ALCOI. El mite grec del laberint de Creta, tan recurrent en la literatura, conta que l’illa va albergar una enorme i enrevessada construcció arquitectònica on vivia el Minotaure, un monstre antropòfag amb cos d’home i cap de bou. Per tal d’alimentar-lo, Atenes hi enviava periòdicament catorze joves que eren abandonats en el laberint fins que la criatura els devorava. En un d’aquells grups destinats a ser sacrificats es trobava Teseu, qui estava convençut que podria véncer el Minotaure. Amb una gran valentia, el jove va aconseguir matar la bèstia i, gràcies al fil que li havia proporcionat Ariadna, va poder trobar el camí d’eixida després d’un intricat recorregut. Però què haguera passat si, en comptes d’escapar del laberint, Teseu haguera decidit quedar-s’hi? I si en lloc d’haver acabat amb la vida del monstre, se n’haguera enamorat, atret pel perill que representava? Un procés intern similar és el que viu la protagonista de La seducció del Minotaure (LaBreu, 2016), una reflexiva i captivadora novel·la en què Anaïs Nin (Neuilly-sur-Seine, 1903 – Los Angeles, 1977) sotmet el personatge principal a un intens viatge d’autoreconeixement.
La seducció del Minotaure comença amb l’arribada de Lillian, una cantant de jazz estatunidenca, a una ciutat costanera de Mèxic que Nin bateja com Golconda, on inicia una estada de tres mesos contractada per un club per a actuar-hi cada nit. En eixe racó paradisíac, la protagonista es deixa enamorar per l’esplendor de la natura i pel mode de vida assossegat i despreocupat dels nadius. Durant el seu viatge, Lillian es troba amb diferents personatges, la majoria d’ells forans que per motius diversos han anat a parar al mateix paratge tropical, des del turista que se n’emporta una imatge poc autèntica i prefabricada al metge que hi desenvolupa una important tasca humanitària. A través de les seues experiències, Nin, que va mostrar una forta atracció per la psicoanàlisi influenciada per Otto Rank i fins i tot va arribar a exercir de terapeuta a Nova York, ens fa pensar en els esquemes conductual recurrents que condicionen el guió de les nostres vides i ens obliga a qüestionar-nos fins a quin punt som capaços de modificar o superar eixes dinàmiques repetitives quan les confrontem amb un entorn nou que les contradiu o les fa inservibles.
«Per què hi ha tanta gent que té por dels tròpics? "Tots els aventurers acaben malament." Potser no havien sabut fer la transició, l’alquímia que permetia passar de la vida del cervell a la dels sentits», es pregunta en un moment de la novel·la la protagonista. Per a Lilian, el paisatge de Golconda és com una droga que reforça la seua personalitat exagerada. A través de la seua veu, La seducció del Minotaure es converteix en un text extremadament sensual, amb una abundància de descripcions en què Nin ens fa sentir l’esclafit de colors i olors de la vegetació, els excitants sabors de les fruites tropicals i, com no, la dolça sinuositat del jazz, que conviu amb la salvatge sonoritat que emeten les ones quan arriben a les roques. Intentant fugir dels patrons que han guiat el seu comportament fins l’arribada a Mèxic, la cantant se sent atreta per la filosofia dels aborígens, una visió idealitzada del seu estil de vida primitiu que s’arrela a la natura i que atorga molt poca importància a conceptes com el temps o el treball.
L’actual edició de La seducció del Minotaure, publicada originalment el 1961, compta amb la traducció de Ferran Ràfols Gesa, qui ja va adaptar una altra novel·la de Nin per a la mateixa editorial, Una espia a la casa de l’amor (LaBreu, 2011). Dos títols que ens serveixen com a portes d’entrada a l’obra d’una escriptora fascinant mai prou reivindicada. Amb ascendència francesa, danesa i catalana, Anaïs Nin va ser filla de la cantant Rosa Culmell i el pianista i compositor Joaquín Nin, ambdós cubans. L’abandonament per part del seu pare quan només tenia 11 anys la va espentar a començar a escriure els seus dietaris, que es farien cèlebres amb la seua publicació als anys 60 i li reportarien un reconeixement internacional. Abans havia publicat diverses obres de ficció com House of Incest, Under a Glass Bell o Delta of Venus, a més de les que ha recuperat LaBreu, totes elles influenciades per l'avantguardisme francés i dotades d’un important element eròtic.
Nin va viure una vida desacomplexada i avançada a la seua època, i va fer seus molts drets dels quals fins al moment només havien pogut gaudir els hòmens, especialment en l’àmbit afectiu i sexual. Va estar casada amb dos persones alhora, el banquer Hugh Guiler i l’agent literari Rupert Pole, i va tindre tants amants com va voler, entre els quals es troben l’autor Henry Miller i la seua dona June Miller, un triangle amorós que va ser dut al cinema per Phillip Kaufman a partir d’un dels diaris de l’escriptora. La seua vida poc convencional es reflecteix també en les seues novel·les, escrites des d’una posició de llibertat gens fàcil d’assolir per a una dona en el segle passat, que ens parlen de l’estima i el desig amb la naturalitat que mereixen estos temes. Com el present La seducció del Minotaure, un text bell i suggestiu que ens fa endinsar-nos en un laberint de sensacions que, a diferència del que apareix en el mite grec, ens convida a habitar-lo.