Raimon més enllà de la icona antifranquista

ALCOI. Fa només unes setmanes, Raimon rubricava la seua retirada dels escenaris valencians (durant 2017 encara farà algunes actuacions a Catalunya) amb un concert al Palau de la Música de València. El recinte, que durant vora tres dècades li havia estat vetat, es quedava menut davant l’afluència d’un públic entre el qual es trobaven algunes autoritats com Ximo Puig, Enric Morera o Glòria Tello. Era el colofó de la gira «Raimon a casa», una sèrie de 16 concerts pel nostre territori subvencionats per CulturArts amb més de 300.000 euros destinats a rescabalar la memòria de l’artista, que el 2015 ja havia sigut condecorat amb l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana  i la Gran Creu de l'Orde de Jaume I. Un allau de reconeixement institucional que contrasta amb la realitat que explica Antoni Batista (Barcelona, 1952) al seu llibre Raimon. Paraula i cant (Bromera, 2016), en què el periodista fa un repàs als orígens del músic xativí i l’inici de la seua activitat artística sota l’opressiu jou del franquisme.

Batista ens trasllada a la Xàtiva de postguerra, on al si d’una família que vivia al Carrer Blanc (sempre tan present a les seues cançons) va nàixer el 1940 Ramon Peleguero i Sanchis (va ser a la universitat quan va adoptar el nom de Raimon, en honor a Ramon Llull), fill d’un militant de la CNT i d’una dona que pertanyia a una família de tradició socialista. Una procedència que és clau per a entendre la trajectòria del cantant (no debades va ser ell qui va popularitzar la màxima «qui perd els orígens, perd la identitat»), que des de ben xicotet ja mostrava un rebuig innocent i prepolític cap a l’ensenyament franquista: «A escola et robaven la memòria, feien mentida del present», cantaria posteriorment a la cèlebre Al meu país la pluja. Batista ens presenta, tanmateix, un estudiant inquiet, que llegia tot el que tenia al seu abast i ben prompte va començar a mostrar interés pels escriptors de la «Generación del 28» (Unamuno, Baroja, Azorín) i pels filòsofs existencialistes (Camus, Sartre, Kierkegaard), lectures que acabarien donant forma al solatge literari de les seues cançons.

Raimon també va mantindre una estret vincle amb la música des de menut: amarat pel so de les bandes que assajaven a la capital de la Costera, va aprendre a tocar el flautí, cantava en una coral i amb 14 anys ja punxava discos a Ràdio Xàtiva. La seua carrera musical, però, pren vol quan es trasllada a València a estudiar, on comença a forjar unes fortes conviccions polítiques i decideix compondre les seues pròpies cançons i, a més, fer-ho en valencià, tot un acte subversiu a l’època. Conscient que estudiar era un luxe per a algú de classe treballadora, esprem al màxim el seu pas per la universitat. És en esta etapa quan, d’acord amb Batista, s’inicia el seu idil·li amb els versos de poetes com Ausiàs March o Salvador Espriu que tantes vegades ha cantat, i també quan comença a envoltar-se de la intel·lectualitat antifranquista gràcies a la qual les seues idees van prenent forma, com el seu bon amic Joan Fuster, qui acabaria escrivint un llibre sobre el cantant xativí de la mateixa manera que ho faria més endavant un altre pensador d’esquerres, l’uruguaià Eduardo Galeano. 

El que vindria després és conegut per tot el món: concerts convocats en la semiclandestinitat que reunien milers de persones, una fama creixent amb ressò en l’àmbit internacional i la forja d’una icona. La implicació de Raimon amb el moviment estudiantil i l’obrer que apuntalaven la resistència al règim va provocar que la seua fitxa policial augmentara amb cada actuació. Algunes composicions del músic, com la coneguda Diguem no (censurada per les autoritats), van esdevindre autèntics himnes antifranquistes que l’oposició clandestina va adoptar amb fervor i que representaven l’anhel de llibertat. És per això que, quan va acabar l’obscura etapa dictatorial, molts no van entendre que Raimon no acceptara ser integrat en les llistes electorals dels partits comunistes amb què simpatitzava o cantar en els seus mítings. En una de les seues aportacions més interessants, el llibre d’Antoni Batista ens recorda que la manera de fer política de Raimon es trobava en la música. L’artista xativí, que sempre ha fugit d’un to pamfletista i ha atorgat un pes important a l’estètica, explica que va fer un gran esforç per reivindicar la seua obra més enllà de la nostàlgia antifranquista, en un període complicat que s’allargaria fins el 1993.

Raimon. Paraula i cant és una excel·lent biografia editada en gran format, amb un atractiu disseny que acompanya el text de Batista amb un valuós recull fotogràfic en el qual destaquen les instantànies de Miguel Lorenzo que ens mostren Raimon en l’actualitat. Les pàgines del llibre s’enriqueixen també amb l’obra plàstica d’artistes com Artur Heras, Andreu Alfaro, Joan Miró, Antoni Tàpies o l’Equipo Crónica, que van il·lustrar les portades dels àlbums del cantant. Amb un estil didàctic i amb la complicitat de qui ha acompanyat Raimon des de l’inici de la seua carrera, Batista ens apropa als episodis més destacables de la vida del músic i ho fa de manera rigorosa i  documentada, amb una informació ben estructurada que s’intercala amb l’anàlisi de les lletres d’algunes de les cançons més conegudes de Raimon, un exercici que ens permet percebre els motius que es repeteixen a la seua obra i les curiositats que amaguen. Els conjunt té com a resultat un llibre imprescindible per a qui vulga entendre millor la trajectòria d’una de les figures més importants que ha donat esta terra.