Teatre per a ‘ser visible’

VALÈNCIA. Invisible està a només un prefix de distància de ser tot el contrari. “M’agradaria que et tinguera igual si sóc una dona i quina edat tinc. Que em veres com me veu ma mare, així, de prop. Ma mare no necessita vore’m per vore’m”, recita Cova el seu monòleg. “I tu, tu qui eres?”, interpel·la al públic. Sota esta senzilla pregunta el Festival 10 Sentidos ha convocat un taller teatral en el qual onze actors i actrius amateurs reflexionen sobre com la societat rebutja al diferent i com pesen les etiquetes. 

Sota la direcció de la companyia teatral La Subterránea i en només cinc dies de treball, Carmen, Mila, Inma, Modibo, Francisco, Cova, Munwa, Omar, Carmen, Estela i Ana, han creat “Ser visibles” una peça teatral per pegar un colp sobre la taula: la diversitat i la diferència tenen valor. L’estrena va tindre lloc el passat dimarts i va posar al públic en peu. És difícil no rendir-se davant la força d’un missatge amb sentit comú. 

Cinc dies de procés creatiu

Francisco diu que ha perdut el compte de les vegades que la societat l’ha fet invisible per la seua diversitat funcional. Però assegura que no li importa. I ho deixa ben clar en l’obra recitant, ballant, comunicant-se i divertint-se. Modibo ha aprés a no passar desapercebut i no vol ser rebutjat pel color de pell així que empra la seua expressió favorita per ser més fort: “No passa res!”, repetix al llarg de l’obra. Per a Omar el seu nom és molt important perquè en canviar la o per la a es llig Amor. Li agradaria viatjar a Roma (el seu nom llegit al revés) i no li agrada estar lluny de la gent que estima. 

“Hem desenvolupat l’obra en cinc dies però el procés creatiu començà abans”, explica Lucía Sáez, membre de La Subterránea, companyia nominada a dos premis MAX que ha dirigit el taller. “Tinguérem una entrevista personal amb cada participant, ens vàrem prendre un cafè amb ells i prepararem una bateria de preguntes molt senzilla: Quin és el teu color favorit? Quina és la paraula que més t’agrada? Quina és la persona més important per a tu al món?... Coses comunes que tinguera qualsevol persona per conèixer-nos d’una altra manera que no fóra només en la seua condició d’immigrant o de persona que ha patit maltractaments”, conta Lucía Sáez, membre de la companyia La Subterránea. 

“Amb les respostes generarem una idea d’estructura d’espectacle on intentarem transmetre com ens veiem els uns als altres i de quina manera la societat ens obliga a presentar-nos amb dades semblants a les del dni. A partir de les entrevistes, el que hem treballat amb ells ha sigut trobar una manera diferent de presentar-nos, de fer-nos visibles”, afegeix. 

Entre els actors hi ha persones de col·lectius ben diferents, des d’aprenents d’actriu fins a persones del col·lectiu migrant o transsexual. “A les persones que participen les va buscar José Manuel, de producció del Festival 10 Sentidos. No hem fet cap càsting ni una selecció. Tothom que ha volgut vindre ha pogut fer-ho”, precisa Sáez.  

“Vore’ns per a que ens vegen”

Cada vegada que Carmen baixa al carrer rep mirades que la jutgen per la seua identitat com a dona. “Preguntar no ofén”, sentència. Tant de bo la societat preguntara més i afirmara menys, es queixa cantant “Mi vida privada” de Rafael Conde ‘el Titi’ de 1976, que alça l’ovació del públic. Poc després, Inma, fa una exhibició d’Aikido, art marcial que ha aprés per defendre’s d’un món injust i Mila confessa que es dedica a la jardineria perquè es nega a tornar a viure tancada. 

El procés de creació de l’obra, conten, ha sigut una catarsi individual i col·lectiva que els ha dut a connectar-se amb si mateixos per traure de dins les coses bones. “De la seua història dramàtica o de la seua tragèdia no parlàrem el primer dia. Al llarg dels assajos a mesura que s’anaven sentint en confiança ells sí tenien ganes de contar-nos estes peces de la seua vida. Però nosaltres no ho hem preguntat ni hem volgut emprar-ho per a l’espectacle”, precisa Sáez. 

“Volíem generar grup i família entre ells. Des del primer dia els vàrem dir que nosaltres proposaríem idees però els vàrem donar total llibertat de no fer allò que no vulgueren o que els fera sentir incòmodes o avergonyits. Però han participat en tot el que els hem proposat i sempre han estat reinventant les idees i proposant coses noves per a incloure en la peça”, conta l’actriu.  

Un dia d’assaig, 4 hores per crear

El procés de treball els ha exigit professionalitat, concentració i compromís. Les actrius de La Subterránea asseguren que l’objectiu del taller no era fer teràpia. “Nosaltres no hem intentat fer teràpia amb el teatre. Encara que sí és cert que quan dones una responsabilitat i tractes a la persona com a un professional, sense voler té un efecte terapèutic perquè la persona se sent valorada. S’arriba puntualment, s’escalfa, comencem a treballar, hi ha dubtes, es comenten... Però no hem tingut posada en comú de ‘què et passa’ ni coses així”, detalla Lucía Sáez. 

Durant les 20 hores que han emprat per assajar i treballar la peça amb els actors i actrius, la rapidesa de la seua evolució, expliquen, els ha sobrepassat. “Hem treballat amb ells com treballaríem amb qualsevol actor professional. Per generar un clima de confiança, vàrem fer un exercici clàssic de les arts escèniques on el primer dia et mires als ulls, el segon dia et dones la mà i el tercer dia et dones una abraçada amb el teu company. Però ells el segon dia ja es donaven abraçades i de tot!”, riu Lucía. 

“Tots els exercicis anaven enfocats a que es sentiren segurs i cuidats no per nosaltres sinó pels seus companys. Per a que quan estigueren sols en l’escenari tingueren la seguretat de que tots els companys els anaven a cuidar, no els anaven a jutjar i ningú pensaria que estaven fent el ridícul”, explica. “El més difícil ha sigut poder desenvolupar l’espectacle en tan poc de temps. Això ens ha fet posar-nos molt les piles però ens ha esgotat molt, perquè ells eixien del teatre però nosaltres continuàvem treballant per a donar-los a tots espai propi en l’obra”, reconeix.

Aprendre per ensenyar

Ana, Estela i Carmen, les més jóvens del grup, ballen i reciten amb destresa. Són estudiants d’art dramàtic i saben bé el sacrifici que significa. “Sóc Carmen i sóc actriu i cambrera”, conta al micròfon moments abans de ballar una dansa africana. Esta és la primera vegada que La Subterránea desenvolupa una experiència semblant i ja asseguren que no serà l’última. “Estem acabant de reformar un espai per fer tallers d’apoderament a través de la creació escènica”, conta Lucía Sáez, una de les tres actrius de la companyia. 

“Com a companyia hem aprés a saber que podem. Ens ha vingut molt bé a connectar-nos entre les tres i ens ha donat un xut d’energia per seguir treballant juntes. Hem hagut de donar-li moltes voltes, pensar molt, documentar-nos, raonar... i fer un exercici que no havíem fet mai: veure amb altres ulls com a creadores. Posar-nos en la pell dels participants per donar-los l’espai que pensem que la persona voldria tindre”, detalla. 

L’exercici d’empatia que han realitzat com a equip, conta, els ha canviat a elles i també als actors i actrius: “Ens agrada que entre ells hagen sorgit llaços. Per exemple Carmen, que té una companyia de teatre, ha fitxat a Inma per a que treballe amb ella. Ens agradaria seguir treballant amb el grup i tant de bo poguérem seguir fent-ho, però nosaltres ara necessitem parar, avaluar la intensitat i pensar com treballaríem perquè esta intensitat d’emocions no es pot sostindre durant molt de temps”.