VALÈNCIA. “Som a l’any 94, el 847 de la fundació de Roma i al sud-est de la Hispània Citerior. Tot està a punt perquè Eumàquia Fulvia Crocina es pose en camí cap al nord.” Un viatge que esdevindrà una tira de records de la seua vida: des de quan era petita a Roma, del seu forçós casament amb un home major i desconegut, de la mort com alliberament personal, d’un gladiador vascó que triomfarà a l’arena i una vestal que serà “l’esca del pecat”. Un desafiament, a la seua hora sensual, que anirà de Diànium (Dénia) a Tàrraco, passant per Saetabis (Xàtiva), Valèntia (València), Sagúntim (Sagunt) i Dertosa (Tortosa). L’escriptora, traductora i arqueòloga Encarna Sant-Celoni i Verger ha reeditat, 33 anys després, la seua guardonada obra Vestals de Roma -anteriorment esnomenada Siamangorina- un text que pretén desfer de tòpics a la dona en l’era imperial romana, alhora que oferir una “mena de viatge ple de plaer” on es conte una història sobre valentia i amor propi.
L’autora va presentar la seua novel·la amb tan sols 25 anys al VII premi Joanot Martorell de Gandia sota el pseudònim de Dalmau Genís i Verger. Una elecció amb què més que evitar una genèrica desvaloració pel simple fet de ser dona, es tractava d’alliberar d’una interpretació viciada el seu text: “Els mascles de l’època ho podien censurar d’alguna manera perquè un home pot escriure perfectament de sexe, però a les dones se’ls posa de seguida una etiqueta”. Així mateix ho explica Encarna Sant-Celoni als preliminars de l’obra.
Amb aquesta perspectiva, l’obra interpel·la a relacions amoroses que van des de la forçada violació, al plaer que obté la dona en quant el seu cos és plenament d’ella. “En Eumàquia podem veure a una jove que és dona i li agrada ser-ho. Ella està còmoda amb el seu cos i amb qui és. Té clares les seues necessitats i que li dóna, o no, plaer.” El personatge té doncs relacions tant en homes com en dones i no té inconvenients en “assaborir el sexe sola”. Però el que sobretot reflecteix Encarna Sant-Celoni als Vestals de Roma és a dones fortes i rebel·les: “En el moment que la casen en un senyor major, sap que això no està bé i no li agrada un pèl. El seu marit abusa d’ella la mateixa nit de bodes – en una de les escenes amb més cruesa de tot l’escrit- i des d’aquell moment en conter d’acatxar el cap, reacciona davant els fets, perquè les situacions més dures fan que les persones siguen més valentes” manifesta la novel·lista. "La nit de noces, la primera que passaren junts, va ser calamitosa: ella tenia molta por i molt poca idea que havia de fer; ell, per la seua banda, tampoc no volgué obligar-la a complir després del primer, i nul, intent de penetrar-la. D’antuvi, Màrius havia pensat demostrar-li i demostrar-se que era tot un home desvirgant-la sense miraments; però a la vista del fracàs, preferí ajornar el desflorament a l’alba i apaivagar en altres fonts el foc que l’abrandava. Eumàquia es va passar la meitat de la nit plorant, sense entendre res... Al cap d’unes hores, en fer-se de dia, va veure Màrius al seu costant, roncant com un poc i taques de sang entre les cames i als llençols. Amb el cos cruixit i un dolor punyent furgant-li les entranyes, Eumàquia es va sentir com si hagués envellit deu anys de colp: sense ser-ne del tot conscient, havia rebut la primera lliçó de maduresa."
Corregida i ampliada, la novel·la ha sigut a més traduïda al castellà. Per a l’escriptora aquest nou contacte amb la trama ha servit per a adquirir “l'esperit que volia”. I així mateix per aportar un poc més de la seua documentació: “La història continua sent totalment inventada, però el que he fet aquesta volta ha sigut buscar personatges coetanis d’eixa època i afegir-ho. També, elements reals com els banquets.” La seua tasca és completa igualment amb l'existència de paraules i poemes llatins durant el text. “Pense que si no coneixem els nostres orígens perdem la nostra identitat, no sols com a societat sinó també de la llengua. D’ací les anotacions al llibre.”
Per a Encarna Sant-Celoni són molts els tòpics i estereotips que encara “continuen” sobre la dona. No sols en l’era romana, sinó també a l’actual. Poc s’hauria escrit de dones gladiadores o capatasses “que van córrer un atapeït vel perquè no ho sabérem” a la societat d’avui. “Prejudicis amb els quals també es pensa que totes les dones estaven tota l’autoritat de l’home i no és així. Les dones a poc a poc van assolir unes reivindicacions amb les quals van aconseguir aprovar lleis justes per part dels emperadors. Inclòs als qui els interessava que això no fora així, s’atrevien a demanar-los que revocaren les lleis per posar-les de nou sota el poder”, explica l’escriptora.
Tot i això, algunes de les més injustes realitats encara perdurarien avui en dia. Escarna Sant-Celoni n’esmenta sols algunes, però afirma encontrar “més similituds que diferencies”. D’una banda, “la dona segueix sent l’esca del pecat, si alguna cosa mala passa la culpa és per a ella. Tenim l’exemple d’Eva i la poma, però també les bruixes i en Roma les vestals. Cada volta que passava alguna cosa mala buscaven a una vestal per carregar-li la culpa. El poble es quedava content, la mataven i tornaven a començar.” La cosificació del seu cos seria un altre dels exemples que hi troba l’autora: “les dones romanes es depilaven i les d'ara també. Les dones portaven vestits estrets que els costava un gran procés posar-se. Ara això continua, tenim l’exemple de les bodes, ell sols du el trage i jaqueta”.
