Porto, la capital del disseny que no necessita reivindicar-se

VALÈNCIA. Uns 900 quilòmetres separen València d’Oporto — nou hores de cotxe, cap connexió directa amb transport col·lectiu. Però a banda i banda de la península Ibèrica, una el 2022 serà Capital Mundial del Disseny i l’altra no necessita cap títol per reivindicar-se com a tal. 

Amb una grandària similar i localitzades a la mateixa latitud, a Oporto fa dècades que es cuida del disseny i l’arquitectura. Una centralitat a la vida pública que als últims anys s’ha materialitzat amb institucions com la Casa de l’Arquitectura, la Casa del Disseny o la Biennal do Porto. 

A un país on l’entrevista a un arquitecte pot ser el programa més vist del prime time, quina carambola s’ha tramat a Portugal perquè es pose al centre el disseny? “El disseny ací no existia. Hi havia molta artesania, prou disseny gràfic i menys de producte. Llavors crec que l’única manera de ser competitiu fora, a escala de producte, és demanar un bon disseny, perquè ser barat només no ven. La  indústria comença a demanar dissenyadors”, explica l’arquitecta Marta Labastida, qui va estudiar a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, però fa vint anys que dóna classe a la Universitat do Minho. 

“Amb això, també van introduir una sèrie de materials que dominaven i eren específics de Portugal, com el suro o la ceràmica. Era una estratègia per poder competir amb Milà o Suècia, i comencen a fer forat al mercat internacional fent-se visibles. Van començar a haver-hi escoles de disseny, però no tenia sortida en l’àmbit més creatiu, només com una resposta empresarial”.

“El teixit empresarial de la regió nord és extraordinàriament variat i encara és molt fort en algunes zones, cosa que va permetre la creació de centres per a mobles, tèxtils, tecnologia, calçat, etc. Així mateix, l’existència d’una escola d’arquitectura tan forta com la FAUP i escoles de disseny com l’ESAD i la FBAUP va impulsar el desenvolupament d’estudis, empreses, centres de recerca, incubadores, publicacions... que contribueixen a aquesta realitat”, conta Emanuel Barbosa. 

El dissenyador portugués també ha fet el viatge d’anada i tornada entre el Mediterrani i l’Atlàntic. Graduat per l’Escola de Disseny de Matosinhos, “alguns anys després d’acabar la carrera, sentia la necessitat d’aprofundir en alguns coneixements més especialitzats”. Amb una infància viscuda al parc natural transfronterer del Douro Internacional, no li va resultar difícil estudiar un màster híbrid entre Barcelona i Porto, que després va continuar amb un doctorat entre la Universitat Politècnica de València i la d’Oporto.

“València és una ciutat que transmet una imatge de gran contemporaneïtat. L'escala i la infraestructura existent a la ciutat, associada a la cultura de la regió en particular i d'Espanya en general, permeteren una acceleració ràpida. Portugal i Espanya tenen molts punts en comú, però al mateix temps són molt diferents”, explica Barbosa. “Porto va ser durant dècades una ciutat tancada a si mateixa, però els programes d’intercanvi universitari, la proliferació de vols “low cost” i el recent auge turístic, van permetre una experiència més cosmopolita per a l’augment d’oportunitats per als dissenyadors arquitectes i artistes. No obstant això, a diferència de València, la capacitat de creixement sempre està limitada per la xicoteta escala de la ciutat i del nostre país”.

“Però a Portugal tenen una virtut: van a buscar fora la referència. Açò els hi retorna, perquè quan van a buscar una referència externa, donen visibilitat al que estan fent a casa. Fan eixe esforç per la seua posició perifèrica, però els hi compensa d’una manera modesta perquè de forma acurada van a buscar algú que sap molt, ve a explicar el que fa i estableixen noves relacions”, conta Labastida.

“La regió és, per motius històrics i culturals, un dels principals centres creatius portuguesos. I l’Escola do Porto és un referent de l’arquitectura portuguesa”, afegeix Barbosa. Un context que s’ha aprofitat per llançar iniciatives públiques i privades que arxiven i analitzen la revisió càlida de la Modernitat de la FAUP.

“Ací a Porto hi ha dues generacions molt marcades, hi ha l’Escola do Porto dels anys 90, molt potent perquè reproduïa un despatx d’arquitectura a l’escola, tot es basava al projecte”, explica Labastida. “Tenia poca teoria, ací els arquitectes no calculen. El 2000 se celebra la Capitalitat Europea de la Cultura i de sobte es va descobrir que es podien fer moltes altres coses que ningú feia, que te a veure amb la producció d’arquitectura... en un sentit més disciplinari”. 

“Van començar Pedro Gadanho, Nuno Grande, Guta Moura Guedes... I després va vindre la famosa crisi, llavors va haver-hi una oportunitat per a gent jove formada a Suïssa, a França, a Anglaterra... Gent molt jove que ha fet coses molt potents en poc temps, gent molt empenyada i molt ben formada”.

“La Casa do Design i la Casa da Arquitectura es troben al municipi de Matosinhos, però formen part d’una estratègia per desenvolupar un nou producte cultural a la regió del nord de Portugal, centrat en l’arquitectura i l’art contemporani”, conta Emanuel Barbosa. Una decisió que resulta fàcil d’entendre des del boom que l’arquitectura de la ciutat va viure amb els premis Pritzker per a Álvaro Siza (1992) i Eduardo Souto de Mora (2011).

Els dos estudiants i professors a l’Escola d’Arquitectura de Porto, un fet poc usual que la va posar al punt de mira de l’ofici arreu el món. “L’arquitectura del Siza o del Souto de Moura no tenen res a veure, va ser més aviat una coincidència”, explica Labastida. “Però a Porto, els primers turistes eren arquitectes. Després ja va vindre Ryanair, no és una cosa que sorgeix de cop i volta. Durant molt de temps veiem eixos pelegrinatges arquitectònics, també per a visitar les obres de Távora. La ciutat s’ha servit d’este reclam”. 

En 2019, el mateix Barbosa va participar en la fundació de la primera Bienal del Disseny d’Oporto, vinculada a l’Escola d’Art i Disseny, però amb el suport dels ajuntaments de Matosinhos i Porto. “Hi ha projectes individuals i col·lectius, com la Casa do Design, la Incubadora de Disseny, ESAD - IDEA i Porto Design Biennale. Alguns d'aquests projectes impliquen diverses entitats amb objectius comuns, d'altres són completament independents. De fet, seria preferible tenir una entitat similar a l'extingit Centre de Disseny Portuguès que aconseguís coordinar les diferents iniciatives que s'estan duent a terme a tot el país”.

Però també hi ha d’iniciatives privades que en poc temps s’han convertit en un referent del panorama europeu. És el cas de INSTITUTO, un antic magatzem al centre de la ciutat que s’ha convertit en un hub creatiu. L’arquitecte Paulo Moreira només buscava un espai per a la seua oficina, però pel camí es va trobar un edifici que no podia deixar perdre.

Un espai per a les arts, el disseny, l’arquitectura o la fotografia que va fent-se. “Vam inaugurar l’Instituto el desembre de 2018, com un espai disponible per acollir residències artístiques i programació externa i per rebre petits equips en espais de treball. Van sorgir idees i contactes, obrint moltes possibilitats. A principis de 2020, després del primer aniversari, vam publicar Anuário'19, un llibre que recopilava els temes tractats a la programació anual. Va ser un exercici molt revelador, en el qual vam establir una base conceptual per al projecte. Dit d’una altra manera, m’agrada aquesta manera de fer pragmàtica: primer deixeu que evolucionen de forma natural i, a continuació, seleccioneu, sistematitzeu i poliu les arestes”.

Un espai que parla tant per al públic més especialitzat com per a la societat: “El nostre públic és molt divers, i aquesta és una qualitat que agraïm molt. D’una banda, l’Institut s’ha consolidat com una plataforma per a la promoció de l’arquitectura, però, d’altra banda, és un pol obert per a la discussió de temes que afecten la nostra societat i això ha atret un públic més general”, explica Paulo Moreira a Culturplaza.

“El primer any de funcionament, l’Institut va ser finançat íntegrament pel meu estudi, i també vam tenir alguns ingressos pel lloguer d’espais per a col·laboracions i esdeveniments específics. Posteriorment, en establir una associació sense ànim de lucre, vam poder garantir un cert suport públic, sobretot les ajudes municipals per a espais culturals independents de la ciutat. Aquest suport ens permet assegurar els costos bàsics de la nostra estructura”.

L’extensa xarxa productiva de xicotetes oficines d’Oporto ha anat fent, al ritme de les successives crisis. “Molta gent ací ha començat la seua carrera sense clients, però s’inventaven els encàrrecs. Amb projectes més utòpics o repensant quin és el nostre paper al món”, explica Labastida. “A mi m’agrada molt el «desenrasque» portuguès, una característica forma de treballar resolutiva i curosa amb la seua faena”. Un «pensat i fet» atlàntic que ha estructurat la seua estratègica consciència d’estar al món des de dècades.