aquest accident geogràfic. "El barri no el van tocar", destaca un veí, que també matisa que la toponímia, tot i el seu aspecte reivindicatiu, mai no ha anat acompanyat d'un caràcter polititzat dels seus veïns.

A mitjan anys setanta el Barrio Obrero experimentava un canvi important. El clavegueram era instal·lat després de dècades i dècades en què els veïns havien funcionat amb pous negres a les cases i amb un camió d’abastiment pagat en metàl·lic entre tots els residents. La instal·lació de les infraestructures de salubritat, amb l’asfalt desplegat pels camins, modificarien les condicions d'habitabilitat, especialment insultants fins aleshores.

En aquell context tan advers hi havien conviscut veïns que des del 1927 havien propiciat les festes patronals, les de Santa Maria Auxiliadora, anteriors a les Fogueres de Sant Joan i amb la implicació motivada de tot un barri que encara les organitza i celebra durant la segona quinzena d'agost de manera oberta per a tots els veïns d'Alacant.

Actualment, l'encariment de les cases inquieta per la dificultat que afegeix al ja complicat relleu generacional, si bé els pocs que hi arriben a aquest barri no tenen més remei que implicar-se en la quotidianitat veïnal. Així ho interpreten molts dels seus habitants, que assenyalen l'estretor del barri com a garantia de familiaritat, i que identifiquen en les festes esmentades i en l'equip de futbol hiperlocal, el Club Deportivo Barrio Obrero, els símbols d'una identitat que resisteix i a la qual se sumen els dos bars del carrer Maria Auxiliadora, freqüentats per professionals dels esmorzars i dels dinars copiosos.

També formen part d'aquest imaginari l'antic Camí de les Cigarreres, encara present però mancat de distincions memorialístiques; la vista pròxima del famós edifici piramidal, que anuncia el final de l'avinguda de Dénia; o la perspectiva posterior del castell de Santa Bàrbara, tan poc promocionada en els souvenirs turístics però igualment arrogant, com qualsevol infraestructura antiga que s’aixeca per fer girar tot al seu voltant.

Entre aquest tot també hi ha el Barrio Obrero, discret entre la immensitat d'Alacant, amb la llum garantida pels descampats que es van poder defensar de les grans edificacions i amb la llum, també, de les Fogueres de Sant Joan, que compleixen 95 anys gràcies a la tenacitat desinteressada de barris com aquest, entestats a formar part d’un aparador local que no s'explica sense la seua aportació.