X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 10 de diciembre y se habla de Vox alicante hoteles inteligencia articial ANDRÉS PEDREÑO benidorm

TOPOGRAFIES

La Marina ciutat, com un record d'infantesa

La comarca de la Marina conté i encarna tot allò que la Mediterrània és i ha sigut, paisatgísticament, socialment i històricament. És per això que la seua potència evocadora és infinita, siga pensant en els nostres avantpassats, la nostra infantesa o les generacions per vindre

3/06/2018 - 

VALÈNCIA. El malauradament finat Ovidi Montllor prestà la seua veu, capaç d’endinsar-se’ns en els més íntims amagatalls dels budells, per al guió del primer capítol que vaig escriure fa una pila d’anys, en 1986, per a una sèrie de vídeos sobre arquitectura tradicional valenciana que havia de realitzar Carles Pastor per encàrrec de la llavors encara inexistent Televisió Valenciana. Estava dedicat aquell primer capítol a la Marina d’eixe temps nostrat i antic en què feia una dotzena d’anys que havia perit el trenet costaner entre Dénia i Gandia i en què el turisme i la construcció, tot i no haver assolit els nivells de les darreres dècades, assenyalaven ja les tendències que han arribat fins a nosaltres: turisme massiu amb limitada capacitat adquisitiva, períodes d’estada cada vegada més curts, etc.

En aquell guió perdut que locutà l’Ovidi jo parlava de la Marina, de les capes i capes de civilitzacions no sempre ben avingudes; fetes totes elles a la terra on arrelaren, si més no. Pense a hores d’ara ací, a la casa on visc vora la mar, en el rostre sorneguer i fi del músic, mentres el sol s’alça davant meu, davant per davant del cap de Sant Antoni, que, amb el Montgó, on s’amagaven cataus de deesses antigues, separa Xàbia de Dénia i allarga el seu petri coll de balena vers les Mallorques, Itàlia, Grècia, l’Orient... La comarca de la Marina, entre la ciutat d’Alacant i el cap i casal de l’antic Regne de València, entre la mar i les serralades que ens acompanyen fins als adustos ermots ibèrics, entre Barcelona i Alger... La Marina conté i encarna tot allò que la Mediterrània és i ha sigut: palmeres africanes, oliveres de Grècia, alzines, sureres, pins i fins i tot araucàries i magnoliers que ens porten a la pensa i als sentits la pulsió morena del rom una nit d’havaneres. La Marina: valls angostes, penya-segats, badies, impossibles penyals, hortes amables, conreus, pobles, poblets i ciutats... La Marina fou, potser, la fi d’una llarga singladura a l’encalç del sol que portà els antics nautes fenicis i els grecs, a bord de les seues naus de roges proes i múltiples bancades, a estes terres del ponent mediterrani on el sol es gitava per a renàixer amb el nou dia. Per ventura fou també un retorn a les cavernes on vivia aquella deessa antiga de les balmes i rierols, a la qual es venera encara davall de mil advocacions vora fonts sagrades que, des de l’extrem nord a l’extrem sud del territori valencià, brollen al costat d’un arbre sant: un lledoner, una anyenca figuera, un pi crescut... No debades, a la Marina han buscat recer per a envellir plaentment i benmorir tants jubilats de l’Europa humida i freda.

En diverses ocasions m’he referit a la comarca on visc com “La Marina ciutat”, un espai civilitzat i civilitzador, d’intercanvi, al qual s’ha afegit la gran catifa de casetes i casetes que entapissa, a la usança anglosaxona, els promontoris de la Nau, de les vil·les i xalets que grimpen pels vessants d’Ifac, del Montgó, de la Sella, de Segària, pels abruptes camins que menen a Alcoi on, si parem l’orella amb cura, és possible escoltar encara la remor de les salmòdies dels muetzins cridant a l’oració, el volteig de les campanes dels repobladors cristians de l’edat mitjana i del segle XVII, la veu de les sirenes i dels xiulets que els pescadors dedicaven a la Mare de Déu més marinera mentres vessaven flors a les onades en honor dels companys que, al llarg dels segles, hi havien trobat salobre tomba. La Marina: barcella de les iaies que trenaven amb habilitat extrema l’espart i les tiges de margalló que esdevindrien cabàs, estora o el capell amb què protegir el cap i el bescoll del voraç sol de l’estiu. La Marina: celatges límpids de l’hivern, calitges estiuenques, primaveres que esclaten a la impensada i tardors de pluges benvingudes o que poden endur-se vides i segles de fatigues i suor.

Foto: © F. Bens

Però la Marina és també, per a molts, des de fa dècades, la Costa Blanca, d’acord amb una toponímia reduccionista feta a imatge del model polític unitari francés que adoptà també Madrid per a referir-se als espais turístics. I Benidorm començà prompte a alçar la seua corprenedora silueta entre els núvols de l’eufòria constructiva d’uns anys propers i, tanmateix, ben llunyans. Entretant, la mar s’omplia amb el dolçàs aroma de les cremes bronzejadores mentres l’aire nocturn es farcia de les rialles bròfegues de les tavernes on grups de turistes rubicunds llançaven dards contra dianes de suro o bramaven com si estigueren lloant la còlera funesta dels rossos guerrers del nord. En les nits d’hores d’ara, multituds de xicons i de xicones de totes les Espanyes taral·laregen ritmes de rap jamaicà o belluguen les carns als trepidants sons del reguetó. 

Tot això entre els ecos llunyans dels ja escassos refilets dels pardals escàpols dels boscos cremats i que ara picotegen en les terrasses de les cafeteries a la cerca d’un crostonet de pa o un tros de creïlla fregida, del monòton ziu-ziu de les xitxarres, dels insòlits crits de la puput, dels parrupejos dels coloms que tanta passió suscitaven en tants indrets de la Marina; entre ametlers i cirerers que grimpen muntanyam amunt i cobrixen els bancals amb vels de nóvia... Potser la deessa antiga s’amaga en el més fondo de la gruta arcaica, balla en un tablao o es torba els sentits al bell mig d’un botellot.

Inútil i una mica escadusser, arnat i d’un elitisme babau seria rememorar amb nostàlgia els estius d’una infantesa meua que no tornarà; aquells estius d’envelats guarnits amb banderetes de paper, de berbenes a la feble llum dels fanalets, de vocalistes i amors tímids, reveladors, rebels i prohibits. Una novíssima generació cerca per ventura la manera d’incorporar-se al seguici de cultures i civilitzacions que l’han precedida a la Marina o pugna per trencar amarres i trobar el seu propi paradís per viaranys desconeguts que encara estan en germen. A eixa generació dels qui podrien ser ja néts meus pertoca escoltar la veu d’esta terra, conservar-la i interpretar-la al seu albir de forma creativa, com la creativitat d’Ovidi la interpretà fa tres dècades en la llengua heretada d’uns avantpassats seus.., que són, així mateix, els nostres. Ho espere de tot cor.

Eduard Mira (València, 1945) és escriptor, sociòleg i membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Entre la seua extensa obra destaquen De Impura Natione (amb Damià Mollà) i les novel·les Salta Lenin el AtlasLes tribulacions d’un espia vellEscacs de mort i El tinent anglés.


Noticias relacionadas

alcoi

Moros i Cristians: la fantasia col·lectiva més gran que es puga traure al carrer

Por  - 

Boato, en castellà, és sinònim de pompa o ostentació. En valencià, exclosa del diccionari, és com ens referim al seguici que acompanya un càrrec fester que, a Alcoi, ostenten els alferes i els capitans. Del llatí boatus, que significa “cridadissa”, “clamor”, és alhora un préstec del grec βοαν, derivat de l’homèric βοη, “crit de guerra” i “celebració”. L’etimologia no podria ser més ajustada al sentit que ha pres en els Moros i Cristians, la Festa, amb majúscula.

FEMINISME VALENCIANISTA

Dones, llengua i valencianisme: una lluita històrica contra la invisibilitat

En repassar la història contemporània sorprén l’escassíssima presència coneguda de dones en els contorns del valencianisme. La constatació també ens porta a qüestionar-nos sobre el paper de la dona en el món cultural valencià, especialment durant el segle XX, i més específicament pel que fa als estudis lingüístics, la reivindicació de l’ús del valencià i la seua participació en el camp de la literatura

next