Pere Aznar (Assumptes Interns): "El límit del nostre humor és que no em maten pel carrer"

VALÈNCIA. Pere Aznar és la cara visible d'Assumptes Interns, un talk show que abandera el nou esperit d'À Punt. En el seu programa d'humor diari repartix a tort i a dret i dona cabuda a temes que resulten normals en qualsevol altra televisió, però inèdits en l'audiovisual públic valencià. A més ho fa de la mà d'El Terrat, una de les productores més poderoses de la indústria estatal de l'entreteniment. Amb estos ingredients, l'humorista de Castellar encapçala un viatge que té el valor de trencament dels vells límits. De conquista d'una sorprenent maduresa que no fa presoners.

- En poc de temps Assumptes Interns (AI) s'ha convertit en un dels programes icònics d'À Punt i tu en una de les cares més conegudes…
- Bé, no sé si sóc tan conegut en comparació amb altres companys d'À Punt que ja tenen molts anys de trajectòria, com Eugeni Alemany, Carolina Ferre o Clara Castelló. Sí que és cert que es nota que la gent li ha agafat estima a Assumptes Interns. Mira, l'altre dia a les 07:30 del matí estava al pàrquing de la ràdio i el tio de la garita em diu "Pere, ¿em puc fer una foto amb tu? ¡Em fas riure molt!" que jo pensava: ja veus este senyor ací tota la nit i ara una foto. Bé, no sé si sóc molt conegut, però sí que hi ha molta estima.

- D'alguna manera Assumptes Interns s'ha convertit en el símbol de la nova tele. El paradigma d'allò que abans no es podia fer i ara sí. 
- Així és. Però perquè som els primers a qui han donat una oportunitat de fer-ho. Ja quan el programa s'emetia setmanalment tractàvem en els monòlegs temes molt polèmics, com ara els símbols, la senyera, la quadribarrada, si el valencià es açò o allò… Des del principi hem clavat molta canya i n'estic molt content. Ahir mateix [finals de novembre, quan es fa esta entrevista] vam emetre un esquetx en què preguntàvem a una maquineta si el valencià era una llengua o un dialecte del català… és una cosa que quan jo vaig començar fa mil anys a Canal 9 era impensable. De fet, estàvem interpretant-ho en plató i pensava: ja voràs tu demà… I res d'això! Al contrari; la gent ens felicitava en les xarxes socials i ens deia que ja era hora! Nosaltres tractem de tocar temes polèmics, però sense entrar a opinar. Preferim exposar-los, dir: açò està així i vosté en sa casa pense el que vullga.

- Mentres parlem del risc en l'humor el còmic Dani Mateo declara davant del jutge per fer una broma amb la bandera d'Espanya. Què et sembla l'episodi?
- Que se'ns està anant prou la pinça, i que és molt preocupant perquè no es tracta només d'una anècdota. Ja no és que hi haja un fiscal que siga un poc més conservador, s'alce tort i diga: a per este. Fa la sensació que és un mal endèmic; que ja està en el cap de molta gent dir allò que es pot fer i allò que no, de què podem parlar i de què no. Es molt perillós que un tio que interpreta un esquetx d'humor acabe davant d'un jutge. És una bogeria i un destrellat en qualsevol societat. I ja no parlem de si la qüestió és si estem en un estat democràtic, sinó d'alguna cosa més complexa. Si Dani Mateo ha acabat en el jutjat per allò de la bandera és perquè el fiscal de torn té la sensació que el carrer ho demana. Si seguixes les reaccions veus que són molt primitives.

- En Assumptes Interns vos heu posat un límit per a fer humor?
- Que no em maten pel carrer. Eixe seria el límit. Vaja, un límit de seguretat que he posat jo i després isc cantant una versió de Under my skin dient El meu Paco és un skin… Ara de veres: ni nosaltres ens hem marcat un límit ni la tele ens ho ha suggerit. L'única indicació és que volem ocupar-nos de temes molt valencians, de nosaltres mateixos.

- Així com hi ha gent que s'estima À Punt també hi ha casos d'odi visceral. Fins i tot de persones que declaren no haver-la vista mai.
- Supose que forma part d'un enfrontament entre bàndols que pensàvem que estava superat i no és així. En À Punt estem fent una tele de molta qualitat amb un pressupost escàs, de fet si no m'enganye és la més barata de l'Estat [efectivament À Punt és l'autonòmica que menys costa per habitant: 11'13€. Menys d'un terç de la càrrega per càpita d'Aragón Televisión, per exemple]. I n'estic sorprés perquè tal com es va tancar l'antiga Canal 9 hi havia el risc que els nous responsables digueren: "ara nosaltres anem a fer el que ens done la gana com vàreu fer vosaltres". Que això no haja passat és molt positiu. Tu veus els informatius i es clava canya al govern, a Puig, a Oltra, a Estañ, al PP… a tots. Als programes, a més, veus una vocació de vertebració territorial que abans no existia. I quant a la llengua, s'aposta per un model acurat i correcte però a prop de l'oralitat de la gent. Al final es tracta de normalitat. De fer les coses com cal i que no passe res. Per això mateix, perquè funciona i és una tele molt xula, hi ha gent que li fot.

- Per als còmics fer humor amb el PP des de fora de Canal 9 era quasi un gènere en si mateix. Ara que esteu dins de l'oficialitat i governa l'esquerra, ho feu igual?
- Clar que sí. Pot fer la sensació que espolsar-li al PP era més fàcil perquè és un partit que té… com moltes coses; això que obris el diari i dius ja estem una altra vegada! Però clavar-li canya a l'esquerra és igual de fàcil perquè també la caguen. Hui mateix [novembre] anem amb un monòleg que parla de les 289 esmenes als pressupostos del Botànic… que han fet els socis del Govern del Botànic. Ells mateixos s'han presentat 289 esmenes a un document ja signat! Ja veus que no és difícil. Al remat per a fer humor només has de tractar l'actualitat; igual té que siga de dretes que d'esquerres. Nosaltres anem a per tots.

- Una crítica a l'apertura d'À Punt radica en què és un servici públic prescindible en comparació amb altres despeses com Sanitat o Educació.
- La tele pública és necessària i és totalment fals que per tindre'n una hi hauran pitjors hospitals o educació. En absolut. No són realitats incompatibles. Quant a la falta que fa una televisió que parle de nosaltres mateixos et posaré un exemple: mos pares no trobaven a faltar Canal 9. Ells són poc de vore la tele. Ara bé, es van enganxar a À Punt no perquè isquera jo, sinó en la passada gota freda. Mon pare estava allà, davant la tele, veent actualitat valenciana en valencià i dient: "mira, mira com estan en Castelló". Si els valencians no parlem de nosaltres mateixos ningú vindrà a fer-ho. Això és la televisió pública. Al remat fer entreteniment està molt bé, riure està molt bé, però la diferència la marca el tractament que fem d'allò que ens afecta de manera més directa i urgent. I només ho podem fer des d'ací. Per això crec que À Punt és una ferramenta no només molt positiva, sinó necessària.

- Assumptes Interns és una producció d'El Terrat, l'empresa que hi ha darrere d'èxits com ara Buenafuente. Supose que és un suport important…
- Quan treballes amb una productora així saps que qui pren les decisions és gent molt experta. I que el camí que xafes, que és nou per a tu, ells el coneixen molt bé. Et diria que en Europa no hi ha una productora que conega el format del talk show millor que El Terrat.

- Una de les premisses d'Assumptes Interns és precisament l'humor valencià; l'eterna pregunta de com som. Ho heu descobert ja?
- No ho sabrem mai, crec. Perquè som canviants, fins i tot segons el moment del dia. L'humor valencià s'apassiona irracionalment amb algunes coses però sense aplegar massa lluny, sense fer-nos mal. Jo puc defendre alguna qüestió amb molta vehemència, a crits, però sense creuar el límit de l'ofensa per l'ofensa. Som molt de la bronca i després d'arreglar-ho amb unes cacaues i unes cerveses. Som tan bipolars que en un monòleg al voltant de la identitat valenciana jo deia que els valencians no volem ser comunitat, ni país, ni regne. Volem ser república monàrquica! República dijous, divendres i diumenge, i monarquia els altres dies. Al final el rei és com el pilates: amb dos dies a la setmana ja va bé.

- En poc de temps tindrem eleccions autonòmiques. Creus que la supervivència d'À Punt està garantida passe el que passse?
- Espere que sí. Les coses estan molt engrescades i tot el món va un poc atabalat, prenent decisions molt bèsties… però jo espere que guanye qui guanye tinga la voluntat de fer una televisió de qualitat, digna, de tots, amb vocació de servici públic. Vaja, i sobretot espere que no em tiren al carrer, que tinc una hipoteca!