Sol Picó: la dona en dansa

VALÊNCIA. Digirix l‘assaig des de baix de l’escenari però el seu peu dret hi està a dalt, gràcies a tindre la cama dreta completament estirada en una posició que només pot ser còmoda per a una ballarina. Sol Picó (Alcoi, 1967) riu molt, però no ara, no minuts abans de presentar per primera vegada al públic Dancing with frogs en el Teatre El Musical. No és una coreografia acabada, ni tan sols el títol és definitiu, és un work in progress: un primer esborrany del que serà el pròxim espectacle de la seua companyia i que s’estrenarà a Barcelona, al Mercat de les Flors, en novembre de 2017. Ha vingut a València dins la programació de la IETM i espera tornar prompte perquè es considera profeta a la seua terra.

– No és habitual vore una obra al principi de la seua gestació. En quina fase està Dancing with frogs?
– En absolutíssima primera gestació, només de dia i mig de treball amb l’equip. Al meu cap tenia les idees, el material primer, i fa un mes vaig fer l’audició per triar els que participen a la coreografia. Vam treballar bàsicament els passos que fem a terra, però no tots són ballarins, realment només dos dels sis homes que m’acompanyen són ballarins, ballarins. La resta són actors, perquè hi ha una part actoral, però els he fet moure. També hi ha música i actua el cantant Toni Comas, que ha treballat molt amb Carles Santos i ho fa molt bé.

– En esta coreografia no ets protagonista.
– Esta vegada no, pot ser en esta obra em quedaré més com a mestra de cerimònies, perquè ara mateix estic amb tres obres ballant jo i està bé que els acompanye però també que estiga una mica fora. El tema són els homes i el masclisme i ells són els protagonistes, encara que tot és provisional, inclús el títol. M’encanten les granotes, els frogs, és per això dels contes, que si beses una granota es convertirà en un príncep. Per això hi ha un moment que els dic a ells: ara, en mode príncep!

– Has tornat molt prompte als escenaris després d’una operació greu al genoll.
– Fa poc més de 3 mesos em vaig operar de lligament creuat i menisc, una lesió forta. Es d’eixes lesions que als futbolistes els retiren 6 mesos com a mínim i jo als tres ja estava a l’escenari (riu), en el procés de recuperació i treballant. Un poc kamikaze. Ahir vaig parlar amb el cirurgià i estava un poc enfadat però de moment està anant tot bé. Vaig amb compte però he de treballar (riu novament)... He de menjar!

– L’humor és una constant a les teues coreografies. T’ajuda a expressar-te?
– Per mi és important, l’humor és salut, poder afrontar la vida des d’altres perspectives i no quedar-te allà enganxada al dolor o al que siga. Un humor que moltes vegades és una mica irònic, no és blanquet, és més bé obscur. Per mi és fonamental: amb ell es pot arribar a temes que d’una altra manera serien menys digeribles. Ja sabem la gent com de fotuda està a tots els nivells: el dolor, la mort... Preferisc pegar-li un poc la volta, buscar des d’un altre lloc.

I l’humor arranca prompte, a la primera escena. Els sis homes – granota amb aletes de busseig i en calçotets es posen a batre dos ous en una metàfora masturbatòria evident, el públic riu i Sol Picó agafa el micròfon per explicar que ella somia sovint amb un penis enorme que ix del seu front. És només el començament, abans d’escoltar la gravació en què El Fary definix “el hombre blandengue” i de ballar al ritme del seu Torito guapo. El pernil, el futbol, Bambi, Darth Vader o les processons de Setmana Santa desfilen per una coreografia que ataca el masclisme amb tota l’ironia i la coreògrafa dirigix des d’un costat de l’escena.

– Esta obra és l’altra cara de la moneda després de moltes peces dedicades al feminisme?
– Sí que és com l’altra banda de la meua última obra We, women. El feminisme és una de les claus del meu treball, abans deia que no, però és veritat que està molt present perquè el masclisme el veig al món cada dia. El feminisme és una lluita que no s’acaba mai, quan veus que en ple segle XXI hi ha un senyor que es diu Donald Trump que diu unes barbaritats al món sencer i ningú li diu res (encara no havia guanyat les eleccions) te n’adones que els problemes de les dones són una font inesgotable de material, no tenen fi.

– Véns ara de representar a Barcelona una altra vegada La piel del huevo te lo da, amb l’actriu Candela Peña i la cantant La Shica. Com és esta col·laboració amb altres artistes?
– El Mercat de les Flors em van proposar de fer alguna cosa per a un festival sobre flamenc. Com que jo faig coses rares, van pensar en mi. Vaig parlar amb Candela Peña i La Shica i en una setmana, amb dos músics, vam muntar l’espectacle improvisant, fent tallar i pegar... Ho vam presentar i ha funcionat. És una mica la trobada de tres persones que ja tenen una carrera, que estan en un moment curiós professional: no està molt clar on estem, si amunt o avall o en transició. Ens fem moltes preguntes, tot amb molt de cachondeo, en clau de gamberrada. Però hi ha molt de missatge per dins. Sense haver-ho pensat tant, hi ha molta molla dintre.

– La teua formació clàssica t’ha permés atrevir-te amb el flamenc?
– En part sí, però és que el flamenc m’apassiona. Com allò de ballar flamenc amb les puntes acompanyant al ballarí Israel Galván, va ser una cosa que em va vindre per casualitat... M’atrevisc perquè m’interessa i entusiasma eixe món. 

– De segur que no et caben al bany, però has perdut el compte dels Premis Max que has guanyat? 
– La veritat és que sí (riu)... Crec que en són onze perquè m’ho van dir l’altre dia. Però no els tinc tots, hi ha alguns que he regalat. Els tinc a La Piconera, la residència de la meua companyia de dansa, allà al Poble Sec. En tinc molts de premis, va haver una època de la vida en què es van animar a donar-me’ls i és una cosa que sempre dona suport, encara que no siga econòmic, suport moral. Hi ha gent que diu que no, però a mi em donen molt d’ànim.

– Als últims Max precisament va triomfar la companyia valenciana Ananda Dansa. Arriba a Barcelona la dansa que està fent-se ací?
– Ara comencen a arribar més les coses que es fan a València. Hi ha hagut una etapa de certa sequera ací... Jo crec que ara comença a revifar la dansa, com el teatre, tenim la sensació que ací hi ha un ambient de remuntada. M’agradaria portar ací We, women abans de tornar amb la definitiva Dancing with frogs i també vindre amb Candela Peña, seria fantàstic.

– La dansa continua sent la germana pobra de les arts escèniques?
– Em cansa pensar que és així, perquè la dansa té tant a dir i és tan exportable... Hem recorregut tant el món gràcies a fer dansa.  Potser l’administració no ha tingut massa interés, és una part de la cultura que no ha interessat gaire, però a poc a poc això ha anat canviant. Potser l’administració no ha tingut massa interés, és una part de la cultura que no ha interessat gaire, però a poc a poc això ha anat canviant. Els caradures que diguen que no té públic... jo flipe. La dansa té públic, el que passa és que cal mostrar-la, donar-li continuïtat, donar-li un lloc... Si durant el dia per la tele et passen 30.000 vegades un partit de futbol és normal que al final, encara que no t’agrade, t’ho sàpigues tot. Si tingueres més oportunitats de vore dansa en sabries més coses, però està com amagadeta... Però nosaltres continuem ahí.

– Diuen en Alcoi que de ben xiqueta ja tenies ben clar que series ballarina. És veritat que ballaves la música del Telediario?
– (Riu) És de veres, sí, ma mare estava que no podia més. Me’n recorde d’ella cridant-me: “Marisol, carinyo, vols fer el favor? Estem nerviosos ja...” Als sis anys ho tenia molt clar. El primer dia que vaig agafar la barra de ballet amb María Jesús Rodríguez, la meua professora en Alcoi vaig pensar: Què fort! Recorde la senyora Amàlia al piano i aquella sensació per a mi va ser brutal, de veres que la guarde: el espill, la barra, el piano i totes les xiquetes allà...

– Et recorde també ballant a una carrossa en l’Entrada de Moros i Cristians...
– Sí, amb el capità de la filà Gusmans, crec que va ser. La festa d’Alcoi em sembla absolutament espectacular, la música de la festa és una cosa que em posa a dos mil, en ma casa sempre ens ha emocionat, és que ho has mamat des de xicoteta. El dia de l’Entrada és... oh! És un dels majors espectacles de carrer que he vist en la meua vida.

Acaba la representació al Teatre El Musical i el públic aplaudix de valent. Sol Picó reconeix satisfeta que els espectadors “sí que han entrat, podien no haver-ho fet però han entrat” en el relat coreogràfic que els ha proposat i canvia la seriositat de l’assaig per un gran somriure. Rep felicitacions entusiastes que ella matisa dient que l’embrió d’este espectacle encara haurà de madurar molt. Ajuda a l’equip a arreplegar tot el material escènic i s’emporta els guants de boxa amb que un dels intèrprets ha colpejat un pernil. És el moment en què eixa dona menuda i forta em porta al pensament la frase de Muhammad Ali: “vola com una papallona, pica com una abella”. Això fa ella amb la dansa.