Lectures per a un 9 d’octubre

ALACANT. Sí, el 9 d’octubre de 1238, el rei En Jaume I penjava el seu penó a la Ciutat de València, fins a aquell moment comandada pel rei àrab Abul Djumayl Zayyan, i sí, no totes les ciutats que més tard formarien part d’aqueix territori anomenat Regne de València, segles més tard País Valencià i des de 1982 constitutoestatutàriament Comunitat Valenciana. En aquests vora huit segles aquesta entitat no tan abstracta com alguns voldrien, anomenada poble valencià, ha produit algunes fites de la literatura, mereixedores de formar part dels canons universals. La llengua d’aquestes obres ha segut desacomplexadament el valencià i el castellà, tot i que haurem de reconéixer que la singularitat d’una llengua propia, compartida amb alguns altres pobles germans, cosins o com li vulgueu dir, depenent de la finesa de la vostra pell, fa que la literatura valenciana en català de València es trobe inserida en una tradició i una història literària, mentre que la de castellana llengua n’estiga en unes altres, tot i ser ambdúes “territorialment valencianes”.

Hi ha qui pensa, tanmateix, que formar part d’una tradició amb menys lectors potencials quant a primer objectiu ha de minvar la seua qualitat necessàriament. Una falàcia com una altra qualsevol. Així que per a aquells que volen dedicar a la lectura part d’aquest dia festiu dedicat a l’amor, els dolços i un rei que va deixar escrit en el seu testament: “ameu i protegiu totes les persones i el poble… Feu regnar la justícia i vetleu perquè els grans no oprimesquen els menuts”, ací teniu una selecció de cinc novetats recents de la literatura valenciana, tots cinc de gèneres diferents i textualitats ben diverses.

Joan Pellicer.- Diari de Sotaia. Institució Alfons el Magnànim-CVEI-Diputació de València, 2017.

El primer volum de la col·lecció Moment. Memorialística que dirigeix Xavier Serra, s’ha reservat per a aquesta obra pòstuma de l’etnobotànic i divulgador Joan Pellicer, nascut a Bellreguard (La Safor) l’any 1947, i desaparegut el 2007, massa jove encara amb els seus justets 60 anys. Amb formació en medicina i una amplíssima formació humanística, durant molts anys es va dedicar a investigar al voltant de la flora autòctona i a divulgar els seus usos tradicionals, mitjançant la literatura i la televisió, convertint-se en una cara popular, tot i passejar-la únicament per aquell segon canal autonòmic que, amb aportacions com la seua, deixen un pòsit una mica menys amargant en el record d’aquella infàmia televisiva. Aquest Diari és una obra memorialística fonamentada en el tòpic de la literatura clàssica del beatus ille, l’elogi de la senzillesa i l’austeritat de la vida al camp, enfront de l’agitació constant de la vida urbana). Diari del pas d’un any, des de l’1 d’octubre de 1984 fins al 27 de setembre de 1985, descripcions, retrats, notes i reflexions composen un volum d’un centenar de pàgines d’assossegada lectura:

Entrada del Diari de Sotaia, 9 d’octubre de 1984: “L’octubre corre de nou. L’octubre que torna, que és tornar, i que se’ns fa el ver començ de l’any. El bon octubre  dels primers freds i dels cels rentats, de les platges desertes, dels senzills dies que s’escurcen, dels llargs, despullats o espectaculars crepuscles, i de nits tan frescals i sanes.

L’octubre de nou, a camp obert, un, recuperat, arribant tal com és, lluny a la fi del soroll, dels cels tallats i de les hores rompudes.

Octubre, els purs dies de la primicera tardor, del despuntar de la primavera d’hivern, de fineses, quietuds, tenuïtats, serenors.

Octubre de rosades i plugims, i dels naixents mantells d’agrets, de les primeres margarides…”.

Joan Borja i Sanz.- Sobre l’alquímia de la vida. Conversa amb Xavier Vendrell. Onada Edicions, 2016 (reed. 2017)

Llegir una conversa és un exercici d’oralitat silenciosa, quasi una intromissió en un territori privat, el de les complicitats i les confidències a poqueta veu. No una entrevista, gènere que compta amb uns altres mecanismes d’investigació i amb una narrativa més estructurada a través de les biografies i les persones. En una conversa les persones que hi diuen la seua tendeixen a escampar llavors, com si l’altre fora una terra encara humida pel tempir, disposada per fer créixer el sement, fins i tot modificant la seua espècie originària.

El professor en llengües de la Universitat d’Alacant, amb formació de mestre per l’especialitat en Ciències, Joan Borja (Altea, 1968) va seure amb Xavier Vendrell (Sueca, 1071), director de la Unitat de Genètica Reproductiva de Sistemes Genòmics, convocats per una celestina amb nom d’amic comú, l’escriptor Víctor G. Labrado. Aquesta llarga conversa sobre la vida i els prodigis de la seua alquímia, donà forma a aquell exercici de conversa científica que tant de temps encalçava l’autor alteà. Des dels reptes de la investigació genètica dins a la ideologia subjacent a la distòpica pel·lícula Gattaca, passant per la descodificació del DNA, l’elecció del sexe dels fills o les virtuts i els defalliments del sistema universitari.  El llibre resultant, aquest Sobre l’alquímia de la vida, va ser mereixedor del I Premi Internacional de Divulgació Científica Ciutat de Benicarló.

Xavier Aliaga.- Les quatre vides de l’oncle Antoine. Angle Editorial, 2017.

En aquest cas, l’editorial és barcelonina, però l’autor és valencià, com no pot ser d’una altra manera, després d’haver nascut a Madrid l’any 1970, provenir d’una nissaga navarra a tocar de l’Aragó, haver-se criat a Massalfassar i Massamagrell, i arrelar la família a Xàtiva.

L’oncle Antonio va ser un galan dels de la memòria dels adolescents dels 80, quan els personatges familiars que quedaven en la boira de la memòria entre l’admiració i la por, agafaven tots la fesomia del Humphrey Bogart de Casablanca. “Antonio Aliaga ha de fugir d’Espanya durant els primers anys de la postguerra. Les seues activitats antifranquistes a la clandestinitat l’obliguen a deixar dona i dues filles a Carcaixent i allistar-se en la Legió Estrangera, immersa en la guerra d’Indoxina. En la distància física i a ulls de la seua família Antonio es converteix en un personatge misteriós, esmunyedís i mític”. Sobretot per al nebot donat a l’ensonyació i la reconstrucció dels espais foscos amb l’argamassa de la paraula, que va perdent fons primeres a causa de la indecisió i ha d’anar furgant en la memòria familiar per tal d’elaborar aquest artefacte literari de gènere incert, amb píndoles d’autobiografia, moments d’èpica íntima i la de vegades frustrant persecució d’un fantasma.

Amb ella, el periodista i escriptor Xavier Aliaga va rebre el XXVII Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler.

Àngels Moreno.- L’usurpador. Pagès Editors, 2017.

Per acabar, la poesia, mot que podria perfectament començar amb una inicial capitular, donada la immersió a pulmó que l’autora fa en la identitat del subjecte expressiu, en la blanchotiana andanada de mots que composen aquest poemari amb què va guanyar el XIX Premi de Poesia Maria Mercè Marçal. “Arriscar-se. / No vendre’s al silenci / L’estigma és / prou simple: / tenir veu, / travessar”.

La veu poètica d’Àngels Moreno (València, 1993) travessa el llindar de l’enteniment, per davallar fins als budells deixats a l’aire pel bisturí de la seua mà caligràfica. Metge de formació i de professió, gaudeix del llenguatge i amb el llenguatge, tremola amb el riure del sagrat,

mentre amb vers ferm calibra la paraula precisa: “Compto les altres / amb els dits. / Tenen la turgència / de l’úter curull / i miren, folles, / l’oberura de la carn…”.

Dos poemaris, aquest  Usurpador de 2017, i Clarobscur, de 2014, junt amb l’Extrema al·legoria Premi Literatura Breu de Mislata el 2015, és el bagatge d’una de les autores amb més números per formar part de la millor literatura catalana/valenciana del primer quart del segle XXI.