La vinculació de la ciutat d’Alexandria amb les lletres és antiga, però serien tres escriptors –el grec Konstantin Kavafis i els anglesos E. M. Forster i Lawrence Durrell– els qui, entre la segona mitat del segle XIX i la primera del XX, vincularien la seua obra amb la memòria literària de la ciutat d’una manera irrevocable i definitiva
VALÈNCIA. La literatura construïx ciutats impossibles. Espais de memòria i d’oblit que romanen immunes als canvis, impermeables al flux de la vida, detinguts dins d’un temps que per als lectors devots manté una categoria d’arquetip, de moment fundacional i genèsic, una sort d’arcàdia mental inalterable i constant on fugir o refugiar-se amb certes garanties de les variades sordideses de la vida real. Quan a qualsevol d’eixes ciutats idealitzades s’afig –més enllà dels personatges o de les atmosferes que alcen les lletres– una aura mítica i remota, d’antiguitat venerable i esguitada d’heroïcitats, de glòries i decadències, el còctel de la perdurabilitat està més que assegurat i serà carn fastuosa de decepcions i plaers.
En el cas d’Alexandria, la ciutat fundada per Alexandre el Gran –un dels personatges més fascinants de la història humana–, a totes les característiques descrites s’ha d’agregar la inevitable mirada occidental (des de la qual també inevitablement parlem), i la seua càrrega (decreixent segons la percepció de culpabilitat) d’exotisme, d’orientalisme i fins i tot de colonialisme, ja en un marc de flagel·lació penitencial. La visió obliqua és ineludible, fonamentalment perquè la mitificació literària d’Alexandria s’ha construït en essència amb materials europeus i al llarg del segle XX, amb la consegüent allau de prejuís i llocs comuns però també –no tot ha de ser un martiri– amb el bagatge llibresc d’una tradició gloriosa i molt probablement en el seu zenit.
Però més enllà de passats mítics o de refinades teories culturals al voltant de determinades mirades més o menys pròximes, més o menys subjectives o més o menys condescendents, el tòtem fundacional d’Alexandria com a capital de la memòria literària és la figura i l’obra de Konstantin Kavafis.
De família grega originària de Constantinoble (o Istanbul, en l’eterna querella oriental), els seus pares emigrarien establint-se a Alexandria, on mantindrien un puixant negoci d’exportació de cotó egipci, movent-se i alternant amb les cosmopolites elits europees, dins d’un ambient i una època irrepetible, on naixeria, en 1863, aquell que estava destinat a fer del seu nom un sinònim del de la seua ciutat. Mort prematurament el pare de Kavafis en 1870, poc després la mare i la nombrosa prole hagueren de marxar buscant la protecció d’un familiar a Anglaterra, on viurien (a Liverpool i Londres, concretament) durant set anys, fins que la davallada constant dels negocis els obligà a tornar a Alexandria en 1878. Res seria igual a partir d’aquella tornada.
El jove que reprén el fil amb el seu lloc de naixença és un adolescent tímid i discret que malda amb una sexualitat heterodoxa, que exhibix el seu domini de la llengua anglesa, que lluita amb les dificultats econòmiques o la modèstia que des d’eixe moment no abandonarà mai, i que ja sap o intuïx que en la poesia habita un batec d’eternitat. Llevat d’un breu parèntesi de tres anys a Constantinoble (de 1882 a 1885, motivat pels disturbis i el bombardeig d’Alexandria pels anglesos) i d’alguns fugaços i puntuals viatges per França i Grècia, Kavafis no tornarà a eixir mai de la ciutat, on morirà en 1933. El seu primer treball serà com a periodista i alternarà eixa vocació dubtosa i la publicació dels seus versos en revistes literàries amb un treball d’oficinista –paradigma sagrat de la grisor laboral–, que marcarà la seua vida i que culminarà durant anys en l’Oficina de la Secció Tercera de Recs de la ciutat, en una faena funcionarial i burocràtica que era l’antítesi de la seua imaginació, dels seus anhels i dels seus desitjos.
Costa moltíssim pensar en Konstantin Kavafis com un poeta egipci. Ho va ser per naixement i filiació administrativa, però en realitat va ser un grec en un país àrab. Grec per sang, per llengua, per orgull d’estirp, per formes i maneres. Fill de la diàspora fecunda de l’hel·lenisme, tot eixe orgull de la vella nissaga traspua pels seus versos, per la celebració i recreació del passat que impregna la majoria de la seua obra, però no amb un rerefons patriòtic o nacionalista. Grècia per a ell no era un concepte polític o territorial, sinó una espècie d’influència sorgida de la seua gent, propagant-se a través del temps, un llegat a preservar contra els embats infal·libles d’eixe mateix temps. En encertada expressió del poeta José María Álvarez, Kavafis és la koiné, un grec d’Orient dins del qual res trobarem d’egipci o de musulmà.
Però el Kavafis més explícitament alexandrí és el dels poemes de la recreació instantània del passat mític de la ciutat (“El déu abandona a Antoni”, “Combatents per la lliga aquea”, “Reis alexandrins” i molts altres) o, principalment, el dels poemes amorosos o eròtics, els més apegats a la seua vida real, de nou alçant una recreació d’un passat propi i tan mític com els fets extraordinaris de l’antiguitat. Records de joventut, de pensions sòrdides on esclatava la bellesa de qualsevol jove damunt d’un llit llogat per hores, de perfums i espais i cossos perduts, fent que el millor de la seua obra condensara les realitats i les imaginacions d’aquell fosc i solitari funcionari, ja entrat en anys, que passava les llargues i caloroses vesprades llegint i escrivint a casa (al número 10 de la rue Lepsius, hui Sharm el-Sheikh, on hi ha un museu), i les nits pels cafés, els bordells i els antres més obscurs de la ciutat, en aquella Alexandria de les primeres dècades del segle XX on ja s’anaven diluint les recialles d’una societat oberta i cosmopolita, d’aquells milers d’anglesos, francesos, italians o grecs que contribuïren, amb les seues pròsperes i frívoles maneres de viure, a la llegenda i al decorat de fons d’un temps que visqué aquell discret i educat passejant de la ciutat que preferí –i açò podria resumir tota la seua poètica– la bellesa dels cossos jóvens als amors domèstics i domesticats.
Encisat i abduït absolutament pel passat i el present de la creació d’Alexandre el Gran, E. M. Forster homenatjarà i donarà marbre a la ciutat en Alexandria: A History and Guide (Morris, 1922), un llibre encara hui fascinant i on inclourà, en la separació entre la Història i la Guia, el poema “El déu abandona a Antoni”, del llavors quasi desconegut Kavafis, “poeta eminent entre els escriptors grecs contemporanis”, com el mateix Forster el presentava en la nota a peu de pàgina. Per a Forster, en aquells moments en trànsit físic i mental cap a l’Índia (el que donaria com a fruit en 1924 la novel·la A Passage to India, probablement la seua obra més ambiciosa), Alexandria representava un veritable pont entre Orient i Occident, una mixtura amb les dosis exactes de fastuositat, enyor i decadència que propiciava l’intercanvi entre diverses idees i cultures, el tret més remarcable de la ciutat i de tot allò que poguera representar.
I tot eixe bagatge, eixa grafomania inspirada pel genius loci amb els additaments que la comercialitat poguera requerir, el vessarà en l’altre gran llibre que l’incardinarà per sempre en el més alt alexandrinisme literari: Pharos and Pharillon (A Novelist’s Sketchbook of Alexandria Through the Ages) (Knopf, 1923), un conjunt d’assajos històrics i literaris sobre la ciutat on va incloure “The poetry of C. P. Cavafy”, la primera teorització no grega sobre el poeta, publicada inicialment en 1919 en la revista Athenaeum de Londres i reproduïda després en l’Egyptian Gazette d’Alexandria. Esta darrera publicació, a més, seria el primer nexe d’unió entre aquell món de Kavafis i Forster i un jove Lawrence Durrell (Jalandhar, 1912–Sommières, 1990).
Després de fugir d’una Grècia envaïda pels nazis, l’escriptor anglés recalà a Egipte, on el seu primer treball fou el de col·laborar en l’esmentada gaseta, situant-se més tard com a responsable de premsa estrangera de l’ambaixada britànica d’El Caire, i sent enviat finalment de manera més o menys estable a Alexandria com a agregat de premsa. Fins a aquell moment, la vida de Lawrence Durrell havia sigut en essència un viatge de retorn des de l’Índia colonial fins a Anglaterra, on transcorregué la seua adolescència entre retrets constants cap a les maneres, el clima, els hàbits i els costums del seu teòric país i els seus teòrics compatriotes, causa general que tingué com a decisió final la de fugir d’aquell lloc fóra com fóra i que el portaria, juntament amb la seua família (la mare viuda i tres germans) a l’illa grega de Corfú. Esta estada es prolongà des de 1935 fins a l’inici de la Segona Guerra Mundial i quedà immortalitzada en l’anomenada Trilogia de Corfú, els tres volums escrits pel seu germà Gerald i que són una veritable joia que descriuen amb qualitat i un to desenfadat aquells dies fabulosos (en els quals apareix Lawrence, Larry, com l’excèntric i prototípic aprenent d’escriptor, amb tot el mostrari de tòpics i impertinències que la pedanteria llibresca i artística demanen a determinades edats).
La tetralogia El quartet d’Alexandria (Justine, Balthazar, Mountolive i Clea), publicada entre 1957 i 1960 (Faber & Faber), és, entre moltes altres coses, un estudi de les moltes formes de l’amor. No en va el llibre va precedit de cites de Sigmund Freud i del marqués de Sade. I no en va l’autor tingué una vida amorosa i sexual que hui no passaria el filtre de la correcció política. Casat quatre voltes, adúlter contumaç, i amb la sospita (mai demostrada) d’incest amb la seua filla Sapho, qui es llevaria la vida als 33 anys penjant-se amb uns pantis i deixant una nota manifestant la seua voluntat que en la seua tomba no descansaren les restes de son pare, quan morira. Tot molt grec, en definitiva. Sempre és necessària la contextualització, però mal servici faríem a la literatura si les circumstàncies personals de Lawrence Durrell influïren en la nostra percepció de la seua obra. Els juís morals són a la literatura estricta el que els mèrits acadèmics són als jugadors de futbol: un material completament prescindible, o carn de justificació de sous i prebendes d’aquells que mai –i per això en parlen– han entés de què va açò de la literatura, o allò del futbol.
Per tot això hem de proclamar la grandiositat del Quartet i la seua filiació eterna a la memòria d’Alexandria, la complexa i estimulant estructura del conjunt, el joc de perspectives diferents enfocant uns mateixos fets, l’espill posat davant de la fascinant societat alexandrina d’entreguerres i el seu perfum perdut, l’ombra present i explícita –com un magisteri revelador– del vell poeta de la ciutat, la vivacitat dels seus personatges inoblidables (Justine, Puserwarden, Melissa, Nessim), l’espectacularitat dels escenaris de la mateixa ciutat, el desert que l’envolta o aquells passatges en el llac Mareotis… Lawrence Durrell també fa en l’obra el seu particular homenatge a la història d’Alexandria, i la fa reviure en detalls menuts, en mencions expresses o induïdes, lligant els fets passats (fins i tot del passat més remot) amb les conseqüències i les realitats del temps de la narració. O l’obsessió per les relacions sempre desiguals entre la població nativa i tota eixa societat mercantilitzada i veritablement colonial, luxosa unes voltes, miserable unes altres, on s’inserixen els seus personatges com aprenents confusos i atabalats de l’amor o de la vida.
Potser aquella antiga Biblioteca d’Alexandria, saquejada i espoliada per fanàtics de tota espècie i condició, fóra el símbol iniciàtic d’una relació llibresca avant la lettre de la ciutat amb qualsevol forma escrita dels sabers o dels plaers, i potser els tributs dels escriptors, la seua particular tria literària, siguen només el merescut homenatge que reteren a l’urbs filla del desert i la mar, dominadora de la imaginació de dones i hòmens, dels seus somnis de decadència i exotisme, d’eixa mixtura adequada en la qual perdre’s contemplant un vell oficinista d’aire vagament familiar, pulcrament vestit i buscant la resplendor de bellesa del jove empleat d’un comerç polsós, en un vell carreró de la part més antiga, en les vesprades d’un estiu etern, o un atitlat escriptor anglés, arribat com a voluntari de la Creu Roja durant una guerra, resseguint en un matí de llum els rastres de les perdudes construccions marítimes de la ciutat, o un jove diplomàtic, en un còctel de protocol, també enmig d’una guerra, enjogassant-se amb les diferents llengües i accents que es parlen al seu voltant, entre sedes i músiques suaus i pentinats a la moda, mentres imagina les bastides del monument de paraules que sap que construirà per a que un altre jove, a l’altra banda de la mateixa mar i unes quantes dècades després, entre l’arena i el sol i els crits dels banyistes, puga llegir i agrair tot allò que vingué d’Alexandria.
DESTACATS:
- Kavafis preferí la bellesa dels cossos jóvens als amors domèstics i domesticats
- E. M. Forster fou el gran divulgador en Occident de l’obra de Kavafis
- El Quartet d’Alexandria mostra les moltes formes de l’amor
MrWonderful no és bon aliat quan venen temps difícils. Com es bastiren les gestes de resistència?
L’arribada del bon oratge sempre té un punt de catarsi, de renovellament. El cos s’adapta a la calor i a les olors. També a les pèrdues.
Vicent Mengual, cap de cuina de l'Hotel Alahuar, en la màgica vall, està just en el lloc on vol estar i fent allò que vol fer