Quan les classes eren de 35 alumnes

VALÈNCIA. En la meua classe d'EGB del Roís de Corella de Gandia érem 36 alumnes. Com que anàvem per ordre alfabètic, jo era el penúltim, Marco, i darrere meu només el meu amic Ginés Menasalvas. La fila per a entrar a l'aula o per a pujar a l'autobús la féiem per ordre alfabètic, el Ginés em guardava les esquenes, també literalment perquè era grandot i ningú li tossia. Podeu seguir-lo a l'Instagram per a donar fe del que vos dic: giman.8 s'anomena ara en les xarxes, i continua mantenint el seu bon humor i la seua força. A partir de la lletra N anaven a la classe del costat, i eren també al voltant de 35 els que omplien unes aules amb més fusta que plàstic. Tots en un muntó, compartint pupitres amb alguns xiquets amb necessitats especials i amb altres que estaven allí amb la mateixa motivació que un bou de camí a l'escorxador...

La tasca dels mestres era complicada, per no dir heroica, i molt pacient. Tot i que alguns mestres de l'antiga guarda, ja majors ells, encara llançaven algun guix volador o inclús un esborrador. Eren els drons de la nostra generació. Menys habituals ja eren els càstigs amb la regla al cul o qualsevol altre càstig físic. Era molt més comú que ens enviaren el director o que ens feren mirar cara la paret, el que ara s'ha rebatejat com a racó de pensar. Això sí, si algun alumne troglodita li abaixava el pantaló o li pujava la falda a una companya, la represàlia era que el mestre o mestra li abaixara els pantalons davant de tota la classe. Un poc com la llei del talió.

D’aquells 36 alumnes, els he perdut la pista a la majoria. Un parell crec que ja estan morts; un altre company és escriptor, i entre els que continue seguint al Facebook hi ha funcionaris, mestres, una fisioterapeuta, empresaris amb més o menys sort, un porter de finca i un parell han acabat malament per culpa de les drogues; el normal en un barri perifèric. Massa bé hem eixit entre aquelles paelles empastrades del menjador escolar, els espaguetis reunits (tots apegats) i els gots de llet fresca abans del dinar. Per no parlar d'aquell pati on hi havia suficient rovell com per a causar una pandèmia d'antitetànica.

Els patis han canviat la terra per l'asfalt, i ara és més difícil jugar a boletes en un gual apegat a la paret. Però els perfils de l’alumnat no crec que hagen canviat massa, i segurament en totes les classes continuen estant els mateixos.

-El gracioset, quasi sempre un xic, i quasi sempre amb poca gràcia. Certament era el típic alumne al qual els mestres li tenen poca estima, i els companys, molta.

-"L'empollona". En este cas n’hi havia dels dos sexes i era fàcil acabar un poc fart d'ells. Ara bé, si eren dels que deixaven apunts o t'ajudaven amb els deures, meleta; si en canvi eren d'eixos un poc pudents i competitius que no deixaven que ningú els preguntara ni l'hora... malament.

-Els guapos. Podien ser un o dos de cada sexe per classe, no més, perquè cal establir un estàndard de bellesa. Simplement per ser guapet o guapeta, els mestres semblava que tenien certa consideració especial amb ells. I per descomptat hi ha molta gent que els tenia com a referents, amor platònics o, fins i tot, idolatrats només pel fet de ser més guapets. Als instituts americans es veu molt eixa colleta que fan entre ells els agraciats i el poder de l'aparença. Ací passa menys, però també passa.

-El delegat. Que moltes voltes era l'aplicat, especialment si el triaven els mestres; a voltes era el gracioset, si hi havia campanya electoral, i altres vegades en les quals no volia ser ningú delegat, els companys en triaven un molt callat, o al nou, només per la broma.

-Els "malotes". Eixos que sempre van al final de l'autobús, que "passen" d'estudiar, que es fumaven un cigarret abans que ningú i que portaven la rebel·lió per bandera. Molts ara van mudats a la faena i miren malament als que porten la camisa arrugada.

Hi havia més perfils habituals, com el xiquet que anava sempre vestit del seu equip de futbol, la xiqueta que no podia dur més llaços damunt o aquell que sempre estava a la lluna quan la mestra li preguntava alguna cosa. Igual que mestres hi havia amb més i menys paciència, alguns aconseguiren que estimàrem la seua assignatura només perquè ells eren bons mestres, mentre que d’altres ens feren avorrir les matemàtiques o l'anglés per la seua "secor". I no sé si cap mestre vos ha tingut mai mania. En públic sempre diuen que no li agafen mania a ningú, però inconscientment i en privat, reconeixen que alguns alumnes insuportables els tornen carabassa. Per tant, tots sabem que sí, que les "manies" existixen; i que no, no vas suspendre perquè el mestre "em té mania", en eixa excusa tan habitual com incerta.

Classes en radiador on calfàvem l'entrepà embolicat en paper de plata abans d'eixir al pati. Patis on només volíem que pegar pilotades, botar la corda o canviar adhesius al nostre banquet de sempre. Cromos que compràvem en la papereria del costat del col·legi i en la qual ens gastàvem la paga en fotocòpies de la Bola del Drac o en xiclets que duien el cromo de G-I-Joe. Per cert, era impossible acabar les col·leccions, ni la dels Monstruos diabólicos, ni la de les adhesius de marques ni cotxes, ni la de les Chabel, on la tenista no eixia mai. Amb els G-I-Joe jo ho vaig intentar, cada dia un parell de xiclets ensucrats per a aconseguir acabar la col·lecció, em faltava només un, el Toxo Víbora. El premi per acabar-la era un ninotet de G-I-Joe, a canvi de 6 euros, però es va convertir en un repte personal. Ma mare mestra va preguntar a tota la seua escola si algú el tenia repetit... vaig anar a parcs, a la plaça Redona, vaig preguntar a amics d'altres zones d'Espanya, però mai vaig completar la col·lecció. Ara bé, els meus queixals encara patixen les conseqüències d'aquell excés de sucre.

I amb el temps he comprovat que cadascú té uns records molt diferents del seu pas per l'escola. Hi ha qui se’n recorda de la guarderia, i manté amics des d'aleshores. I també està qui ha oblidat pràcticament tota la seua educació infantil, o preferiria oblidar-la. Perquè dins de la tendència generalitzada a idealitzar el passat, hi ha coses com l'assetjament dins del pati o les amenaces a la porta dels "xungos" del barri, que no es poden edulcorar. Ara que arranca un curs dificilíssim, estaria molt bé que mares, pares, alumnes, mestres i directius anaren tots a una per a fer que els xiquets, que ara comencen curs, puguen tindre records meravellosos de la seua etapa escolar. Records com la sensació d'anar agafat de la mà d'un "noviet" o "novieta", celebrar un gol contra la classe del costat com si fora la final de la Champions, o trobar a algú que té repetit el cromo que et faltava per a completar la col·lecció. Coses senzilles que requerixen una interacció ara, malauradament, impensable.