Quan la ciutat és el teu camp d’entrenament

ALICANTE. David i els seus companys no van necessitar passar de fase del desconfinament ni obrir els poliesportius per començar a entrenar-se. “Totes les vesprades fem la mateixa ruta: comencem per la platja de l’Albufereta, passem pel Postiguet, pugem a l’Ereta i acabem al Tossal. Encara que ara l’skatepark està en obres, és una zona molt guai per a qui comença perquè té poca altura”.

Té 24 anys i està esperant perquè òbriguen les fronteres i es reactive la cultura per tornar a Austràlia, on treballa com artista del circ. “Vaig estudiar dos anys a l’escola Carampa de Madrid i mentrestant compartia la meua faena per les xarxes socials. Vaig pujar un parell de vídeos a Instagram fent corda al Postiguet, es van fer molt virals i el director artístic d’una companyia australiana em va enviar un missatge privat. Jo al principi pensava que era de broma, però al mes estava fent les maletes per anar-me’n”, conta David Marco.

“Començàvem en agost la temporada però ara de moment està paralitzat. Fem un show de dos hores molt paregut al Cirque du Soleil. Jo faig corda fluixa i corda per damunt de la gent, però també faig acrobàcies, malabars, clown i el número final. És un trapezi a 360 graus on donem voltes sobre el mateix eix”.

La seua escola, sense ironies, està als carrers d’Alacant. “A partir dels set o huit anys ja ens ajuntàvem per les places de la Florida fent cabòries i des de ben xicotets hem destacat molt. Però som tots de barri i això no ens ha permés prosperar massa. Ara que tenim diners gràcies als nostres treballs i habilitats, també a les xarxes socials, ens permet moure’ns més”.

Encara que ell s’ha especialitzat en les arts circenses, els seus companys fan parkour o freerunning, disciplines físiques on el cos és l’única ferramenta. Estan basades en el “mètode natural”, una metodologia d’entrenament físic dissenyada pel soldat francés Georges Hébert. Destinat a principis del segle XIX a l’illa de Martinica, una de les colònies franceses, Hébert es va sorprendre de la bona forma física dels seus habitants. Acostumat a la disciplina de l’Escola Sueca o Alemanya, la metodologia que imperava aquella època, els martinencs feien servir rutines quotidianes i elements domèstics per millorar les seues habilitats.

Amb eixes arrels, la premissa del parkour és desplaçar-se d’un punt a un altre amb rapidesa o amb agilitat, segons la modalitat. “Fem entrenaments totes les vesprades i aprofitem per a gravar-nos per a les xarxes socials, que és on ens estem movent més. Ara tenim comptes a Youtube, on pujem videoblogs explicant què fem, a TikTok amb vídeos ràpids més graciosos per als xiquets i a Instagram amb vídeos llargs amb millor qualitat”, explica Marco.

“Practicar a l’espai públic és gratis i pots estar tot el dia donant-li sense que et coste diners. Però Alacant és xicoteta i quan vols progressar no et posen facilitats com a Barcelona. Per exemple, per a practicar la corda lliure vam proposar instal·lar uns tòtems a la platja, però l’Ajuntament ens ho va denegar. Jo faig trucs arreu del món perquè sempre porte la corda amb mi, però al Postiguet he fet trucs que no faig a cap altre lloc del món. No sé si és per la distància entre les palmeres, però la mesura que tinc ací és perfecta. Dóna una sensació de gravetat zero i l’arena és perfecta”.

Característiques que quan els tècnics dissenyen l’espai públic no s’atenen i aporten valor a la ciutat. “La gespa està bé però al paviment de formigó no puc entrenar. L’arena de la platja és perfecta i per això vam plantejar els tòtems. Funcionava com una escultura que a més de subjectar la corda, servia com a rocòdrom a la part inferior amb una xicoteta travessia de dos metres”.

“Fa no molt han fet un parc de parkour a la Via Parc, està bé però l’han fet tan xicotet amb els elements tan concentrats que no es pot treballar bé. Fins i tot funcionaria millor si hagueren afegit menys elements. El cautxú i la gespa també ajuden a esmorteir les caigudes del parkour, encara que el més barat és construir amb formigó amb els cantons bisellats, per a evitar trencar les sabatilles o els peus”.

Les textures també influeixen per poder enfilar i escalar els mòduls més fàcilment. El material ha de tindre una granulositat lleu, “sense passar-se’n perquè sinó rasca”. Una preocupació que s’estén per als qui practiquen workout, entrenaments amb barres a l’aire lliure. “També nosaltres les necessitem, perquè si no entrenem la força ens podem lesionar. Ara estan instal·lant més però molt prop dels parcs infantils, estaríem ells i nosaltres més segurs si foren zones específiques”. Perquè un disseny amable per a l’entrenament també pot portar molt lluny a la ciutat.