Quan a l’arquitectura se li puja el poder al cap: dels Banys de l’Almirall a l'Oceanogràfic

VALÈNCIA. Sobre l’any 299 DC, l’emperador romà Dioclecià va instal·lar una enorme cúpula giratòria que reflexava el sistema celestial al rebedor del seu palau a Antioquia, una antiga ciutat turca. Segons conten a Roof –un llibre editat per la Biennal de Venècia del 2014- el paradís es contemplaria sobre el sostre de la cambra per la màgia de l’arquitectura. 

Més prop de casa, durant sis segles desenes de persones han acudit a diari per a banyar-se a la llum de les estrelles. Res fa indicar a només tres-cents metres de la plaça de la Reina de València que darrere d’una façana caravista s’amaguen uns banys de vapor construïts al segle XIV. La fita de rècord: estos Banys de l’Almirall van seguir funcionant fins al 1959 i encara van estirar dos dècades el seu ambient hedonista com a gimnàs fins al 1985. 

“La madîna Balansiya on entraren els primers ocupants cristians el 1238 era una ciutat molt ben proveïda d'establiments balnearis. Els banys existents en eixe moment podia acostar-se als vint-i-cinc.”, conten Concha Camps i Josep Torró a “El Palacio y los Baños del Almirante”. Després del 9 d’octubre del 1238, els banys van desaparèixer i no va ser fins al regnat de Jaume II quan van ressorgir a la ciutat: el 1313 es concedia la llicència de construcció per als Banys de l’Almirall al cavaller Pere de Vila-Rasa.

El seu teulat estrellat és un dels factors que ha permés el bany funcionara durant tants segles. Els Banys de l’Almirall segueixen la tècnica constructiva dels banys àrabs de vapor: el vapor de l’aigua puja cap amunt, es condensa al sostre en forma de gotes i estes cauen per avall resseguint les línies corbes del teulat. “Si el teulat fóra pla, el vapor cauria en forma de grans goterons al terra”, afegeixen. D’esta forma, “l’edifici consisteix en tres habitacions voltades”, expliquen Camps i Torró. La sala freda i la calenta estan cobertes per una volta de canó mentres que la sala temperada, al centre dels banys, està rematada per una cúpula octogonal. 

L’ambient als Banys de l’Almirall es completava a l’estil de Dioclecià: uns tragallums en forma d’estrella perforen el sostre dels banys per il·luminar les distintes sales i evitar una condensació excessiva del vapor. Estos polígons de huit punts deixaven passar una llum tamisada i tènue entre la boira del vapor. L’ambient acollidor es completava amb vidres de colors: “segons la documentació, les taces de vidre no deixaven eixir el vapor però sí entrar la llum”, afegeixen Concha Camps García i Julián Estevan Chapapría, artífexs de la restauració dels Banys de l’Almirall.

Aconseguir més llum i més altura han sigut dos dels majors reptes a l’hora de dissenyar els teulats al llarg de la història. Des del Taj Mahal fins al Capitoli dels Estats Units, l’arquitectura sempre ha utilitzat les cúpules i les voltes per a deixar clar qui manava a la ciutat. A Velluters, el catolicisme va aconseguir estar més prop de déu amb la cúpula de les Escoles Pies: amb els seus 24’5 metres de diàmetre, entra al top 10 de les cobertes més grans d’Europa.

No va poder estar a l’alçada de les Escoles Pies, però a només uns metres la cúpula del Mercat Central exhibeix el poder dels comerciants valencians. “Un sostre alt que deixa passar amb generositat la llum i l’aire és el primer desig de tot nou mercat”, expliquen les arquitectes Elisabet Quintana i Blanca Peñín. “Amb només uns lleugers pilars es va canviar les antigues condicions d’envelat a l’aire lliure per un espai cobert on poder exposar mercaderia sense perills i parar-se a comprar sense problemes de pluja, sol o aglomeracions”. 

Per ordenar l’antiga plaça comercial de la ciutat, els arquitectes Alexandre Soler i March i Francesc Guàrdia i Vidal es van inspirar en les plantes basilicals de les esglésies. “La seua estructura amb dos eixos entre les entrades principals i una cúpula al mig a l'estil dels creuers de les esglésies. Així s’aconsegueix reforçar un ordre del qual abans no disposaven les parades de venda”, conten les arquitectes. 

Inaugurat el 1928, el teulat de l’edifici protegeix als seus habitants de les inclemències meteorològiques i per això l’evacuació de la pluja és fonamental. Soler i Guàrdia van saber compatibilitzar la lluminositat de l’interior i  l’aigua de la pluja amb un altre invent musulmà: la coberta a dos aigües amb el teulat inclinat en dos direccions oposades. El punt final se’l van anotar Soler i Guàrdia pe integrar esta tècnica tradicional valenciana a “la solució de les cobertes adaptant-se amb saviesa al complicat solar disponible”, afegeixen Quintana i Peñín.

Ara Blanca Peñín i Elisabet Quintana afrontaran els pròxims mesos el repte de transformar el seu entorn amb Confluència, la proposta guanyadora del concurs per regenerar l’entorn de la plaça Ciutat de Bruges, la Llotja de la Seda i el Mercat Central. Al seu projecte el teulat també és el protagonista amb la instal·lació d’unes pèrgoles al centre de la plaça. 

Encara que la seua solució geomètrica és menys complexa que la del Mercat, “la utilització d'una estructura metàl·lica lleugera, la seua alçada, l'aprofitament del seu sostre –al nostre cas amb plaques solars- o la ubicació lateral i ampla de pilars, son evidentment solucions ja existents al Mercat”, expliquen les arquitectes.

Al mateix temps que es construïa el Mercat Central de València, alguns arquitectes revolucionaven l’arquitectura al centre d’Europa. “Al procés de derivar les barreres socials del segle XIX, el moviment modern anivellava el teulat i amb ell gran part del poder de significació que havia acumulat durant segles”, explica l’arquitecte Rem Koolhaas a Roof. “La disputa entre coberta plana i coberta inclinada es va convertir en una forma radicalitzada de guerra cultural”, afegeix Koolhass. Arquitectes com Le Corbusier plantaven batalla contra la tradició constructiva amb una coberta plana universal per igualar territoris i classes. 

Encara que a València la modernitat no es va conformar amb els teulats plans. “Totes les obres que envie estan fetes de paraboloides hiperbòlics i la possibilitat de combinacions que donen aparences molt diverses és gran, encara que no inesgotable” va comentar el reputat arquitecte Félix Candela, segons recull als seus treballs la matemàtica de la UPV Mari Carmen Gómez Collado.

Candela és l’autor del restaurant submarí de l’Oceanogràfic, amb una característica forma de roseta concebuda realment com un paraboloide hiperbòlic amb huit lòbuls. Però no és l’únic edifici del complex que es podria llegir com una fórmula matemàtica: l’edifici d’accés també és un paraboloide hiperbòlic de tres lòbuls i l’estructura que recrea les zones humides és una perfecta esfera. L’edifici veí, l’Àgora de Santiago Calatrava es prepara per a acollir el Caixafòrum València mentres descarta executar les cobertes mòbils projectades per l’arquitecte i enginyer. La guerra dels teulats també té el seu límit.