L'electrònica de la música clàssica: el disc eclèctic de Clara Peya que repensa el concepte de perifèria

ALCOI. 88 blanc-i-negres que es barregen amb sons electrònics, les cordes d'un baix, el colpejar d'unes baquetes a la percussió o les vibracions d'una veu. Aquesta descripció sonora podria servir com a sinopsi del nou disc de l'artista catalana Clara Peya, que pujarà hui, divendres 25 de juny, a l'escenari de l'IVAM CADA d'Alcoi per deixar recórrer els seus dits -i emocions- entre el piano i els sintetitzadors electrònics. L'actuació s'emmarca dins de la segona edició del cicle 'Esplai IVAM' i s'ubica al museu, un lloc menys habitual per als concerts.

"Cada bolo és diferent; és molt distint actuar a l'aire lliure, a sales de concerts o a espais no convencionals", comenta en relació l'artista. "Però a mi m'agrada anar canviant i anar veient diferents espais i públics, perquè no és el mateix el públic que consumeix teatre, el que consumeix festivals o el que va a llocs més multidisciplinaris", contesta la també fundadora de la companyia teatral Les Impuxibles, junt amb la seua germana Adriana.

Aquest eclecticisme de Peya també pot extrapolar-se a la seua música, ja que reconeix que, encara que la seua formació és clàssica i jazzística, li agrada l'electrònica i altres tipus de música diferent: "Tinc una cultura musical molt variada. Crec que això és el que ha fet que el resultat siga una mica eclèctic. Jo toque tot i res; toque el pianisme que m'he muntat intentant tenir la meua pròpia veu i sent bastant fidel al que m'agrada i al que sent", assegura.

Així ho reflecteix al seu nou disc, Perifèries (2021), un treball musical gestat a foc lent, però amb intensitat. I és que la pandèmia ha afavorit que així siga i ha forçat a la compositora a entrenar la paciència. "He sigut prou pacient per a fer-lo amb temps, que és una cosa que a mi em costa. Es va començar a gravar i llavors va venir la pandèmia. Aleshores, el procés de creació es va veure trencat, la qual cosa influeix en el resultat, perquè hi ha certes coses que evolucionen en aquest impàs de temps. Ha sigut un procés molt intens, però estic molt contenta, sobretot pel que fa a la producció", destaca.

A diferència del seu anterior disc, Estat de larva (2020), que presentava el so nu del piano com a únic protagonista, Perifèries encara manté aquest instrument amb un paper principal, però inclou sons electrònics amb sintetitzadors, a banda de baix (Vic Moliner), bateria (Dídak Fernandez) i veu (Henrio [Enric Verdaguer]). En aquest treball també es pot trobar un tema amb Alba Flores i Ana Tijous que porta per nom Mujer frontera. "A mi m'agrada barrejar el procés íntim i propi del piano a soles i el procés grupal de la banda, on es produeixen aprenentatges no només musicals, sinó també personals, i es converteix en espai de trobada i de compartir, que és molt valuós", combina.

L'actual treball musical, que va veure la llum en febrer, reflexiona sobre les perifèries físiques, però sobretot les perifèries emocionals, "totes aquestes coses que no ens atrevim a ser ni a dir", puntualitza Peya. "Parla d'utilitzar les vulnerabilitats com a lloc de fortalesa, de resistència i d'empoderament i no com a lloc de debilitat". És per això que la música incideix en què, "perquè existisca la perifèria ha d'existir el centre i nosaltres som el centre d'una perifèria i ens alimentem d'ella per subsistir. Es tracta d'entendre una mica com funciona aquest engranatge per poder-lo canviar i combatre".

Del seu ritme frenètic de creació no parla ella, sinó la seua discografia: onze àlbums en dotze anys que, entre d'altres, li han valgut ser proclamada com a Premi Nacional de Cultura de Catalunya 2019. Clàssica i jazz conviuen dins de la intèrpret juntament amb gèneres més contemporanis com l'electrònica. I, encara que Peya és música d'escola, s'atreveix a assenyalar que "el sistema musical en general dóna poca llibertat a les persones per explorar la seua creativitat". I proposa que la clau és "explotar la individualitat i la creativitat, qui som i què tenim a dins; no voler reproduir coses que ja existeixen, perquè això és una frustració constant. L'únic que tenim segur és que no hi ha ningú com nosaltres, així que trobe que parlar des d'aquesta singularitat té molta força".