Uns encara a la recerca, uns altres enaltits en altres països, comparteixen el desfici de no trobar el suport de la indústria i de les institucions valencianes.
VALÈNCIA. En dos dies la pianista i cantant valenciana June’s Kaleidoscope prendrà un avió a Alacant cap a Newcastle. Amb ella va el seu teclat elèctric i les noves cançons amb què gira de nou per l’escena musical. L’oportunitat li la brinda, una vegada més, la plataforma global Sofar Sounds, l’essència de la qual és l’organització de concerts intimistes, sense cables i on el públic s’entrega completament a conéixer la música de l’artista que ha trobat en un escenari improvisat. Es prohibeix parlar, menjar o distraure’s amb el mòbil.
“Ja és la segona vegada que el Sofar Sounds britànic compta amb mi. Aquest mes de febrer m’han organitzat tres concerts pel Regne Unit. Seran a Newcastle, Colchester i Londres. El que no s’anuncia són les localitzacions; són secretes fins al dia del concert. Pot ser un àtic, una galeria d’art, un museu, una tenda o el menjador d’una casa”, explica amb intriga i amb ganes de gaudir d’una iniciativa “que transmet passió per la nova música, respecte, autenticitat i connexió”.
Actuació de June’s Kaleidoscope en els Sofar de Londres de 2016 editat per la plataforma
El que tampoc sap Arantxa Iranzo és si entre el públic es trobarà algun productor que es fixe en ella, com li va passar a Leon Bridges, Hozier i The Lumineers. Perquè a poc a poc aquesta comunitat musical ha arribat a més de 300 ciutats, inclosa recentment València. Entre els últims que li han donat el seu suport trobem el magnat britànic Richard Branson, el propietari del grup Virgin. “De sobte, pot aparéixer entre el públic o pot ser que els artistes del teu concert siguen The Lumineers, grups que omplen estadis i que ací actuen només en un concert privat per a 50 persones”.
No estarà a soles. El dimecres, des de Londres, Victoria i Pepe Ferrer eixiran en tren al seu encontre. Van amb cello i violí. Els tres són antics companys de conservatori i els tres, com a projecte musical, somien amb l’atenció d’un cercatalents. Mentrestant la vida segueix i els germans de Carcaixent cursen un MA en Arts Management en la Goldsmiths University de la capital britànica.
“Jo no tinc un màster, però tinc aquest segon disc que ara presente”, s’enorgulleix June’s Kaleidoscope, qui ha destinat gran part dels seus estalvis com a mestra de piano a gravar el segon EP, Brave Journey Into The English Sea. “Vaig escriure a Matt Ingram, el bateria i productor de Laura Marling, per a mi, d’allò més gran que he sentit mai; de Lianne la Havas o de Florence + The Machine. També treballa amb gent emergent i em va dir que el gravaríem en una setmana. Passàvem a l’estudi déu hores seguides, tan sols parades ràpides per a dinar o sopar; continuàvem a la nit i fins que no va quedar llest, no va parar. És un productor que viu embegut d’influències musicals a escala internacional; un bagatge que fa que l’experiència en l’estudi siga una cosa única per la quantitat de matisos amb què aconsegueix elevar les creacions. Ara, amb mi les porte, tocant i tocant dia rere dia a discogràfiques per a poder editar-les”, em conta amb to agredolç.
“Si tracte de moure’m per territori britànic és perquè ací em costa que la gent s’adone del que faig. En cantar en anglés, no és tan fàcil connectar. Per això tracte d’obrir-me allà on es parla l’idioma. Els festivals també ens fan un flac favor als músics valencians”, explica com a causes de la seua recerca d’oportunitats fora.
Videoclip de Zoo Generation, el disc editat en 2015 per King Korea
Qui sembla que les va trobant també per Londres és el cantant Bruno G. Roth, ara al capdavant junt amb James Hosking i Ian Kelly de la banda de rock King Korea. “Després de la meua etapa en The Welcome Dynasty, amb la qual estiguerem molt de gira, tocant en els festivals MTV Winter, Arenal Sound, Sonorama, però amb què es va frustrar el contracte discogràfic que teníem en vistes, vaig veure que el que jo buscava no l’anava a trobar ací. Volia tenir, almenys tenir, la possibilitat de viure dignament de la música i no d’un segon treball. Londres és una ciutat molt dura en molts sentits, extremadament cara i on és difícil penetrar en açò de la música. Amb tot, està molt viva i amb molts estímuls per tots els costats. Desperta amor-odi”, em conta a través de Facebook.
Fa tres anys va deixar la mar de la seua Dénia per “la ciutat de Led Zepellin i els Rolling Stone”, i en pensar-lo quan estava aterrant, li va valdre la pena. “La diferència amb València és cultural. La música és part activa de la cultura britànica. Pel que fa a la composició, he crescut molt i he aprés. Cada dia pots veure bandes que tal volta en un parell d’anys estan allà dalt i les estàs veient créixer”.
La que va fent passos és la seua formació. En abril i maig King Korea tocarà a Manchester, Dublín, Madrid i València. “Eixes experiències ja compensen. És un procés llarg, però no me’n penedeix d’haver pres la decisió. Tal vegada em queden uns quants anys ací o tal vegada em quede definitivament, no ho sé. El que és important és gaudir el procés i créixer en tots els sentits”, assegura.
Al flautista flamenc, compositor i director musical Óscar de Manuel Gómez el busquen teatres d’Europa, Amèrica, Àsia i Àfrica. És especialista en flamenc orquestral, és a dir, aquell que integra els instruments d’orquestra, al menys el quartet de corda, en el quadre flamenc clàssic (guitarra, percussió i cant o ball). Aquests dies es troba a Hongria participant en un projecte de la Fundació Ghandi per a integrar el poble gitano hongarés. “Serem 110 persones entre cor, orquestra, gipsy dance i artistes flamencs”, em conta emocionat.
Foto: PACO LOBATOTot i que viu a València i treballa de professor a la Universitat de Cartagena, “pràcticament tots els mesos ix fora d’Espanya”, assenyala, alhora que lamenta: “L’oportunitat de poder desenvolupar-me com a músic, com a compositor, la estic trobant amb orquestres de tot el món. En València no es recolza els projectes que faig a nivell internacional. Tire en falta no poder portar-los a la meua terra”.
Actuació d’Oscar de Manuel en el Carnaval Em Flauta de Porto en 2016
En la filharmònica de Berlín trobem el trombonista de Torrent Emilio Almenar des del 2013, el segon espanyol a entrar en la prestigiosa formació. I el que s’entorna, després de sis anys i mig als Estats Units absorbint l’essència de música incidental, és el compositor i clarinetista Vicente Ortiz, sol·licitat per projectes “molt interessants”. Perquè hi ha voltes en què a la llarga ací obrin els oïts i aprecien el propi.
Amb 23 anys aquest músic de la Vall d’Uixó se’n va anar cap a Boston, seleccionat per la Berklee College of Music per a especialitzar-se en la composició d’orquestra per a cinema i televisió. “Un punt sorprenent és que mentre ací els tribunals creen una barrera amb l’aspirant i un ambient gelat que transmet respecte i por, els mestres de Berklee que van vindre a fer les proves a Madrid et fan sentir còmode perquè tragues el millor de tu i demostres les teues virtuts”.
La seua tenacitat va ser tal que en dos anys i mig va finalitzar el curs i se’n va anar un any amb permís de treball a Los Angeles. “Volia posar en pràctica els coneixements. I des d’aleshores he sumat quatre anys més d’experiència professional treballant en l’orquestració de pel·lícules com The Challenger, The Minions, Misconduct o Pets, entre altres, i en cadenes televisives com ara PBS, HBO o ESPN. “L’any passat ja vaig començar a fer coses a Espanya. Vaig fer la música de Cuerpo de élite, de Joaquín Mazón, i la sèrie Lo que escondían sus ojos de Telecinco”.
“Em plena més el rol que tinc ací, ja que m’han contractat com a compositor, no hi ha ningú per damunt de mi i per tant, tinc més llibertat creativa. Als Estats Units, com que tenen pressupostos més grans, els equips són més grans i hi ha faena per a gent per sota del compositor. Tot i això, l’experiència nord-americana és molt necessària”, apunta. No pot dir res dels treballs que porta entre mans, però estic “molt il·lusionat”. “Si ix tot el que estem parlant, serà un any i mig impossible”, diu hui esperançat.
